- Est-ce qu'il serait possible de prendre trois huitres?
- Desolé, monsieur, le minimum sont six.
Afortunadament, a la capital els horaris dels àpats són més extensius i no hem de viure la reiterada situació en què, demanada taula per dinar, un propietari de restaurant fa un repàs visual a la sala amb tot de taules buides per acabar concentrant la mirada en un rellotge que marca les dues i un minut. És llavors quan, amb malsana satisfacció, emet, com un automatisme reflex i inevitable, el clàssic desolé, acompanyat d'algun gest que justifica la negativa a una petició tan extravagant. Sempre he pensat que el plaer que els provoca aquesta negativa deu compensar amb escreix els ingressos econòmics que podrien obtenir d'un àpat complet d'unes quantes persones.
En aquest context, quan veig a la pàgina web del museu Carnavalet que per entrar a l'exposició commemorativa del centenari de Proust la réservation est fortement conseillée, ja em temo el pitjor. I, efectivament, els meus presagis es compleixen quan arribo el museu i em trobo amb tot de cartells que assenyalen que l'exposició és complète. És llavors quan, davant dels meus desesperats i mediterranis intents de trobar una escletxa a les pètries realitats franceses, apareixen els desolés amb tota la seva contundència.
Puc visitar, tanmateix, la col·lecció permanent del Carnavalet -excepte la cambra de Proust traslladada lògicament a l'exposició- amb les sales gairebé per a mi sol. Els meus passos ressonen en aquestes sales que recorren la història de la ciutat -i de retruc, del país- i és allí on constato la meva ignorància de tantes qüestions de la història del país veí, fins al punt de fer propòsit d'esmena i mirar d'omplir tantes llacunes que em fa gairebé vergonya exposar. De moment, he començat a llegir una història de la revolució francesa i haurem de continuar amb episodis com la Comuna o la guerra franco-prussiana. En tot cas, això que se'n diu, crec, l'itinerari museogràfic deu estar ben concebut perquè aconsegueix despertar l'interès per les històries que explica.
***
Suposo que deu ser políticament incorrecte, però entre tants objectes històrics que s'exposen al Carnavalet hi trobo a faltar una guillotina.
I una dada a tenir en compte, aliena a aquest museu però que sempre m'ha cridat l'atenció, l'última execució amb guillotina a França no data ni molt menys dels anys del terror revolucionari sinó del civilitzat any de 1977, en concret, dos anys després de l'última pena de mort aplicada a Espanya.
***
La de Proust no és la primera exposició a què ens resulta vetat l'accés per falta d'entrades. Tampoc en tenim per la de la col·lecció Morozov a la Fundació Louis Vuitton. Afortundament, mirem la web abans de desplaçar-nos fins al Bois de Boulogne. Sembla que la col·lecció dels germans russos Morozov val molt la pena, però tot això de les compres anticipades i la demanda desfermada sempre m'ha fet arrufar una mica el nas. El mateix em passa amb aquests museus que apareixen del no res i amb els nous edificis construïts per albergar les seves col·leccions, sovint obra d'arquitectes de renom gran i ego major (aquest és de Gehry). Prefereixo els museus solitaris, amagats i una mica rancis, si pot ser que conservin les maneres d'exposar del XIX, amb parquets, vitrines, làmpades i cortines.
A posteriori descobreixo que a tocar del pis hi teníem el museu de la caça i la natura, que compleix perfectament aquest cànon, i quan ja marxàvem ens trobem amb el Cognacq-Jay, que té per lema le goût du XVIIIe, i que amb això ja ho diu tot. És un altre esplèndid hôtel del Marais situat en un carrer amb nom de ressonàncies llibresques: Elzevir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada