Notes

L'estat de malaltia, ni que sigui malaltia lleu, té una relació directa amb el de lucidesa. Hom esdevé conscient de la seva total vulnerabilitat i també de la seva irrellevància, del seu caràcter accessori, superflu. El món més proper, com si es tractés d'un fluid, s'expandeix ràpidament per ocupar el lloc que l'absent temporal deixa. Aquest món, el de la realitat, actua amb una determinació inconscient però implacable. Al mateix temps, la malatia, especialment si ve acompanyada d'estats febrils, difumina els contorns de la pròpia percepció, fent que la realitat esdevingui un món aliè, quasi irreal, fílmic. Les imatges oníriques prenen una major dimensió, ultrapassant els límits del somni, la presència del propi cos es fa més evident i física, les lectures, quan es poden dur a terme, tenen un major protagonisme, potser perquè són llavors l'autèntic substitutiu de la vida. ¿Quants no recordem allò que llegíem al llit quan érem petits i estàvem malalts)? En aquest estat de malaltia, el zumzeig de la ment és palpable, sonor, producte segurament d'alguna inflamació física. Al final del procés, la remissió ens deixa en un estat d'indefensió, entrem de nou al món sense sentir gaire els seus sons, però alhora som, paradoxalment, més vulnerables als seus estímuls, com un ninot sotmès al pim-pam-pum.

***

Escriure una biografia deu ser realment difícil i hom no valora les bones biografies fins que en llegeix una de realment dolenta. Em demano fins a quin punt l'interès per un personatge, posem per cas Javier Marías, pot justificar la pèrdua d'hores dedicades a la lectura d'un artefacte il·legible.

***

El valor del treball d'un artista (o científic o literat o filòsof o...) dotat i talentós condueix a una admiració que acostuma a fer més passables aquells trets, conductes o opinions que ens poden resultar més incòmodes o contraris als nostres punts de vista. Tot té un límit, és clar, no estem parlant de delictes ni d'abjeccions, sinó d'allo que en altres ens molesta, però que arribem a tolerar en determinats mestres pel fet de ser qui són. Però no cal dir que aquesta butlla atorgada a l'individu admirat no es fa extensiva a qui li va donant cova, posem per cas un biògraf, reblant totes i cadascuna d'aquestes opinions.

***

En el seu discurs d'entrada a la Real Academia, Javier Marías tracta sobre el sentit i la necessitat de la ficció, amb la novel·la com a principal exponent. En aquest sentit, cita Cioran, qui en la mateixa línia argumental que Josep Pla, assegurava no llegir novel·les perquè, havent passat tantes coses al món, no li semblava gaire lògic interessar-se per allò que ni tan sols havia succeït. Per això, Cioran es decantava per les memòries, els diaris, les cròniques, la correspondència i la història. Tanmateix, Marías acaba explicant, i té raó, que en general les figures històriques s'acaben esborrant en les boires del temps si no són embolcallades per la construcció literària.molts personatges de ficció es mantenen vius gràcies, precisament, a l'empremta i la vivacitat de la construcció literària. Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid, existió, (escriu Marías) pero su imagen y sus hazañas nos serían turbias, abstractas, descoloridas y frías de no haber sido él retratado en un Cantar de hace más de ochocientos años y en incontables romances, dramas, novelas y hasta películas posteriores. Lo mismo puede decirse de tantos Reyes de Inglaterra, de los que no sabríamos nada, y que sobre todo no nos importarían nada, de no haberlos visco actuar y hablar —ficticia, imaginariamente— en las tragedias de Shakespeare; y es más: lo ignoramos casi todo de aquellos infortunados de los que el Bardo no se ocupó, como si no ser materia de la literatura fuera la mayor maldición.

Contràriament a això, i més alineat amb Cioran, justament fa uns dies intercanviava missatges amb l'R., arran de Stendhal, dient-li que en els seus diaris o en la seva Vida d'Henry Brulard hi trobava, de forma totalment apriorística, molt més interès que en les seves novel·les, pel simple fet de que allò havia passat. 

***

La biodiversitat, llegia no sé on, no només ens enriqueix sinó que ens aporta felicitat. Vaig situar aquesta informació en el calaix del pensament màgic, però, reflexionant-hi una mica més, he de reconèixer que observar els ocells, més si són d'espècies diferents, em fa feliç.

Els arbustos de darrere casa semblen atreure'ls especialment, encara no sé per què. Més a les hores baixes i ombrívoles que el migdia, quan hi toca el sol. A les branques s'hi gronxen pardals i mallarengues (ahir en vaig veure una d'emplomallada). Entre els plançons que surten del lilà hi he vist aquesta setmana, mig amagats, un mosquiter i una femella de tallarol de casquet, amb el seu barret groc. També hi van les cotxes fumades, lluint la seva cua vermella. M'han alegrat una mica els dies de malaltia.

***

The Wire, quina obra mestra! I quina visió tan preclara, en el seu pessimisme, del món de la política, del món de la premsa, del món en general. I de l'home en particular.

***

M'agrada trobar literatura -o més ben dit estil literari- en llocs inesperats. Com en aquest manual ornitològic Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears. Així, diu de la merla que quan fuig d'un perill emet un "kui-kui-kui-kui" histèric. O de la cotxa fumada que el seu cant, emès des d'un lloc promiment, inclou un "xrrggrrx" com d'arrossegar graves i el seu reclam és un "tec" molt sec, com de colpejar pedres. Són imatges, a més d'una precisió total i absoluta. No puc deixar d'esmentar tampoc que el bell oriol només ocasionalment es detecta com un esclat de color quan fugaçment travessa una clariana. Només he tingut ocasió de viure-ho un cop i és exactament així: un esclat de color groc viu. M'ha agradat saber, però, que l'oriol, tan car de veure, té les seves debilitats ja que, tot i ser insectívor, es deleix també per les cireres i les figues. No té mal gust.

***

Cioran, l'escriptor i filòsof franco-romanès, l'he vist citat infinitat de vegades i no l'he llegit mai. Des d'aquest desconeixement total, arrossega per a mi, des de fa uns anys, una càrrega notable. Vanessa Springora, en el seu llibre autobiogràfic Le consentement explica que, sent una adolescent, davant la inquietud i el malestar que li generava la relació d'abusos i domini que li havia imposat Gabriel Matzneff -que llavors tenia cinquanta anys- va anar a buscar consol, ajuda o orientació en Cioran. Però segons consigna Springora, Cioran li va respondre que G. (Matzneff) es un artista, un grandísimo escritor, algún día el mundo se dará cuenta. O quizá no, ¿quién sabe? Usted lo ama y debe aceptar su personalidad. G. nunca cambiará. Es un inmenso honor que la haya elegido. Su papel es acompañarlo en el camino de la creación, y también doblegarse a sus caprichos.

No he trobat refutacions al paper pugat per Cioran en aquest cas, més enllà d'un article d'Ignacio Vidal-Folch que posa el focus en les contradiccions entre el que explica Springora sobre com eren la casa i la dona de Cioran i la realitat que ell va conèixer.

Li hauríem de donar, doncs, a Cioran el benefici del dubte, bàsicament perquè és mort i no es pot defensar, però no a la manera de pensar i actuar de tota una generació de la intel·lectualitat francesa. Resseguint aquest cas, és difícil no topar amb un un vídeo del programa Apostrophes, de 1990, amb Matzneff de convidat, que retrata a la perfecció aquell món, en el qual només s'aixeca una veu, honrosa i estrangera, la de la periodista quebequesa Denise Bombardier. Crec que en casos com aquests -i nosaltes tenim un Gil de Biedma- sí que no s'hi val emparar-se en allò de que eren uns altes temps. Mme. Bombardier ens ho demostra: