Notes

Setembre ha començat setembrejant en excés: pluja, mals, despeses insondables... Passo mala nit, donant voltes al llit, tinc calor i fred de forma alternativa. Clarament, la festa estival s'ha acabat, i ha estat excessiva. Quan em llevo, intento combatre el meu malestar posant melmelada al croissant, però només n'hi ha de figa i de tomàquet. M'acontento posant el croissant -d'ahir- a la torradora i acompanyant-lo amb una mica de xocolata. El conill em dona voltes als peus i em mira seriós. Sembla comprendre'm.

***

Malgrat totes les seves virtuts, l'escriptura de diaris és, no ens enganyem, l'apoteosi de l'egolatria.

***

Llegeixo al diari, sense gaire interès, que algú ha teoritzat sobre la necessitat d'indultar la ignorància. Em sembla una forma d'adaptació als nous temps, d'acomodació a la realitat imperant. Ni tan sols em reconforta pensar que la meva profunda ignorància en tants camps -el musical, per exemple- pugui quedar absolta.

***

L'illa de Salina, amb nom de ressonàncies lampedusianes, té poc d'aristocràtic: només el preu d'alguns restaurants (bons, tanmateix), del qual quedem vacunats al cap d'un parell de dies. El que més impressiona de l'illa són les seves muntanyes imponents -volcans apagats- que s'alcen sense transició des del nivell del mar fins als mil metres d'alçada. Les coronen sempre unes boirines tímides que ajuden a mantenir verda la seva vegetació. Salina és considerada, de fet, l'illa verda de les Eòlies. La vida hi discorre lentament a redós d'aquestes enormes muntanyes, entre el coll que les separa i les petites poblacions de la costa: Rinella, Santa Marina, Malfa, Pollara, Lingua. Impossible copsar-ne el caràcter en els pocs dies que hi passem, més enllà de percebre-hi una vida pausada, aïllada, anacrònica. Com que em desperto molt d'hora -el sol encara està amagat darrere el Monte Fossa delle Felci, la muntanya més alta- baixo al poble -Leni- a comprar l'esmorzar. M'espero a que obrin el forn i el supermercat vagarejant pels carrers del poble. Les cases són majoritàriament humils, n'hi ha alguna de més senyorial, una mica deixades, però amb jardins bonics, poblats de buguenvíl·lees, llimoners, atzavares, hibiscus... Arreu hi creixen tapereres, que, juntament amb les vinyes, constitueixen la base dels conreus de l'illa. Les sargantanes, que en mengen els fruits, contribueixen a disseminar-les. Al jardí de la casa on ens estem en tenim unes quantes, que creixen en el sòl volcànic. A primera hora del matí ja brunzeixen les vespes, amb gran delit. De bon matí només se sent aquest brunzit, el lladruc d'algun gos llunyà i el cant dels galls. Leni aviat és vist: entro a l'església, recorro els carrers, admiro l'escultura al dottore Giuseppe Pittorino, saludo un parell de vells... Compro croissants -cornettos-, aigua, llet, iogurts i suc de taronges sanguines. La pujada fins la casa és infernal, arribo xop de suor. Les vistes, però, compensen. El mar és del tot pla; els primers ferris arriben al petit port de Rinella, esquerdant-ne breument la superfície, les llanxes semblen petits insectes, com els teixidors del riu del poble. Amb el sol emergit, la calor apreta. Em refugio a l'ombra de la terrassa blanca, coberta per la pèrgola verda i lila de les omnipresents buguenvíl·lees. No sé si voldria viure un temps aquí, crec que sí: passar-hi un any llegint i escrivint, sense notícies del món.

***

És curiós com canvien els gustos i les percepcions amb el pas dels anys. Salvant honroses excepcions (abstretes sempre de l'actualitat), l'article periodístic és un gènere que cada vegada m'interessa menys.

***

Demano a l'R. que miri de fer de mitjancer amb l'editor X per veure si podem salvar el llibre sobre ciutats. Em sorprèn que l'empresa no hagi tingut èxit i encara em sorprèn més la incomprensió i els -aparents- malentesos.