Dissabte i altres ocells

Quan obro la porta de fusta del cancell em trobo amb un dia ben emboirat; les muntanyes, ni es veuen. En sortir, m'adono que la boira és lleugerament pixanera, amb mínimes guspires d'aigua, suficients, tanmateix, per deixar els carrer molls. Els ocells estan agitats, les mallerenges i els pardals volen d'aquí cap allà, inquiets. Al cable del telèfon reposa un tudó gros, talment un bisbe. Els arbres alts estan deserts. Crida un estornell sobre la teulada dels veïns. A la llunyania, sobre la riera, veig volar un grup de gavines en cercle: ocellots invasors, que aquí no hi fan res, a banda de colonitzar els abocadors. Potser l'agitació autòctona prové d'aquesta presència incòmoda i indesitjada.

***

Algun vespre, quan anem a caminar amb la G. resseguint la carretera, sentim sobtadament uns crits estridents acompanyats d'un fort aleteig. Són els ànecs que es mouen d'un lloc a un altre de la riera, en vols llargs i veloços. És bonic veure'ls passar, al capvespre, amb la seva silueta inconfusible perfectament retallada sobre el blau, mig elèctric mig apagat, del dia que s'acaba. Me'ls imagino com pilots d'avió de guerra, enderiats i llunàtics, però alhora heroics i festius.

***

Diumenge passat, mentre baixàvem dels camps de l'Aregall, pel camí que travessa pel mig del bosc, s'aixecaren dos rapinyaires grossos, que, malauradament, no vam poder acabar de veure. Per les dimensions, hom diria aligots o, potser fins i tot, àligues. Els arbres i la corba del camí ens impediren seguir el seu vol.

Ahir, en aquest mateix sender, sentirem el toc-toc-toc ràpid i inconfusible, d'un picot. Massa lluny per poder localitzar-lo.

***

Em meravellen cada dia més les construccions de pedra seca dels nostres vorals. Els murs pugen fins a indrets avui en dia impensables. Totes les feixes han estat colonitzades pel bosc. Potser algun ullastre ens recorda velles oliveres, però no queda rastre d'ametllers ni de vinyes. Es poden comprovar els diferents nivells de traça de qui va construir aquestes parets: n'hi ha d'impecables i d'altres més tosques, però la majoria es mantenen dretes. M'imagino els homes que les construiren, tampoc fa tant de temps: vides fràgils i curtes, carregades de feina i amb poques recompenses, però alhora riques en temps. Hi ha també algunes -poques- barraques, que s'haurien de preservar. Potser la més bonica i sòlida és la que hi ha de camí a can Serra, prop d'on ara hi ha un dipòsit d'aigua. És quadrada, forta i robusta. Ferma, com eren aquells temps.

***

Els mecanismes que fan funcionar la maquinària del record són inescrutables. Amb el pas dels anys, sobtadament, se'ns apareixen -com flaixos- imatges i sensacions oblidades, com si una ventada imprevisible s'emportés de cop sediments acumulats durant dècades. Per contra, se'ns esborren noms comuns i vivències relativament recents s'empassen pel desguàs, com si mai haguessin existit.