Nota

El treball de revisió dels propis textos m'esgota. Capa qualsevol possibilitat d'escriure'n de nous. Ara bé, és necessari i té l'interès de posar-te davant del mirall. T'adones de la limitació de la teva escriptura, de les pròpies contradiccions i de la repetició -encara que això no hagi de ser negatiu- de temes i arguments. Però el que resulta més inquietant és constatar que ja no ets el mateix que fa cinc o sis anys. En molts textos ja no t'hi veus reflectit. El que escriu ja no ets tu. Al mirall hi veus el retrat de Dorian Gray, a la inversa. Però, tot i ser més jove, trobes l'individu més pesat, més ingenu, més untuós. I no t'agrades. Com quan sents la teva veu en un enregistrament. 

Barcelona

Mai m'hauria pensat que per anar a Barcelona hauria de fer un port de muntanya. Com si corrés el Tour, però en cotxe. Ara ho faig. És l'única forma d'evitar les insuportables -i absurdes- obres de cada estiu a la ronda de Dalt. Amb l'afegit enguany de la simultaneïtat amb les obres del túnel de la Rovira, fet que no sembla preocupar el més mínim a les autoritats municipals. Que us donin pel sac, commuters, que vosaltres no voteu.

Així que els matins circulo per la carretera de Vallvidrera, ascendint pel vessant nord, mig ocult encara del sol a aquella hora, i baixo zigzaguejant cap a la ciutat per un paratge que se'm comença a fer familiar. Concentrat en els revolts, observo només de reüll la ciutat, que ocupa tot la plana entre Collserola i el mar. No s'hi veu ni un racó lliure, des de la desembocadura del Llobregat fins on comença el Maresme. Hi ha dies en què els edificis més alts es dibuixen nítidament, mentre en d'altres tot està cobert d'una boirina calitxosa. A mitja baixada hi ha un mirador, on sempre hi ha algun cotxe aturat. Algun dia m'hi pararé jo també, a observar amb més detall la ciutat i a fer balanç.

Sempre he tingut una relació difícil amb Barcelona. He passat del rebuig juvenil a un cert enamorament. Però mai m'he sentit correspost. I, com acostuma a passar en aquests casos, això acaba generant una certa amargor. Ara, Barcelona em resulta antipàtica. L'observo amb mirada de redneck i la veig superba, elitista i hipòcrita. Decadent, en el mal sentit. Quan fa uns anys em queixava d'haver de baixar-hi cada dia, el meu amic P. em deia que no sabria viure sense fer-ho. I tenia raó. Ara és diferent, estic segur que no l'enyoraria gens.

***

T., que just acaba de fer quaranta anys, era un nen quan es van celebrar els jocs olímpics de Barcelona. Els seus pares explicaven que, per la cerimònia de clausura, quan el Cobi va marxar volant en un vaixell de paper, va plorar. Aquesta sensibilitat l'honora.

Ara s'ha posat de moda malparlar dels jocs. Com si haguessin estat la llavor de molts dels actuals mals de la ciutat. No ens enganyem, aquests mals haurien arribat igualment. I durant els jocs vam ser feliços. Potser perquè se'ns obria el món i ens obríem al món (visca el tòpic!). Potser perquè vam viure un episodi de ficció, una nit d'estiu que va durar gairebé un mes. O potser només perquè érem joves. En el meu cas, fou un punt d'inflexió que vaig viure amb total inconsciència. El mes de juny feia els últims exàmens de la carrera i em preparava per viure, passat l'estiu, al món real.

Tots hauríem d'haver plorat quan el Cobi va marxar volant. Uns pescadors del Maresme el van trobar, desinflat, al mig del mar. Una metàfora perfecta.

Notes

Els dietaristes que m'agraden són aquells que transcendeixen la banalitat dels fets -despullats- del dia a dia, sense caure en abstraccions críptiques que acaben resultant difícilment intel·ligibles per una perspectiva que no sigui la del propi escriptor. Aquest equilibri és difícil de trobar i és el mèrit, al meu parer, dels bons escriptors de diaris.

***

És interessant aquesta entrevista al catedràtic Josep Maria Castellà. Tot i no estar d'acord en alguns dels seus postulats, hi coincideixo plenament en d'altres, com en que només hi pot haver llibertat en la llei. I és curiós, remetent-nos al que escrivíem ahir sobre el poder dels polítics, com Castellà contraposa les ciències polítiques -la ciència del poder, diu- amb el dret, disciplina que encarregada de garantir els drets dels ciutadans i posar límits a aquest poder. Crec que el meu amic X quan parlava del poder que han de tenir els polítics no es referia al fet que no hagin d'adequar-se a un marc legal i excercir un poder sense límits -que sembla ser l'aspiració que tenen ara- sinó al fet de tenir capacitat i capacitats de fer i liderar. Segurament, en els últims temps no hem tingut mai com ara uns polítics tan desitjosos d'actuar sense límits -que bé que els anava l'estat d'alarma!- però alhora amb tan poca capacitat d'emprendre iniciatives, més enllà de la submissió als criteris i a la disciplina dels partits. Tan poc poderosos, en definitiva. I sí, la llei i el dret han de ser garanties i hauríem de tenir més juristes i menys politòlegs en la política.

***

Perdre lectors no em preocupa. Perdre sentit crític, sí.

***

Sovint he expressat que els corrents dominants de la literatura, i de la crítica literària, actual aposten per una creació molt descarnada, poc subtil, on tot sembla dominat pel trauma. Tanmateix, no he sapigut mai expressar-ho prou be. Per fortuna, hi ha qui en sap. Aquests articles de Damià Bardera i Roger Raurell, complementaris, ho expliquen molt bé.

***

Després d'un dia insuportable de cues de trànsit li dic a l'N.:

- Quan em jubili me n'aniré a viure en un lloc on no hi visqui ningú.

- Com en Luke Skywalker- diu ella.

- Exacte -responc. I penso en aquella illa verda, rocosa i tempestuosa, mentre aquí s'imposa la temperatura tropical.

Notes

Quan dius que no t'agraden les responsabilitats -o que no en vols més- la gent tendeix a pensar que ets un irresponsable. És ben be al contrari. A l'irresponsable no li preocupen gens les responsabilitats, simplement li rellisquen i no li suposen cap preocupació. L'hiperresponsable, en canvi, tendeix a eludir-les, perquè quan les assumeix ho fa en excés, fins i tot de forma insana, de manera que poden arribar a esdevenir una càrrega insuportablement feixuga.

***

Una recomanació que em feia la meva mare quan era jove: Tira-t'ho a l'esquena!

(I sempre he pensat que aquesta expressió és molt desafortunada perquè expressa literalment el sentit contrari del que vol transmetre. Efectivament, acostumo a tirar-me les coses a l'esquena, fins que està ben carregada).

***

Javier Aznar, en el seu pòdcast, acostuma a fer als seus convidats la següent pregunta del qüestionari Proust: quina és la teva idea de felicitat perfecta? La meva resposta seria claríssima: la meva idea de felicitat perfecta és l'absència de preocupacions. Ni una tarda en una platja perduda d'una illa del Mediterrani, ni un cap de setmana en una vall solitària de muntanya, ni tot el temps lliure del món per llegir una pila de llibres... Res d'això em serveix si darrere hi ha el rum-rum de les preocupacions.

***

I allò que cantava Loquillo: Nada que me ate, para siempre libertad.

(I la tornada de la canço, que feia siempre libre i que l'N., quan era petita, cantava com siempre diver).

***

Després de conversar una bona estona amb X m'adono que ser ric és sobretot una actitud. X és ric per família (una riquesa recent, només de segona generació) però la seva riquesa, que és sòlida però tampoc extraordinària, no ve tant per transmissió patrimonial com per transmissió genètica. El meu amic C. afirma convençut que per ser ric només cal una voluntat ferma de ser-ho. Jo no hi acabo d'estar d'acord. La voluntat és important però insuficient. Crec que és més important l'actitud, que en gran part ve dels gens. És una mena d'inquetud còsmica, una necessitat imperiosa de fer negoci, de no estar-se quiet. X no és un ric malèvol ni dèspota ni explotador. És més aviat tot el contrari, una mena de patriarca dadivós. Crida als diners d'una forma natural, quasi irremeiable, i els distribueix en el seu cercle amb la mateixa facilitat i naturalitat. El veig com un gran arbre, una alzina centenària amb una copa extensa que genera una ombra fresca i protectora.

***

Ni güelf ni gibel·lí, ni nyerro ni cadell, ni montesco ni capuleto. Dificultat i tossudesa de no voler alinear-se. I quan no hi ha més remei que fer-ho, és escoltar el convenciment dels teus i tenir unes ganer enormes de desmarcar-te'n.

***

S'ha d'estar boig per alguna cosa per no tornar-se completament boig. Llegeixo aquesta frase de Chesterton que em sembla d'un gran exactitud. I penso en l'Espanyol i que en això sí que sóc un gibel·lí atronadorament convençut.

***

X m'explica que va convidar un parell de polítics catalans actuals a dinar a Madrid. Semblava que no haguessin sortit mai de casa, diu. I afegeix: el primer que ha de ser un polític per assolir els seus objectius és ser poderós. En el sentit més ampli possible.

***

Al matí, cues hòrrides a la ronda de Dalt per unes obres absurdes. A la tarda, intento escapar-ne pagant el peatge nostrat -i poderós, aquest sí- dels túnels de Vallvidrera, però em trobo amb noves cues a l'autopista a causa d'un accident. Intento escapar-ne per rutes alternatives delirants. L'àrea metropolitana és, en les diferents accepcions del terme, insana. És un autèntic infern. El veritable luxe és el despoblament, penso. El Gers em crida.

***

La convicció amb què escriu Y sobre l'art contemporani em fa pensar en qui practica, amb suma fe, una religió que, d'entrada, ja es veu que és falsa. I no sé perquè segueixo llegint els seus diaris, que, tot i estar ben escrits i ser fruit d'una formació cultural ben sòlida, dibuixen un món que és pur encenall, un teatre en què els actors s'han cregut el seu paper.

***

Que fàcil i que còmode seria, penso de vegades, adoptar els gustos majoritaris. Que m'agradés la música d'aquell concert que van fer al poble l'altre dia. Creure'm el que diuen per la tele. Combregar amb els colors de l'equip de futbol oficial. Acompassar el pas amb la majoria. Delegar el pensament en altri. Deixar que el corrent de les aigües faci baixar, sense cap esforç, la canoa.

***

Quan li dic que per viatjar s'hauria d'anar ben vestit, l'N. em repta a pujar a l'Acròpolis amb americana i corbata. M'estic pensant si li recullo el guant. 

Coses vistes

Fa cent anys de la publicació, el 1925, de Coses vistes. Tot i que va publicar-ne algun altre abans, aquest es considera el primer llibre de Josep Pla. Destino n'ha fet ara una reedició i la Fundació Josep Pla ha organitzat una exposició commemorativa, que encara no he vist.

Pla comença el pròleg del llibre a la seva manera: Em decideixo a la fi a llançar un llibre. Els meus amics m'han vençut. Com si la voluntat d'iniciar una carrera literària, per la qual ho sacrificaria tot a la vida, no anés amb ell i fos gairebé una concessió. Després escriuria amb la seva ironia habitual sobre aquests inicis en l'escriptura i el mateix títol del llibre, manllevat, sembla que involuntàriament del Choses vues de Victor Hugo.

Recordo quan vaig comprar-me la primera edició del Coses vistes. Corria l'any 1992 o 1993. En vag pagar llavors dues mil pessetes. Quan vaig llegir-lo em va decebre. No hi vaig saber veure el Pla de El quadern gris o d'Aigua de mar, que m'havien fascinat. Vaig començar a atesorar, tanmateix, totes aquelles primeres edicions de Pla que trobava per les llibreries de vell de Barcelona i que la meva migrada economia podia assumir. Fins i tot tenia una llista on anotava les llibreries on hi havia certs llibres per si més endavant els podia comprar. Eren els temps d'abans d'internet. Li vaig demanar a la meva mare que em dibuixés un exlibris, per anar enganxant als llibres que configuraven la meva embrionària biblioteca. Alguns encara el porten. La meva mare m'hi va dibuixar una ornamentació d'estil modernista que emmarca un llibre obert, una planta i un pot de farmàcia. Segurament la inclusió d'aquests dos últims elements era la seva manera de recordar-me quina era la meva formació i quina volia que fos la meva professió, fent-me tocar de peus a terra i allunyant-me de vel·leitats literàries. Perquè efectivament el que jo volia era ser un joseppla. Sense el seu talent, evidentment, i el que potser és encara és més important, sense la seva determinació, la seva tenacitat i la seva voracitat. Amb la por i el conservadurisme innat que t'atenalla i que es contraposa amb allò que escrivia Pla de no sentir cap il·lusió -ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d'arribar a ésser alguna cosa en la vida, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d'escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot a la vida.

Notes

A la platja de Caldetes, des de dins de l'aigua -que avui és plana, plàcida i transparent- la G., asseguda a la tovallola llegint, amb el barret posat, fa una bella imatge. Hi ha poca gent a la platja -és ben d'hora- i de fons té les cases modernistes que hi ha a primera línia de mar. Seria bonic fer-li una foto, però és una mica arriscat endur-se el mòbil dins de l'aigua. Així que només en quedarà aquest, de retrat.

***
Passada una estona, la imatge es modifica. Just darrere la G. hi ha un unicorn inflable.

***

Això no sé si ho havia escrit alguna vegada. Quan el meu avi va fer construir la casa on vivim ara nosaltres, se'n va anar a Caldetes amb el mestre d'obres d'Aiguafreda -en Vall·llovera, alias el Moreno- a prendre com a referència aquelles torres que havien construit llavors davant de la platja i que ara encara podem veure, donant lloc a una de les primeres línies de mar més boniques del nostre litoral. Era l'any 1929, aviat en farà cent anys, i el Moreno, sense cap arquitecte pel mig, la va dissenyar i la va construir, amb dimensions més modestes, però en aquell estil.

***

Una d'aquelles cases té una part de les teules del color habitual i l'altra de color verd. Els alers de la teulada fan fins i tot la filigrana d'una corba còncava. Com si fóssim a Beaune.

***

A la platja, famílies de pares de quaranta anys amb nens petits. No fa ni dos dies que érem allí. Encara m'hi sento.

Julià Guillamon escriu a Les hores noves que l'arboç hivernal, sense els seus fruits i sense flors recorda aquells homes i dones que han perdut la gràcia de la joventut i encara no se saben veure com a senyors i senyores guapos. Es nota que aquesta situació els fa patir. M'agradaria pensar que som com l'arboç.

***

No puc suportar pensar que hi ha qui fa mal als nens, que els fa patir físicament o psicològica. Seria implacable davant dels maltractadors d'infants. Això no treu, tanmateix, que no hi hagi nens que des de ben petits ja són imbècils. Segurament són els mateixos imbècils adults que tots coneixem, en el seu primer estadi. Alguns potser es corregeixen i altres potser eren nens ben macos que han adquirit la imbecilitat amb el pas dels anys. Majoritàriament, però, aquesta imbecilitat ja la porten de petits. És una imbecilitat purament genètica, química, desoxiribonucleica.

***

Sempre em passa amb els llibres i els autors que m'agraden. Mentre els llegeixo, la meva escriptura s'encomana de la seva. Segurament això no deu ser bo. Denota falta d'estil i de personalitat en l'escriptura. No obstant això, benvinguda sigui aquesta contaminació, si és de coses bones.

Escric això, perquè percebo que em comença a passar en llegir Les hores noves, de Julià Guillamon, que trobo esplèndid.

***

Guillamon, després de recórrer el paisatge nevat dels vessants del Montseny: És el país que ens havien promès, penso mentre vaig mirant de posar els peus en les meves petjades reomplertes. Un país del nord, amb avets i faigs, neu i fred, bosquerols i filòsofs. No aquest estaborniment de la calorada, els banyadors, la copa de combinat vermell amb una paraigua de paper.

És talment així. El clima acompanya en aquesta transició del noucentisme al reguetón i a la Catalunya dels deu milions.

Notes

Les contradiccions que ens defineixen. Tant que m'han agradat sempre els equips i els futbolistes italians i tan poc que m'agraden, en general, els tennistes d'aquest país. Els ciclistes tampoc gaire, exceptuant Pantani, és clar.

***
Una de les característiques de l'escriptura d'en Julià Guillamon és la combinació que fa a vegades d'elements o idees distintes, sense cap relació aparent entre elles, més enllà de la que s'estableix en la seva ment i que trasllada al paper. És un recurs que li acostuma a funcionar bé, perquè sap transmetre aquest lligam -de vegades esbojarrat- de forma directa, sense embuts.

***

Va ploure ahir a la tarda. Aquests dies, la pluja és una benedicció. Ens retorna a la temperatura dels vespres d'estiu d'abans, a Aiguafreda, sempre amb un u al davant. La fresca s'arrossega tota la nit i quan surto per anar al forn, a quarts de vuit del matí, encara en fa. Hem deixat les finestres obertes tota la nit i la casa s'ha refrescat força, fins tornar-la habitable. Entra, però, una pudor de cremat, que m'ha despertat i tot, quan tot just clarejava. Deu venir de lluny, perquè per aquest rodal tot ha quedat moll. De totes maneres, deixo les finestres obertes. És preferible assegurar-se uns graus menys quan vingui la calorada, encara que hàgim de sentir olor de socarrim.

***

Els joves poetes, i per extensió els joves escriptors, acostumen a envellir (literàriament i físicament) malament.

Hi ha alguna excepció molt significativa.

Breus

M’arriba un article de l’amic Daniel Capó sobre el músic Alfred Brendel. Fa referència a un discurs en què el pianista cita la necrològica de Goethe dedicada a Haydn, on l’autor alemany deia que la ingenuïtat i la ironia són els distintius del geni.
Em fa pensar que segurament no són els únics elements que conformen el geni, però sí que en són ingredients essencials. La ingenuïtat, sense la qual no es pot mirar el món amb amor, i en contraposició, la ironia sense la qual no es pot viure ni deixar empremta en aquest món abrupte.

***
Tot just he començat Les hores noves, de Julià Guillamon, i ja en sento els efectes balsàmics, que comencen a curar la ferida de tantes lectures fallides. La proximitat de la natura, els sabers de la terra, el coneixement de la botànica i del món més proper que ens envolta... són elements que m’acomoden fàcilment en la lectura del llibre. Com qui entra en una casa familiar.

***

Sempre m'ha atret la botànica. Era l'assignatura més odiada pels meus companys de carrera i, en canvi, la que més m'agradava a mi. No n'he arribat a tenir uns coneixements profunds, tanmateix. Sent de poble, sé quatre coses comptades de la terra i del món proper. Però no havent estat de pagès, aquests coneixements, segurament superiors a la mitjana, no deixen de ser superficials. Potser aquest món no m'ha interessat mai prou i ho lamento. No pretenc ser com aquells homes que vivien a les cales de Begur i que, com escrivia Pla: Sabien els claps de rovellons; collien els primers espàrrecs; coneixien on creixia una herba tendra, on madurava el gotim de raïm, on penjava la figa de coll de dama. Endevinaven el temps, miraven el cel, espiaven la mar, sentien el vent al clatell, venien un peix, polsaven una vela, seguien un núvol, ensumaven un rastre, feien pronòstics prudents i enraonats. Tenien el paladar fi i tot ho volien fresc. Cuinaven com els àngels i feien uns sofregits delicats. Tenien enginy a la mà, els sentits desperts, sentien créixer l’herba, dormien amb un ull obert… Però sí que m'hagués agradat ser una mica més espavilat en aquests rudiments de la vida.

***
Mai lamentarem prou haver posat, a través de les xarxes socials, la lupa sobre les xacres humanes, amplificant-les i alimentant-les fins estendre les ferides purulentes cap als òrgans centrals del batec comunitari.