Valéry Larbaud escriu que una serventa espanyola es referia així a París: París de Francia. I li feia gràcia aquest terme, aquesta redundància innecessària, més quan qui la referia desconeixia que hi poguessin haver més París al món (com aquell cinematogràfic París de Texas). Larbaud afirma que aquest és un terme usat a Espanya, però el cert és que jo mai l'he sentit, potser era cosa d'uns altres temps. Tanamateix, coincideixo amb Larbaud en concloure que es tracta d'una denominació prou encertada que permet trencar la separació existent entre França i la ciutat de París i alhora esdevenir une restitution de la capitale de l'Occident au pays qui a su l'édifier.
A la tomba de Stendhal al cementiri de Montmartre, a banda de la coneguda identificació idiomàtica i patriòtica amb Itàlia –Arrigo Beyle, milanese- criden l'atenció els tres verbs en pretèrit que defineixen la seva vida: scrisse, amo, visse. Són una bona manera de ser recordat i alhora una constatació de que la seva vida va valer la pena.
***
El cementiri de Montmartre és un lloc estrany. Sobrevolat i mig dividit pel viaducte del carrer Caulaincourt, és un indret més romàntic –en el bon sentit de la paraula- que no pas tètric, tot i els crits dels corbs que, com un element d'atrezzo, es mouen, en vols curts, entre les tombes. Però el dolç sol de tarda que s'escola entre els arbres nus, el silenci de les avingudes gairebé intransitades i l'elegància eclèctica dels mausoleus fan del lloc un espai de calma i repòs més que no pas un territori marcat per la presència de la mort. Potser perquè la mort aquí resulta llunyana, amagada per la mateixa bellesa del lloc o pel fet que aquells morts –Stendhal, Degas, Berlioz, Zola...- han estat ja sempre morts en el nostre imaginari. De fet, Zola, o les seves restes, ja ni tan sols són aquí. Només hi resta el seu monument funerari d'un cridaner art-nouveau.
Paradoxalment, caminar entre aquestes tombes cobertes d'una molsa flonja i verdíssima, amb les galtes enrogides per l'aire fred de febrer, és una manera de refugiar-se del món dels vius (que sempre fa més por que el dels morts) i alhora un estímul per travessar els murs d'aquell cementiri i submergir-se amb més força en el ritme frenètic d'una ciutat que sembla no dormir mai.
***
Si hem de fer cas a Jacques Dutronc i a la seva cançó més coneguda –també de ritme accelerat com la mateixa ciutat- París sí que es deu adormir, perquè es lleva a la cinc del matí, just l'hora que ell se'n va a dormir. M'agrada escoltar repetidament aquesta cançó i introduir-me així en l'atmosfera d'una ciutat que ja no existeix. Perquè el París d'ara ja no és aquell i, com passa amb gairebé tot el que és passat, provoca nostàlgia veure'l representat a través d'aquesta cançó, encara que no l'hàgim viscut. Aquell París on quan són les cinc del matí:
Les banlieusards sont dans les gares
À la Villette, on tranche le lard
Paris by night, regagne les cars
Les boulangers font des bâtards.
***
Una vegada més, hauríem volgut viure en aquest París llunyà en el temps. Sigui el dels anys 60 de Dutronc i François Hardy, de Serge Gainsbourg i Janet Birkin, en el Saint Germain dels existencialistes o al carrer de l’Odéon d'entreguerres, habitat per Joyce, Beach, Hemingway, Stein o Pound. Entrar en els clarobscurs de Brassaï o sentir cantar pels carrers la nena Edith Piaf. Sí, sobretot això últim. Com Woody Allen, en el seu Midnight in Paris, caiem en tots els tòpics, però hi vivim feliços, recordant el que va passar en cada cantonada d'aquella ciutat. O simplement imaginant-ho.
***
El cementiri de Montmartre és un lloc estrany. Sobrevolat i mig dividit pel viaducte del carrer Caulaincourt, és un indret més romàntic –en el bon sentit de la paraula- que no pas tètric, tot i els crits dels corbs que, com un element d'atrezzo, es mouen, en vols curts, entre les tombes. Però el dolç sol de tarda que s'escola entre els arbres nus, el silenci de les avingudes gairebé intransitades i l'elegància eclèctica dels mausoleus fan del lloc un espai de calma i repòs més que no pas un territori marcat per la presència de la mort. Potser perquè la mort aquí resulta llunyana, amagada per la mateixa bellesa del lloc o pel fet que aquells morts –Stendhal, Degas, Berlioz, Zola...- han estat ja sempre morts en el nostre imaginari. De fet, Zola, o les seves restes, ja ni tan sols són aquí. Només hi resta el seu monument funerari d'un cridaner art-nouveau.
Paradoxalment, caminar entre aquestes tombes cobertes d'una molsa flonja i verdíssima, amb les galtes enrogides per l'aire fred de febrer, és una manera de refugiar-se del món dels vius (que sempre fa més por que el dels morts) i alhora un estímul per travessar els murs d'aquell cementiri i submergir-se amb més força en el ritme frenètic d'una ciutat que sembla no dormir mai.
***
Si hem de fer cas a Jacques Dutronc i a la seva cançó més coneguda –també de ritme accelerat com la mateixa ciutat- París sí que es deu adormir, perquè es lleva a la cinc del matí, just l'hora que ell se'n va a dormir. M'agrada escoltar repetidament aquesta cançó i introduir-me així en l'atmosfera d'una ciutat que ja no existeix. Perquè el París d'ara ja no és aquell i, com passa amb gairebé tot el que és passat, provoca nostàlgia veure'l representat a través d'aquesta cançó, encara que no l'hàgim viscut. Aquell París on quan són les cinc del matí:
Les banlieusards sont dans les gares
À la Villette, on tranche le lard
Paris by night, regagne les cars
Les boulangers font des bâtards.
***
Una vegada més, hauríem volgut viure en aquest París llunyà en el temps. Sigui el dels anys 60 de Dutronc i François Hardy, de Serge Gainsbourg i Janet Birkin, en el Saint Germain dels existencialistes o al carrer de l’Odéon d'entreguerres, habitat per Joyce, Beach, Hemingway, Stein o Pound. Entrar en els clarobscurs de Brassaï o sentir cantar pels carrers la nena Edith Piaf. Sí, sobretot això últim. Com Woody Allen, en el seu Midnight in Paris, caiem en tots els tòpics, però hi vivim feliços, recordant el que va passar en cada cantonada d'aquella ciutat. O simplement imaginant-ho.
Per rememorar el film d’Allen sopem al bell –i vell- Polidor, prop de l'Odéon, on aquesta pandèmia que tant ens mana i ens espanta sembla no existir. Ens asseuen en una taula al bell mig d’altres parroquians i allí, colze a colze amb ells, sopem mig temorosos mig alliberats, mentre les converses s'expressen en veu alta, gairebé a crits. Bevem un vi de Bordeus, infecte tanmateix, i som incapaços de sortir del steak tartare, la Tatin o els grossos –i comptats- cargols borgonyons que serveixen gairebé arreu. En acabat, caminarem per aquests carrerons a mig camí entre la glòria del passat i la prostitució turística del present per ficar-nos en una cava on desafiem novament la covid per escoltar una veu estoniana que interpreta jazz. Potser voldríem sentir la guitarra de Django Reinhardt i el seu jazz manouche, però ja ens està bé veure com la vida torna a expressar-se, amb mans i copes que s'aixequen a l'aire i una veu que omple aquest petit espai soterrani. Sí, és fàcil sentir-se feliç en aquest París que dibuixem com ens agradaria que fos.
Il est cinq heures
Paris s'éveille
Il est cinq heures
Je n'ai pas sommeil.
Il est cinq heures
Paris s'éveille
Il est cinq heures
Je n'ai pas sommeil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada