Notes sobre Holanda

Viatge en tren des d'Amsterdam fins a Delft: són quaranta-cinc minuts de trajecte ràpid i plàcid, amb un canvi d'estació, precís i mil·limetrat, a La Haia. Quina diferència dels nostres trens, tan deficients. Això em provoca més tristesa que ràbia. Davant meu, un home llegeix música. Al llarg del trajecte, camps, granges, canals; verd i fang, aigua omnipresent. Sensació de venir d'un altre món, sec i dissortat. Penso en aquells famosos versos d'Espriu, encara vigents. A la plaça Rembrandt d'Amsterdam, el rètol de la seu de Booking és com un símbol de les empreses ancorades en aquest petit país a causa de la fiscalitat favorable. Plena consciència de que el nord i el sud encara existeixen.

***

En un dels tres grans i senyorials canals que formen l'anell que envolta el centre de la ciutat -Herengracht, Prinsengracht i Keizersgracht, és a dir canal dels senyors, canal del príncep i canal del rei- es troba el museu Van Loon. Més que un museu és una casa senyorial, oberta al públic, que conserva en les seves estances la decoració d'època. Més enllà de l'interès arquitectònic i la noblesa de l'edifici, amb l'escala monumental i la majestuosa decoració interior, el que em resulta més valuós, i alhora xocant, és el meravellós jardí, com un oasi gairebé temporal, al centre de la ciutat. Tinc la fortuna de trobar-m'hi sol, enmig d'una variació meteorològica tan pròpia d'aquests països del nord: ara surt el sol, ara s'amaga, ara plovisqueja. Canvia constantment la llum, igual que ho fa el color dels núvols: del blanc, al rosa, al gris i al negre. El silenci és meravellós, només trencat pel cant d'algun ocell que no sé identificar. Un arbre immens, nu, s'enfila més amunt dels edificis; uns teixos retallats simètricament construeixen un petit jardí a la francesa. Al fons, un frontispici clàssic decora les antigues quadres. M'assec en unes escales, fredes i humides, per viure plenament aquest instant. Després surt de la casa una parella d'homes, ja grans, vestits, pentinats i afaitats amb una pulcritud extrema, que es passegen per aquest jardí i en són, en elegància, un complement perfecte.

***

Una cosa que em sobta de l'exposició de Vermeer és que, malgrat l'elevat nombre de visitants, tot flueix en un gran ordre i sense incidents, d'una forma autoregulada, sense cap avís dels guàrdies. La gent se situa per torns, davant dels quadres, sense empentes, sense embussos i sense abusos de posició preferent. Moltes fotografies amb el mòbil, cap selfie.

***

Aquests arbres caducifolis del nord d'Europa, omnipresents, amb troncs de circumferència inabastable, coberts de líquens i molses, enormes, bells, majestuosos, hipertrofiats d'aigua com nens malcriats, són tot un símbol d'opulència.