Guerra

Aquesta guerra m'omple de malestar i preocupació. Potser és una visió eurocentrista profundament egoista, però altres guerres les he viscut de forma més llunyada, les he vist mogudes per motivacions que em resultaven més alienes, fruit d'un creuament d'interessos econòmics i d'un xoc de civilitzacions oposades. Aquesta és una guerra al cor d'Europa, que té moltes ressonàncies de l'última i terrible guerra europea. Percebo una impotència i una inoperància -potser també un egoisme- occidental que deixa a l'abandonament centenars de milers de ciutadans. Els ecos del fallit apaivagament de 1938 ressonen, com també el paral·lelisme amb Txecoslovàquia o Polònia. Mentrestant, experimento una absurda impotència. No a la guerra, sento expressar arreu i em pregunto què vol dir això. Quedar-se de braços creuats?  Les posicions maximalistes de la puresa sempre acostument a resultar poc útils. Precisament, ahir sentia a la ràdio una entrevista a una exministra espanyola d'afers estrangers i el seu discurs de bones paraules era d'una buidor extrema. I això no és una crítica personal, és la buidor del relat i de la posició occidental, absolutament mancada de lideratge.

Sento que el nostre món trontolla des de fa temps i ahir precisament debatíem sobre això amb J. No sé si aquesta creença en què abans el nostre món era més sòlid i estable és fruit del fet de viure amb la despreocupació pròpia de la joventut o és que realment ara tot és més volàtil. Jo m'inclino a pensar que és això darrer, més que no pas una exacerbació de la preocupació pròpia de la maduresa.

Mentrestant, l'olor d'un ram de ginesta que van portar-nos dilluns omple tota la casa. El seu perfum resulta acollidor i confortant, com el vel de Maia de Manent, amagant la realitat del món. Fins i tot a la matinada, quan em desperto d'un somni estrany sento l'olor des del llit.  Recordo que, precisament, de mimoses va escriure Josep Pla algun dels seus articles de postguerra, potser també com un vel o un paradís artificial. Però difícilment ens podem embriagar d'olors o de la quietud i comoditat dels nostres refugis daurats, mentre la gent marxa de Kiev com marxava de París el 1940. I ben poc sabem d'aquell país i d'aquelles ciutats -Kiev o la bella Lviv de Zagajewski que algun cop hem fantasejat en visitar- però sí que sabem que els seus habitants són víctimes d'una injustícia i d'una acció tirànica que no hauria de quedar impune.

***

I ahir, en canviar d'emissora després d'escoltar l'exministra, vaig sentir que es jugava una partit de bàsquet entre les seleccions d'Espanya i Ucraïna. Difícilment, se m'acudiria pensar en una cosa més extemporània i absurda.