Apunts

Llevantada. La pluja porta hores caient sense pausa. És una pluja bona, s'aprofita tota, feia molta falta. Això diu tothom, i és cert. Des de la biblioteca on acostumo a escriure sento com l'aigua s'escola de la teulada cap a la canal de coure. Però avui escric això des del menjador. Per la finestra veig els ocells que s'acosten a menjar els cacauets que els hem posat. S'estableix entre ells una jerarquia. Mentre mengen els pardals, les mallarengues esperen el seu torn gronxant-se en les branques de l'arbre. I entre aquestes, primer van les grans i després les petites i les emplomallades. Aquestes últimes són gracioses, porten un pentinat com si acabessin d'arribar de Camden. Ara s'espera també un pinsà acolorit, però se'n va de seguida. Com els pit-roigs, que s'ho miren des de lluny, partidaris d'altres menges. Amb la pluja, l'herba vira del groc a verd, mentre el silenci regna. Tenim poc més a fer que esperar l'hora de dinar, que coincideix amb la del partit contra el Llevant. Esperem que no hi hagi una altra llevantada.

***
Hauria de portar sempre a sobre un petit bloc i un bolígraf. Però sempre vol dir sempre, fins i tot dins del llit, que és quan més emergeixen les idees, i més s'escapen.

***

A la nit vaig a buscar l'À. a Vic. Condueixo en estat letàrgic. Ho faig a poc a poc. Quan el recullo m'explica que han estat més de cinc hores carregant sacs i muntant tots els aparells per a una competició gimnàstica de l'endemà. En acabar, tenien tanta gana, que han passat pel McDonald's. Treball físic i alimentació simple: ingredients que dignifiquen.

***

Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel.

Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè la teva almoina quedi secreta; i el teu Pare, que veu el que és secret, t’ho recompensarà.(Mateu 6,1-6.16-18).

Cada dia més partidari d'aquest fragment de l'Evangeli, davant la proliferació de propaganda d'accions solidàries, que et situen en el dubte de si va davant la propaganda o la solidaritat. Aquesta setmana mateix, una gran companyia elèctrica anunciava a twitter que sumava la causa de la igualtat -era 8 de març- a la de l'ecologisme. El text anava ple de molts cors de colors verd i lila. L'escriptora Ana Iris Simón els responia amb una xifra, la del preu del megawatt/hora. Com deia aquell entrenador, no cal dir res més.

He vist una fotografia del balcó d'una penya futbolística que ha posat una pancarta infornant, a bombo i platerets, de que col·laboren amb la invasió d'Ucraïna (sic). Com a humor negre està bé. Com a mostra de l'antítesi del que hauria de ser la solidaritat, també.

***

Al contrari d'aquesta apreciació bíblica sobre l'ajuda -o caritat o solidaritat- coincideixo l'altre dia amb l'R. a l'hora de mostrar-nos molt poc partidaris de la paràbola del fill pròdig. Des de ben petit, he vist aquella actuació paterna com una gran injustícia.

***

X. es preocupa -irònicament- pel meu acostament a Hobbes. No hauria de patir més del compte, és força superficial, gairebé de tertúlia de cafè.

***

Sobre l'herba verda, apareix una merla, que hi contrasta amb el seu plomatge negre i el bec taronja. És una imatge que em porta reiterdament a aquell fragment de Pla sobre els square anglesos. No sé per què hi ha textos que se'ns queden gravats per sempre, mentre d'altres s'esvaeixen com boira matinal.

***

De les entranyes d'aquest bloc, veig que aquests textos els llegeixen de mitjana -amb alguna estranya excepció que multiplica per deu aquesta xifra- unes vint persones. No sabria dir si són moltes o poques, això depèn de la perspectiva que hom prengui. Podrien semblar ben poques, però segurament no pretenen -ni mereixen- gaire més aquests escrits mínims i minimalistes. En qualsevol cas, aquests happy few (o happy twenty) mereixen no sí un agraïment o més aviat una encaixada de mà, sense gaire paraules més.

***

Veig que hi ha a Granada un paseo de los Tristes. I és un nom que m'agrada, segurament el més bonic que podria tenir un carrer.

Em recorda allò que canta Sabina:

Vivo en el número siete, calle Melancolía

Quiero mudarme hace años al barrio de la alegría

Pero siempre que lo intento ha salido ya el tranvía

En la escalera me siento a silbar mi melodía.

I aquest últim vers és el que més m'agrada, perquè mostra no tant una resignació com gairebé una satisfacció de conviure amb aquesta malenconia que és potser la millor actitud davant la vida.

***

La malenconia, no com a tal però sí expressada d'altres formes, apareix també en la Metafísica del aperitivo, de Stéphan Lévy-Kuentz, que estic llegint ara. Les pàgines porten per camins en els quals, a voltes em perdo, però en d'altres per on ja he passat i que et fan viure allò tan agradable de sentir-te acompanyat: que un autor et faci ser conscient de pensaments o sentiments que havies viscut i on potser no t'havies aturat prou. No és cap altra la funció de l'escriptura, penso.

Com quan diu, per exemple, respecte a allò que encara ambicionem o pretenem de la vida:

Tarde o temprano, el tiempo fortuito del aperitivo anima a quien a él se entrega a hacer examen de conciencia para encaminar su vida. También nos permite recordar nuestros logros o fracasos. Lo que aún podríamos conseguir y lo que queda fuera de nuestro alcance.

Por el momento, te atontas placenteramente y tu sosiego transitorio aprovecha para arbitrar un cara a cara entre lo que te resta de energía y esas fantaías moribundas que no se dan por vencidas hasta el último momento, salvo las de ganar Roland Garros, entrar en la Pléiade o casarte con Audrey Hepburn.

I, efectivament, arriba un moment a la vida en què ets conscient que aquestes fantasies no es donaran en cap cas, però tot i així costa renunciar-hi. Recordo un conte llegit fa molts anys (no en sé dir el nom ni l'autor) en què el protagonista expressava la seva consciència, i decepció, perquè mai besaria a la boca a Uma Thurman. I aquest fet simbòlic Thurman, Roland Garros, la Pléiade o el que sigui) ens dóna consciència del nostre lloc al món, de com diu Lévy-Kuentz, els nostres fracassos o assoliments.

Segurament determinades consciències o renúncies poden arribar a ser relaxants o balsàmiques, però mantenir certes ambicions, que poden ser descabellades o inconfessables, també ens ajuden a donar contingut a la vida.

(Crec que ja no guanyaré Roland Garros. Quina llàstima).