***
Passada una estona, la imatge es modifica. Just darrere la G. hi ha un unicorn inflable.
***
Això no sé si ho havia escrit alguna vegada. Quan el meu avi va fer construir la casa on vivim ara nosaltres, se'n va anar a Caldetes amb el mestre d'obres d'Aiguafreda -en Vall·llovera, alias el Moreno- a prendre com a referència aquelles torres que havien construit llavors davant de la platja i que ara encara podem veure, donant lloc a una de les primeres línies de mar més boniques del nostre litoral. Era l'any 1929, aviat en farà cent anys, i el Moreno, sense cap arquitecte pel mig, la va dissenyar i la va construir, amb dimensions més modestes, però en aquell estil.
***
Una d'aquelles cases té una part de les teules del color habitual i l'altra de color verd. Els alers de la teulada fan fins i tot la filigrana d'una corba còncava. Com si fóssim a Beaune.
***
A la platja, famílies de pares de quaranta anys amb nens petits. No fa ni dos dies que érem allí. Encara m'hi sento.
Julià Guillamon escriu a Les hores noves que l'arboç hivernal, sense els seus fruits i sense flors recorda aquells homes i dones que han perdut la gràcia de la joventut i encara no se saben veure com a senyors i senyores guapos. Es nota que aquesta situació els fa patir. M'agradaria pensar que som com l'arboç.
***
No puc suportar pensar que hi ha qui fa mal als nens, que els fa patir físicament o psicològica. Seria implacable davant dels maltractadors d'infants. Això no treu, tanmateix, que no hi hagi nens que des de ben petits ja són imbècils. Segurament són els mateixos imbècils adults que tots coneixem, en el seu primer estadi. Alguns potser es corregeixen i altres potser eren nens ben macos que han adquirit la imbecilitat amb el pas dels anys. Majoritàriament, però, aquesta imbecilitat ja la porten de petits. És una imbecilitat purament genètica, química, desoxiribonucleica.
***
Sempre em passa amb els llibres i els autors que m'agraden. Mentre els llegeixo, la meva escriptura s'encomana de la seva. Segurament això no deu ser bo. Denota falta d'estil i de personalitat en l'escriptura. No obstant això, benvinguda sigui aquesta contaminació, si és de coses bones.
Escric això, perquè percebo que em comença a passar en llegir Les hores noves, de Julià Guillamon, que trobo esplèndid.
***
Guillamon, després de recórrer el paisatge nevat dels vessants del Montseny: És el país que ens havien promès, penso mentre vaig mirant de posar els peus en les meves petjades reomplertes. Un país del nord, amb avets i faigs, neu i fred, bosquerols i filòsofs. No aquest estaborniment de la calorada, els banyadors, la copa de combinat vermell amb una paraigua de paper.
És talment així. El clima acompanya en aquesta transició del noucentisme al reguetón i a la Catalunya dels deu milions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada