Nocturn

Baixant de Vic a la nit, després d'acompanyar l'À., la intel·ligència artificial de l'aplicació de música del mòbil, que sempre em posa les mateixes cançons, em porta de Zaz a Amy Winehouse. I és clar, és sacríleg abandonar la veu de la reina de Camden, mentre la pantalla em va mostrant imatges en blanc i negre dels seus ulls pintats, que vaig mirant de reüll. I com un joc de paraules amb el Back to black, veig per la finestra una ratlla nítida -gairebé com la dels ulls de la diva- que divideix el cel nocturn en dos; una línia que és el límit entre el cel serè i un núvol immens que ocupa l'altra meitat del cel. Enmig, la lluna gairebé plena que tenyeix de gris perla la banda clara del cel i es va acostant a la zona fosca, negra -Back to black- fins que ella mateixa queda partida en dos per aquesta ratlla perfectament definida, en una imatge bellíssima a la qual només puc llançar mirades fugisseres mentre condueixo.

Quan s'apaga la veu d'Amy Winehouse, entra Charles Aznavour i la seva veu tremolosa, com una metàfora del patiment etern de la seva pàtria, em porta al record de la meva mare i d'una època de televisors en blanc i negre i infanteses confortables. La veu i el record de la imatge del métèque armeni em fan pensar també en un passat -i en un París- d'homes elegants i antiquats, vestits amb trajos creuats de solapa punxeguda i corbates amples, que s'esforçaven per actuar amb galanteries apreses i plausibles, sense malícies. Je vous parle d'un temps / que les moins de vingt ans/ ne peuvent pas connaître, canta precisament Aznavour mentre penso això i encara que no hagi viscut bohèmia (tòpica, sí) com la que evoca en aquesta cançó, sé perfectament què vol dir amb Quand au hasard des jours / Je m'en vais faire un tour / À mon ancienne adresse / Je ne reconnais plus / Ni les murs, ni les rues / Qui ont vu ma jeunesse.

I és aquest record, viscut o imaginat -Recuerdos inventados escrivia Vila-Matas- el que busquem sovint en els nostres carrers i en els carrers de ciutats alienes, com aquell París de fa unes setmanes que ha quedat inacabat, ocult per l'estrèpit de la guerra. I mentre escric això, de bon matí, el dia s'alça, i s'alça gris, com París, com els trajos d'Aznavour, i em mostra el jardí i els carrers molls a causa d'una pluja fina, insistent i inacabable. Només la llum del carrer il·lumina l'estança on escric, on he vingut a escriure d'hora impulsat per una vigília que era gairebé una resposta a l'obligació de no oblidar aquell moment nocturn viscut ahir, com una llambregada, com un tresor que, maldestrament, volia guardar sense saber ben bé com fer-ho.