Notes

En el nostre món, la imatge va guanyant terreny a la paraula. Cada vegada costa més que la gent llegeixi, la comunicació es basa en imatges i vídeos, els textos (quan n'hi ha) són cada cop més breus i els arguments escrits, més pobres... Hi ha qui se sent còmode, fins i tot eufòric, en aquest nou ordre. No escriguis tant, diuen. Tanmateix, els humans ens seguim expressant amb paraules i el llenguatge, oral o escrit, segueix sent el nostre instrument per expressar les idees; sense paraules no hi ha expressió del pensament. Per tant, la substitució de la paraula per la imatge no passa de ser una quimera i l'únic que aconsegueix és empobrir-nos. Perquè debilitar el llenguatge, disminuir la nostra capacitat d'expressar-nos, implica finalment afeblir el pensament.

(Lògicament queden fora d'aquesta reflexió les arts que, per definició, són visuals).

***

Per llegir òrgans de comunicació oficials sempre serà millor llegir el BOE o el DOGC que La Vanguardia. El llenguatge administratiu acostuma a ser més precís i fidedigne.

(Cada vegada em passa més: llegir diaris em provoca vergonya aliena).

***

Assisteixo a la presentació del llibre de poemes El fruto siempre verde de Manuel Astur a la Central. Afirma Astur que escriu poesia quasi diàriament i que només amb la tragèdia sent que la poesia desapareix de la vida. A mi, en canvi, la poesia del món se'm fa invisible molt fàcilment (massa), sobretot quan els aspectes pràctics de la vida prenen el comandament. No puc veure poesia enlloc quan he de fer gestions burocràtiques, quan tinc una reunió de feina, quan he de tenir una discussió amb els meus fills, quan he d'anar al dentista, quan l'Espanyol perd, quan he de trucar a Naturgy perquè em retornin uns diners cobrats de forma indeguda. I després necessito un treball de jardineria -podar, desbrossar, sembrar, regar, esperar- per recuperar la calma i l'assossec que la poesia necessita per germinar.

Tanmateix, com em diu l'amic P., si porto uns dies en mode poeta, ho he d'aprofitar.

***

Fa molts anys (dècades), en una entrevista de feina, em van preguntar si escrivia també poesia. Crec que la conversa -o, més ben dit, l'interrogatori- va arribar a aquest punt després de constatar que escrivia articles en premsa i que m'agradava escriure en general. L'entrevista era per un lloc de treball en una empresa farmacèutica i vaig intuir clarament que la meva resposta havia de ser negativa, fos veritat o no, que no recordo si en aquell moment ho era. No obstant això, crec que la mentida és un recurs perfectament legítim -fins i tot, recomanable- en aquest context.

En aquells anys -potser en fa trenta- aquell tipus d'entrevistes eren quasi psicoanalítiques. Ara, són aparentment més plàcides, tenen un altre to, un vernís més amable. No obstant això, crec que no deixen de ser un reflex de l'evolució del nostre món actual, on l'aparença sovint és una contradicció de la realitat.

***

Llegir Azorín és, per a mi, un camí cap a la calma. No és només això, lògicament, però si seguim amb els símils hortícoles, podríem dir que és un adob per a la poesia quotidiana. Segurament això és fruit del seu llenguatge límpid, de l'expressió clara, dels seus escenaris calms i antics, que et transporten a un altre món, igualment plàcid i antic, d'un altre temps.

***

En este sillón verde, está sentado Azorín. Tiene ante si una maleta abierta. Y de ella va sacando unas camisas, unos pañuelos, unos calzoncillos, cuatro tromitos encuadernados en piel y en cuyos tejuelos rojos pone: Montaigne. (Azorín, Antonio Azorín, 1913).

Un bon equipatge.

***

Trobar, en bons poetes, exemples de poesia clarament narrativa em reconforta.

***

Tot escriptor pretén, lògicament, publicar. Ara bé, l'obsessió per publicar a qualsevol preu, acaba sent nociva.

***

He comprat un llibre de poesia, dedicat per l'autor a l'anterior posseïdor. És un llibre de fa quaranta anys i fa una olor a fum de tabac, potser de fa també quatre dècades, que resulta profundament i estranyament agradable.