30.3.22

Notes

- Però a qui li interessa que vagis a córrer?!- diu l'À. quan comença a llegir l'últim text publicat aquí, just mentre l'estic escrivint. I certament, té raó. Sovint em pregunto perquè vinc aquí a escriure aquests textos; quin sentit té tot plegat? Ara bé, quan em poso a llegir una novel·la sempre m'arriba el moment en què trobo a faltar la realitat. Segurament és allò que deia Pla de llegir novel·les a partir dels quaranta anys. I llavors penso, il·lús de mi, que potser aquests retalls poder servir d'abric a algú, donar algun confort de complicitat, que és la principal funció que tenen l'escriptura i la lectura.

***
- L'À. encara, però al papa el matarien segur- va dir l'N. a la G. fa unes setmanes, just quan començava la invasió d'Ucraïna i es va assabentar que tots els homes d'aquell país havien d'anar a la guerra. I vaig pensar llavors, quan la G. m'ho va explicar, que tenia una fonamentada desconfiança en les meves habilitats físiques o, encara més, en la meva capacitat de supervivència en entorns on el que compta és ser viu, pràctic, hàbil... Passats uns dies, finalment li pregunto perquè pensa que em matarien ràpidament i la resposta em reconforta una mica:
- Perquè quan vinguessin els dolents et farien pena o t'enganyarien, segur que no els dispararies i llavors t'acabarien matant ells.

***
Malgrat això últim, darrerament observo que tinc una major habilitat en situacions de conflicte, en dir les coses tal com les penso, en no cedir o posar en evidència a qui actua malament.
Avui mateix, per dues vegades, un cotxe m'ha quedat travessat en un encreuament impedint-me el pas quan tenia el semàfor verd. En cap dels casos ha estat per mala sort, descura o imperícia del conductor. En el primer cas, un taxista, ha vist perfectament que no tenia espai, però ell ha decidit passar i ja s'esperarà un altre- jo en aquest cas. En la segona situació, era una noia que s'ha quedat al mig quan tenia espai perfectament per retrocedir i deixar-me pas, però ha decidit no fer-ho per no haver d'esperar un altre torn de vermell. Doncs bé, en ambdós casos m'he posat a tocar el clàxon reiteradament, pírricament, per evidenciar la meva disconformitat. Sense perdre els estreps ni mostrar indignació, simplement per posar-los davant del mirall del seu egoisme i incivisme. Tampoc era una rebequeria, era una acusació. La botzina sonant repetidament: Meeeeeeeeeec. I la tensió que s'ha generat, en un altre moment de la vida, segurament m'hauria incomodat més a mi que no a ells, però avui no ha estat així. L'edat, tal vegada, té alguns avantatges.

***
Hi ha molts somnis que no es recorden, d'altres que transcorren com el que són, somnis, però n'hi ha alguns que es viuen amb gran intensitat. Llavors, el despertar es viu amb la duresa d'un desengany, d'una desil·lusió real, amb gran contrarietat.

***
Vaig llegir que Monet, a una model d'acadèmia d'art que se li insinuava, va dir-li que ell només se n'anava al llit amb duquesses o criades, preferiblement amb criades de duquesses.
Avui, un determinat ambient m'ha fet pensar en aquesta resposta.

***
Degas, de la seva banda, quan el convidaven a una exposició de pintura argüia haver-se deixat les ulleres a casa per no haver d'opinar sobre els quadres.
A vegades, quan em demanen l'opinió sobre determinades qüestions polítiques, també m'he deixat les ulleres a casa.

***
Sent conscient de la seva absoluta absurditat, quan m'assabento de la concessió a un altre candidat d'un premi literari al qual m'he presentat, no puc deixar d'experimentar una notable desil·lusió.

***
Vaig a la Central amb la idea de comprar un llibre. Dubto entre dos o tres candidats, però, sorprenentment, al final s'emporta el gat a l'aigua un aspirant inesperat, un outsider que no pensava trobar sobre aquelles taules: El revers i l'anvers de Camus. I aquesta és la grandesa de les llibreries.

***
La pitjor incomoditat, indiscutiblement, és la de la consciència.
I el debat sobre si allò que és incòmode per la consciència pròpia ens ha de fer renunciar a allò que és bo per altres persones.

***

Hamnet, una gran novel·la, que m'obre, però, molts interrogants. Alguns que qüestionen fins i tot aquesta eventual grandesa. Podem realment saber avui en dia com pensaven, actuaven o quines motivacions guiaven les vides de les persones -o personatges- ara fa cinc segles? En podem saber prou d'aquelles vides? Fins on arriba el dret a fabular sobre persones reals, encara que esdevinguin després personatges de ficció?