***
Arribo a la conclusió de que no m'ha anat bé el que segurament ha estat l'últim bany de la temporada, tot i que l'entorn no podia ser més idíl·lic: la platja dels Oms de Banyuls només per a nosaltres i per a les gavines, que senyorejaven per la sorra, reines del territori. La mar, moguda pel vent i plena de cabretes, mostrava tota la seva força. He dubtat sobre si ficar-m'hi -tot el dia havia estat ennuvolat i plujós- però el sol que ha sortit a la tarda i que ha començat a cremar, m'ha convençut. L'aigua era substancialment més fresca que la del Tirrè de les Eòlies. Quan hem marxat, han començat a arribar banyistes, com sortits de sota les pedres. A la platja gran de Banyuls també n'hi havia uns quants, esgotant la vacança. Vista entrant pel nord, la dolça corba d'aquesta platja resulta un dels indrets amb més gràcia d'aquest litoral. La suavitat d'aquesta corba contrasta amb el paisatge agrest i rocós del conjunt d'aquest costa del nord del cap de Creus. Hem recorregut la plata a peu, pel passeig, admirant les nombroses escultures de Maillol que hi han anat posant, amb gust i encert, i que són el complement perfecte per aquest paisatge. Els últims estiuejants feien cua pels gelats o seien a les terrasses mirant el mar i deixant córrer el temps; la temperatura era perfecta, res feia albirar el malestar que m'envairia hores després, encara sense causa identificada.
Al matí, hem entrat un cop més al taller-museu de Maillol, que ja és una mica nostre. Cal anar-hi de tant en tant, com qui retroba un vell amic que fa temps que no veu. Pel meu gust, aquesta vegada hi havia massa gent, m'agrada tenir-lo per mi sol. Tampoc m'ha convençut la política de finestrals tancats i aire condicionat a tot drap. Maillol no està fet per la foscor ni pel clima artificial; la seva obra, potser com cap altra, requereix la llum natural -encara que sigui d'un dia gris- mediterrània. Maillol neix de la terra, del mar, de la muntanya agresta de les Alberes, de les vinyes, del vent... Avui, al museu, l'he sentit com pres, sense la naturalitat que li és pròpia; l'he trobat molt més aclimatat al passeig del mar de Banyuls, entre la gent, el mar i la intempèrie.
Un cop més hem arribat a aquest paisatge de l'ànima pel coll de Banyuls, pujant des d'Espolla per la carretera que s'enfila en aquest paisatge de sureres i matolls que tant em recorda el del pla de la Calma. Dalt del coll, s'albirava el mar entre la grisor. La carretera cau a plom entre corbes inimaginables fins assolir les primeres vinyes, cultius impossibles enfilats per la pedra d'aquests barrancs. Malgrat el temps poc generós i la grisor que apagava el verd de les vinyes, hem pogut admirar novament la seva bellesa salvatge, que mai cansa. Avui, la música era la del vent. Xavier Febrés, en la seva plaquette Banyuls mon amour -que he comprat, regalat i perdut no sé quants cops- raona i canta com ningú el que representa aquest territori. Jo diria que és el tros de Grècia que tenim més a prop de casa; no en va Maillol surt d'aquí. Sempre fantasiejo amb comprar una barraca entre aquestes vinyes i portar-hi una vida horaciana. És dels pocs somnis que encara em permeto i que l'arquitectura desendreçada dels ravals de Banyuls, un cop arribats al poble, esvaeixen, fent-la xocar amb la realitat de la vida. Aquests pisos amorfs són el contrast absolut de les construccions de pedra -murs, barraques, masos- de les vinyes, com la realitat acostuma a ser-ho del somni.
***
Segueixen pesant-me els ossos mentre escric això. A Aiguafreda, passa el matí i tot assenyala també la fi de la vacança. El dia és gris, les campanes de l'església toquen les onze, les orenetes estan nervioses -comencen a pensar en marxar-, una merla salta per l'herba. Les flors dels agapants, el senyal més viu i fugaç de l'estiu, ja fa dies que han caigut. En el seu lloc han sortit uns fruits verds romboïdals, profetes de la tardor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada