Un abismo separa la vida que yo llevo de la tuya. La mía está llena de problemas, de conflictos, de obligaciones, de cosas que hay que arreglar, de voluntades que hay que satisfacer, de voluntades que hay que rechazar y tal vez herir, todo en una corriente constante en la que nada está parado, sino en constante movimiento, y a lo que hay que hacer frente.
Tengo cuarenta y seis años y he aprendido que la vida consta de sucesos a los que hay que hacer frente. Y que todos los momentos de felicidad tratan de lo contrario.
Experimento una complicitat absoluta amb l'autor noruec. Efectivament, la felicitat neix de la despreocupació i això passa per no haver de resoldre problemes. I una de les principals fonts de problemes, almenys per a mi -i veig que no estic sol- és haver de satisfer voluntats sense tenir-ne ganes o, encara pitjor, haver de ferir-ne, haver de tòrcer voluntats alienes.
***
Seguim amb els nòrdics: mirem una pel·lícula danesa, ja és la segona en poc temps (no és que siguem esnobs, ha coincidit que ens han semblat les més atractives) i topem, com amb les novel·les noruegues que he anat llegint darrerament, amb personatges que viuen sempre fregant als límits, amb vides que poden trencar-se en qualsevol moment.
El judici pot semblar, i segurament és, superficial, però la tòpica passió mediterrània sembla, al costat del la fràgil i punyent sentimentalitat nòrdica, més habitable, menys feridora. Deu ser l'efecte que té l'ancestrali balsàmica remissió del pecat pròpia del catolicisme.
***
I en aquesta història, que al capdavall és trivial de Un bocado exquisito, lúltima pel·lícula danesa, és difícil no enamorar-se dels ulls de Maggi o, directament, de l'actriu Katrin Greis-Rosenthal que la interpreta.
***
Amb tot el meu respecte pels arquitectes, però per qui realment sento admiració és per qui és capaç de fer del no-res, a partir d'un paper, una edificació complexa.
***
Dino a la plaça de la Concòrdia, a la part més bella de les Corts. Entre plat i plat llegeixo Knausgård. Sobtadament, el rellotge de l'església toca les tres. Primer els quatre quarts i després les tres campanades. M'adono que la gent segueix la seva vida sense immutar-se, però aquelles campanades, que sonen amb tota profunditat, són un recordatori de que res s'atura i, el que menys, la nostra transitorietat.
***
Sempre m'havia considerat un individu poc social, però ara sovint penso el contrari. I me n'adono perquè sempre sóc jo qui acostuma a tenir primer la necessitat de trucar o quedar amb amics que fa temps que no veig.
***
Com en la política, l'educació dels fills té dues escoles: la intervencionista i la que tendeix al laisser-faire. Com que sóc un individu que dubta i poc amic de posicions ortodoxes, no sabria dir quina és millor, tot i que, com en política, tinc tendència a inclinar-me per la segona.
***
Per cert, aquesta pandèmia ha generat grans liberals. Alguns de convençuts i pels quals tinc tot el respecte, però d'altres que -n'estic ben segur- et prendrien la llibertat a la primera ocasió que tinguessin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada