Per accedir al pis cal pujar els quatre pisos per una escala de graons de fusta, vertical i cargolada en forma d'el·lipse, resseguida per una barana central amb estructura de ferro i reposamans també de fusta. L'escala és vella però està immaculadament neta. Els esglaons semblen decapats i tota l'escala està perfumada d'una olor que no sabria identificar ni tan sols descriure: intensa però alhora fresca, elegant i gens embafadora. És una olor que, amb el pas dels dies m'acaba obsessionant fins al punt de voler preguntar-li al conserge -de nom balcànic- d'on prové. Però, un cop he entrat en aquesta fase obsessiva ja no aconsegueixo creuar-me'l. Estic segur que aquest aroma, gens convencional, prové d'alguna mena de sabó d'origen noble i artesanal, potser comprat en alguna d'aquelles botigues tan chic que hi ha al barri. Passats els dies he perdut la noció de l'olor, però no el seu impacte, i el seu record addictiu m'impulsa a voler tornar algun dia a aquell pis.
***
Quan baixo per l'escala, inclinada i de graons estrets, m'adono que em sento més segur si m'agafo a la barana. La sensació de la fusta vella i polida és agradable al tacte. Però noem fixo en això. M'adono que la seguretat que em dóna la barana és un clar indici del pas del temps. De les tres efes de la cançó de Loquillo -feo, fuerte y formal- la central es va difuminant (com també s'ha difuminat, desgraciadament, l'adjectiu del mig dels tres que definien el Marquès de Bradomín de Valle-Inclán i amb els quals també m'identificava). Confesso que aquest envelliment del cos -i a voltes de la ment- em resulta profundament molest, extraordinàriament desagradable i torbador. No sé per què en aquest viatge me n'adono de forma especial, fins al punt que quan em toca afaitar-me no veig la necessitat de fer-ho.
I no serà que el rendiment físic decaigui: camino més de cinquanta quilòmetres en dos dies i mig, pels carrers de la ciutat, i dormo apenes onze hores en total. Però la nit em resulta inhòspita i percebo indicis intangibles de decadència. Veig com l'À. es mou clarament amb més soltesa.
***
Malgrat tot, a primera hora ja sóc pels carrers freds, caminant sol. Necessito alguns moments de solitud, amb la llibertat absoluta que comporta. En un d'ells, m'acosto fins la plaça des Vosges. Hi ha poca gent a aquelles hores, només alguns turistes esmorzen en algun bar, sota les arcades. Però el centre de la plaça és gairebé desert. Les fonts són en obres i limiten les fotografies que vull fer amb la vella Fed. Li he posat un rodet en blanc i negre, fet de pel·lícula cinematogràfica. Els resultats poden ser inquietants.
Una noia amb pantalons verd maragda i gorra de llana llegeix asseguda en un banc, sota les fileres d'arbres despullats. Les façanes dels edificis de la plaça llueixen el seu color teula sota l'impacte oblic del sol matinal. A través dels porxos, camino fins el jardí de l'hôtel de Sully. Entre els diferents tons de verd de l'herba, dels boixos i dels llorers, acompanyats del blau cel aturquesat dels finestrals, emergeix el rosa pàl·lid de les flors d'un prunus. Són flors hivernals, fràgils com el silenci que m'acompanya.
Després camino fins el més transitat carrer de Saint-Antoine. Quedem amb l'À. per esmorzar en una pastisseria prop de l'església de Saint-Paul: dos cafès amb llet i dos minúsculs pains au chocolat, catorze euros. Una manera com una altra de carregar-se tota lírica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada