Més notes

Mirant nord enllà no sempre hi trobem una visió adornada amb aquells coneguts adjectius del poema de l'Espriu. A França, una convocatòria electoral precipitada per part del president de la República ha acabat mostrant totes les deficiències del seu sistema polític: uns resultats electorals enganyosos fruit d'un sistema electoral discutible i l'elecció d'un primer ministre en discordança amb aquests resultats (encara que potser no tant amb el vector polític real resultant d'aquestes eleccions). En tot cas, les conseqüències són cremar abans d'hora el jove delfí polític del president i generar un desconcert general.

Però, atesa la fluïdesa del món polític, tot pot acabar reconduint-se de la mateixa manera que s'ha enravessat.

***

Un aprenentatge dels diaris de Trapiello: deixar de banda les qüestions alimentàries i gastronòmiques. Perquè una cosa és el caràcter dionisíac dels àpats de Pla i l'Hermós a les cales de Begur (i l'aprenentatge que se n'extreu) i una altra cosa és explicar -com he llegit recentment en un diari- que t'has menjat unes supremes de salmó acompanyades d'un costers del Segre. això darrer fa enrojolar una mica.

***
He llegit un parell de llibres al voltant de la figura magnètica de Patrick Leigh Fermor: el de María José Solano i el de Dolores Payás. Leigh Fermor fou, alhora, algú magnetitzat per Grècia, així que llegir sobre ell és sentir-se doblement magnetitzat per aquest país. L'escriptor, aventurer i tantes altres coses va construir-se finalment una casa -on va viure bona part de la seva vida- a Kardamili, a la península de Mani. Solano explica que l'indret era conegut com Kalamitsi, que vol dir el lloc on creixen els joncs, nom que, no sé per què, no acabava d'agradar a l'escriptor. A mi, en canvi, m'agrada aquest nom, Kalamitsi, perquè aixi s'anomena també un racó de l'illa de Kimolos que és el fractal ideal per a l'estranger que viatja a Grècia. Vam arribar-hi de la mà d'un vell taxista, per recomanació del nostre hoste de Milos. I recordem sempre amb enyorança aquest lloc on creixen els tamarius i suposo que també els joncs.

***

Mentre s'acosten les tenebres tardorals, tenir l'ull de la il·lusió posat en Mani. O en Hidra. O en Sérifos.

***

Potser és aventurat -o presumptuosament artístic- dir que el color del Tirrè és diferent del de l'Egeu. Però així els he vist jo: l'Egeu d'un blau més viu, contrastat amb el blanc de les construccions de les seves illes, el Tirrè d'un blau més gris, més verdós, més acompassat amb l'efervescència de colors de les ribes italianes. En un article d'una revista de viatges llegeixo que el Tirrè era un mar més aviat plàcid, que contrasta amb el caràcter més aguerrit del veí Jònic. L'Egeu, de la seva banda, és també un mar assotat pels vents. Però el Tirrè pot resultar també enganyós. L'he vist, com una bassa, quasi com un mirall, des de les alçades de Ravello, i en acostar-me al seu nivell resultava estar agitat. Des de dalt d'aquestes costes volcàniques del sud d'Itàlia -o de les Eòlies- pot semblar calmosament ondulant i, en canvi, estar animós i picat.

Quan em llevo -coses de l'agitació estival- a les sis del matí a l'Illa de Salina el veig del tot gris -el sol encara està amagat darrera la mola del gran volcà apagat- i plàcid. Encara no corren les llanxes que l'esquincen aquí i allà ni ha arribat el primer ferri, el de dos quarts de vuit, al port de Rinella. Sé que arribarà aviat quan veig marxar una parella jove, amb les maletes, de bon matí. I finalment apareix, a la llunyania, fent un gran estrip. Al petit port hi ha amarrat també un vaixell estranyament gran, que contrasta amb la migradesa d'aquest petit moll. Rinella és una antiga població de pescadors, humil, amb una platja de sorra negra, volcànica, que, a l'hora del sol, crema a més no poder. Excavades a les roques conserva encara les restes d'antigues construccions per guardar les barques: les balate. A la veïna Pollara, entre les roques, encara s'usen. Els turistes busquem aquestes reminiscències del passat i seguim la traça dels escenaris d'aquell vell film: El carter i Pablo Neruda. Il postino és, a Pollara, omnipresent, un patrimoni on arrepenjar-se, tot i que l'illa no necessita altres reclams que la seva bellesa i el seu caràcter. Els que trobem pels carrers de Malfa, amb cases belles i velles, algunes abandonades; a Santa Marina, amb la seva església groga i colonial; o a Lingua, una mena de far de la fi del món on hi ha la llacuna salada que dóna nom a l'illa. A Lingua precisament és on trobem les cases més boniques, de construcció eòlica: simples cubs blancs o pintats amb colors càlids: ocres, granats, carabasses. Algunes s'enfilen cap a la falda de la muntanya, altres s'arrengleren arran de carretera. Els camins que porten a la petita platja baixen entre aquestes cases blanques, que tenen petits patis on creixen els cactus i els hibiscus. En aquests carrerors on ja no arriba la brisa del mar, crema un sol africà. Una dona vestida de negra crida el seu home a nidar. Els hostes d'un hotel, emblocallats en barnussos, busquen refugi en el seu entorn artificial. Se sent alguna cigala amagada, embogida per la calor. Nosaltres hem de marxar a deixar el vell Fiat Punto i agafar el ferri a la veïna Santa Marina. Ho fem amb la recança de qui sap que ja no tornarà.