Córrer

Avui he anat a córrer. He compensat així, en part, el sedentarisme depressiu d'ahir. Podria dir que vaig a córrer per salut i benestar, que és l'explicació canònica, però seria mentida. De salut, gràcies a Déu, no me'n falta (potser també hi ajuda l'esport) i córrer no m'aporta cap benestar. Ben al contrari, córrer em suposa un patiment important. Vaig sentir que l'entrenador de futbol Marcelo Bielsa deia que anava a córrer per la sensació que experimentava just en acabar de fer-ho. Ho comparteixo: deixar de córrer, aquest és el veritable benestar. Així que vaig a córrer per altres motius. El primer és estrictament estètic, frivolament estètic. Córrer és una manera bèstia de cremar calories i intentar equilibrar la batalla -perduda, malgrat tot- del balanç calòric. Córrer permet fer després un bon dinar sense remordiments. És començar una cursa amb uns metres d'avantatge a favor teu. L'altre motiu és la disciplina -o autodisciplina. Saber, que som capaços d'imposar-nos una pràctica dura i desagradable (només pujar muntanyes en bicicleta o fer rutines de gimnàstica és pitjor) amb beneficis intangibles. En l'era de l'hedonisme, la disciplina està mal vista, però està bé imposar-se-la. Són les explicacions que he trobat a aquesta pràctica, avui precisament mentre corria. Perquè aquest és un altre dels seus beneficis: pensar. Mentre es corre el cervell discorre i el pensament, a més, oculta el cansament.

Avui mentre corria he vist un tronc al mig del camí, que, des de lluny, m'ha semblat una serp morta. No ho era, però aquesta visió imaginària m'ha permès recrear moments viscuts de quan érem nens -o ja adolescents- i trobàvem animals morts -o fins i tot vius- en aquests mateixos camins. Serps, granotes, salamandres, gripaus, eriçons. Trobar animals, pescar-los, caçar-los, posar-los en pots o en ampolles; tot això tenia una plenitud que ocupava momentàniament les nostres vides. Avui, si el tronc hagués estat una serp, l'hauria mirat de reüll i hauria continuant corrent. Al cap de poc, l'hauria oblidat absolutament. En canvi, de nens, aquella serp morta ens hauria intrigat, fascinat, atemorit. L'hauríem mirat per dalt i per baix, l'hauríem girat amb un pal, hauríem buscat si tenia sang en alguna part del cos... Potser ens hauríem perseguit amb la serp penjada d'un pal mirant de llançar-nos-la uns i d'esquivar-la els altres. La serp hauria ocupat plenament una estona de les nostres vides fins oblidar-la després per sempre, immersos en algun altre succés. Però mai hauria obtingut una simple mirada de reüll. Perquè una serp podia canviar la vida. La infantesa és la il·lusió; la maduresa és escepticisme, per no dir desengany. Una serp és ara un fet anodí que no canvia res, és un fotograma més d'una pel·lícula que no varia el seu argument ni el seu guió escrit i imposat.