Apunts

S'ha parlat i s'ha escrit a bastament sobre la gesta de Rafael Nadal a l'obert d'Austràlia. I, evidentment, n'hi ha per parlar-ne. En canvi, s'ha escrit menys sobre el gran derrotat d'aquella final: Daniil Medvedev. Certament, és un tennista que costa que pugui caure simpàtic. Molt alt i prim, potser fins i tot desproporcionat, és evident que el seu joc no té l'estètica d'un Federer ni la contundència d'un Nadal. Poc empàtic amb el públic, a Austràlia va arribar fins i tot a la mala educació en alguna situació. Però, alhora, Medvedev resulta un personatge franc i directe, que no amaga segones intencions. La seva intervenció després de perdre una final duríssima, que ja tenia coll avall, va resultar sincera i plena d'esportivitat. En el fons, vaig veure Medvedev com un nen, molt gran físicament i amb un valor tennístic indiscutible, però amb un punt d'indefensió. Em va semblar algú portentosament ben dotat des del punt de vista físic, però incapaç encara d'afrontar certes situacions secundàries, indestriables de l'alta competició.

Però, potser com a anècdota de tot plegat, em quedo amb una frase molt sàvia que ens va deixar en un moment del partit. Una sentència que fins i tot transcendeix els límits del tennis i l'esport, i és aplicable a la vida en general. En un moment de l'últim set, quan les coses ja se li havien torçat, i davant d'alguns comportaments antiesportius del públic -que tenia justificadament el rus en el punt de mira per incidents en anteriors partits- es va adreçar a l'àrbitre dient-li reiteradament que no feia prou per fer callar la gent. El jutge àrbitre es limitava a demanar al públic que, per favor, fes silenci i Medvedev, queixós i faltón, còmicament seriós, li va etzibar repetidament:

- With the idiots, please is not enough.

I efectivament, no puc estar més d'acord amb Medvedev, que durant el partit em semblava un dolent de pel·lícula de Rocky, però que ara ja em resulta fins i tot entranyable: amb els idiotes, amb un si us plau, no n'hi ha prou.

***

I si alguna cosa de bo té el pas dels anys, l'envelliment, és que fins i tot els menys donats a la insensibilitat som capaços de construir-nos una cuirassa. I no només això, sinó, si cal, treure les dents i passar d'armadillo a cocodril. Perquè amb els idiotes, efectivament, un please -o les bones maneres en general- are not enough.

***

Divendres, mentre passejava per l'Avencó i la fosca guanyava terreny, em va trucar l'amic X. Em va explicar que tenien previst venir el mes d'abril i vam repassar algunes lectures. Curiosament, a la nit, rellegint el llibre d'Adrienne Monnier Rue de l'Odéon vaig trobar-me amb un passatge que parlava de l'estada que va fer Valéry Larbaud a Alacant. Vaig buscar-ne després algun article i li vaig fer arribar a X. No sé si això arriba a coincidència, però em va resultar curiós.

***

Sobre Adrienne Monnier i la seva indestriable Sylvia Beach, crec que encara no s'ha fet prou justícia al seu paper clau en la literatura moderna com a catalitzadores -no sé si aquesta seria la paraula- de tota aquella generació de creadors d'entreguerres.

***

Llavors em poso a buscar uns exemplars de Le navire d'argent, la revista que editava Monnier a la seva llibreria La maison des amis des livres, que vaig comprar fa anys per internet a un llibreter de Copenhaguen (Dinamarca torna a fer aparició) i en trobo una amb un article de Larbaud titulat Paris de France, que em convé ara mateix extraordinàriament, i en un altre la traducció d'un fragment del Work in progress -que acabaria esdevenint Finnegans wake- de Joyce traduït en francès. I justament acabava de llegir el que havia escrit Monnier sobre aquesta i altres traduccions de Joyce. Aquesta fou la primera del capítol Anna Livia Plurabelle, que anys mes tard duria a terme Beckett.

I en fi, tot sembla ara un cistell de cireres que van seguint l'una a l'altra.

I el resultat és la taula de treball, que sempre intento mantenir neta, altra vegada plena de pilots de llibres.

***

Parlem amb l'R. de Knausgård, del qual hem llegit alguns volums d'aquesta tetralogia que tot just s'ha publicat aquí -curiosament no els mateixos, perquè jo he tornat a alterar l'ordre de lectura- i m'acaba dient, l'R., que Knausgård fa molta companyia. I és exactament així, i és exactament això. El que diem sempre dels autors que acompanyen i ens ajuden a entendre'ns. Knausgård escriu sense complexos ni filtres sobre allò que sentim -la por, el desig, la mandra, l'egoisme, la generositat...- dibuixa allò que som en tota la grandesa i tota la misèria. I és per això, per aquesta sinceritat que fa de mirall, que ens acompanya.

***

Dissabte al matí compro el diari i a la nit està intacte. Una prova de que no el necessito.

***

I dissabte a la nit, vaig a Vic a buscar l'À. Aprofito per enllaçar als altaveus del cotxe una aplicació de música que comença posant cançons que acostumo a escoltar però que, al final, acaba triant el que vol. Abans que, per aquest estrany art algorítmic, acabin apareixent Amistades peligrosas, escolto Zaz, Yves Montand i Dutronc. I també una cançó que, no hauria de confessar, que m'entusiasma.

Kiko Amat escrivia fa anys un article molt divertit sobre els plaers culpables, que, musicalment, tots tenim: aquelles cançons que ens agraden i no podem deixar d'escoltar, però que mai confessaríem que ens agraden. Doncs bé, aquí ve una confessió terrible. De nit, quan la carretera és buida, conduint en solitud, quin gran plaer escoltar a tot volum això:

***

I no és cap disculpa, però no deixa de resultar atraient la combinació del ritme discotequer més tronat amb una lletra quasi existencialista:

Tout est chaos
À côté
Tous mes idéaux, des mots abîmés
Je cherche une âme, qui
Pourra m'aider
Je suis
D'une génération désenchantée
Désenchantée

Qui pourrait m'empêcher
De tout entendre?
Quand la raison s'effondre
À quel sein se vouer?
Qui peut prétendre
Nous bercer dans son ventre?

Si la mort est un mystère
La vie n'a rien de tendre
Si le ciel a un enfer
Le ciel peut bien m'attendre
Dis-moi
Dans ces vents contraires comment s'y prendre?

(I bé, la versió insertada no és l'original de Myle Farmer que, sembla ser va ser un èxit a França, però és la que omplia pistes de ball a rebentar aquí fa vint anys. I potser encara).