Barcelona

Mai m'hauria pensat que per anar a Barcelona hauria de fer un port de muntanya. Com si corrés el Tour, però en cotxe. Ara ho faig. És l'única forma d'evitar les insuportables -i absurdes- obres de cada estiu a la ronda de Dalt. Amb l'afegit enguany de la simultaneïtat amb les obres del túnel de la Rovira, fet que no sembla preocupar el més mínim a les autoritats municipals. Que us donin pel sac, commuters, que vosaltres no voteu.

Així que els matins circulo per la carretera de Vallvidrera, ascendint pel vessant nord, mig ocult encara del sol a aquella hora, i baixo zigzaguejant cap a la ciutat per un paratge que se'm comença a fer familiar. Concentrat en els revolts, observo només de reüll la ciutat, que ocupa tot la plana entre Collserola i el mar. No s'hi veu ni un racó lliure, des de la desembocadura del Llobregat fins on comença el Maresme. Hi ha dies en què els edificis més alts es dibuixen nítidament, mentre en d'altres tot està cobert d'una boirina calitxosa. A mitja baixada hi ha un mirador, on sempre hi ha algun cotxe aturat. Algun dia m'hi pararé jo també, a observar amb més detall la ciutat i a fer balanç.

Sempre he tingut una relació difícil amb Barcelona. He passat del rebuig juvenil a un cert enamorament. Però mai m'he sentit correspost. I, com acostuma a passar en aquests casos, això acaba generant una certa amargor. Ara, Barcelona em resulta antipàtica. L'observo amb mirada de redneck i la veig superba, elitista i hipòcrita. Decadent, en el mal sentit. Quan fa uns anys em queixava d'haver de baixar-hi cada dia, el meu amic P. em deia que no sabria viure sense fer-ho. I tenia raó. Ara és diferent, estic segur que no l'enyoraria gens.

***

T., que just acaba de fer quaranta anys, era un nen quan es van celebrar els jocs olímpics de Barcelona. Els seus pares explicaven que, per la cerimònia de clausura, quan el Cobi va marxar volant en un vaixell de paper, va plorar. Aquesta sensibilitat l'honora.

Ara s'ha posat de moda malparlar dels jocs. Com si haguessin estat la llavor de molts dels actuals mals de la ciutat. No ens enganyem, aquests mals haurien arribat igualment. I durant els jocs vam ser feliços. Potser perquè se'ns obria el món i ens obríem al món (visca el tòpic!). Potser perquè vam viure un episodi de ficció, una nit d'estiu que va durar gairebé un mes. O potser només perquè érem joves. En el meu cas, fou un punt d'inflexió que vaig viure amb total inconsciència. El mes de juny feia els últims exàmens de la carrera i em preparava per viure, passat l'estiu, al món real.

Tots hauríem d'haver plorat quan el Cobi va marxar volant. Uns pescadors del Maresme el van trobar, desinflat, al mig del mar. Una metàfora perfecta.