Passeig de tarda (amb lectura de fons)

Potser massa influït per la recent lectura de Diario de un editor con perro, de Julián Rodríguez, he allargat avui el meu recorregut habitual de passeig pels voltants del poble. El llibre és una delícia, agredolça si coneixem el trist final de l'editor, mort sobtadament a la mateixa casa de la muntanya on transcorren aquests breus episodis, gairebé idíl·lics en la seva senzillesa, que conformen el diari. Sóc conscient que la meva caminada no passa per paratges equiparables als de l'entorn de la casa de la muntanya de l'editor, sovint coberts de neu i gairebé sempre plens d'una solitud acompanyada només del gos Zama i de la presència distant però continuada de guineus, cabirols, cérvols, voltors, corbs i, fins i tot, llops. La temperatura d'aquesta primera hora de la tarda d'avui s'allunyava també de la fredor inhòspita d'aquests últims dies -del mateix matí d'avui, sense anar més lluny- i, encara més, dels entorns nivals i gèlids dels quals deixa constància Rodríguez en els seus escrits. Així que he pogut fer gran part del camí en mànigues de camisa, especialment després d'haver pujat la pronunciada costa que porta a la font dels Balços. Malauradament, la font només gotejava; l'absència de pluja d'aquests últims mesos l'ha assecada, un fet insòlit durant l'hivern. També la bassa contigua era buida i només la concavitat de pedra que recull l'aigua que cau del raig s'omplia amb el goteig. No he pogut calmar la set fruit de l'esforç de l'ascensió, però sí que m'h assegut a descansar una estona al banc que han instal·lat just sobre del marge que dóna a l'antiga pedrera. Després, he prosseguit el camí fins a Casanovas. A mesura que m'hi acostava, anava sentint cada vegada més proper el soroll d'alguna eina mecànica. L'R. em va explicar que estaven arreglant la casa, fet que em va sorprendre i alegrar. És una casa preciosa, però l'he vist sempre abandonada -porta així més de mig segle- i amb el pas de tots aquests anys ha anat deteriorant-se. Pràcticament només queden dempeus les parets. Han caigut la teulada i les bigues de fusta, rosegades pel temps. Al costat de la casa s'hi conserva també una altra edificació, possiblement l'estable, amb els vestigis d'un rellotge de sol a la paret. Queden també les rajoles de l'era, just davant de les dues edificacions. No m'hi he volgut acostar, he sentit que hi treballaven i he vist que havien desbrossat les restes de les cases, que estaven envaïdes per la vegetació, i netejat tots els boscos dels voltants. Han quedat així al descobert les antigues feixes delimitades per murs de pedra seca, amb tota la seva humil grandesa, poblades ara majoritàriament de pi blanc -segurament l'arbre menys afortunat que exisiteix-. Aquí i allà hi emergeix, però, encara alguna petita olivera -o ullastre- i també unes quantes alsines joves. Fa goig aquesta feina de recuperació, quasi quixotesca, davant la qual sento una admiració ilimitada. Mentre feia una fotografia, a contrallum del sol que ja baixava camí de la cinglera, m'ha vist un gos des de dins de la casa i m'ha començat a bordar. He pensat que per viure allí, els caldran gossos que ensenyin dents esmolades i es facin respectar.

He seguit el meu camí, ara més plàcid i menys costerut, fins can Serra de l'Arca. Després de passar per una mena de túnel d'arbres, acabes emergint en el punt amb més bona vista del recorregut: al marge de la muntanya i just sota els cables d'alta tensió que creuen la vall de l'Avencó en el que podria ser una demoníaca tirolina. Els fils elèctrics, set, si no els he comptat malament, salven la pronunciada vall sense miraments, amb un pendent vertiginós. Situat just sota aquests cables sembla ser que se sent el seu brunzit futurista i metàl·lic, però el meu deficient oïda no ha aconseguit percebre'l mai. El que sí que aprecio sempre que passo per allí és la magnífica visió del pla de la Calma, a l'altra banda de la fondalada, coronat pel turó del Tagamanent i amb tots els plecs del massís que em recorden una maqueta de trens, d'aquelles que tan desitjava quan era petit. En l'ombrívol camí que puja al Bellit a través de la pedrera, en les obagues d'aquells plecs, s'hi apreciaven les giragonses cobertes encara de glaç, com estranys meandres blancs. Caminant una mica més, ja situat just a sobre de can Serra, es veien emergir, llunyanes, les cases del pla: el Clot amb el seu inconfusible teulat assimètric, la punta del campanar de la Móra, la Figuera i la Perera, totes elles tocades per la calidesa del sol de tarda.

Sembla ser que un rus ha comprat la casa de can Serra. De l'antiga masia en queden només les arcades dretes, però no fa gaire anys l'anterior propietari va arreglar un dels edifics annexos convertint-lo en una bonica casa de pedra, amb bigues vistes a la façana. La construcció es va fer amb gust i la vista que té i l'entorn són excepcionals. Segurament, però, les dificultats per arribar-hi l'havien deixat de nou en l'abandó. El nou propietari l'ha recuperat i ha afegit també pel jardí nous elements constructius i decoratius, algun d'ells, com un pou de pedra artificial, de gust dubtós, però la casa ha cobrat una nova vida, i això és el que compta.

He seguit el camí de baixada, de terra ben vermella, i m'he fixat en alguna altra paret de pedra seca. Records d'èpoques en què es guanyava terreny al bosc per conrear vinyes, oliveres i ametllers, fonamentalment. D'això ja no en queda res i el bosc ha colonitzat novament el que ja havia sigut seu. En un revolt del camí he sentit, molt proper, l'inconfusible i vibrant toc-toc-toc d'un picot. M'he aturat en sec, sense fer soroll, per mirar de veure'l -mai n'havia sentit cap tan a prop- però de seguida ha fugit cap un altre arbre. Allí he pogut veure de lluny la seva taca vermella al ventre: era un picot garser gros. Ha anat volant d'arbre en arbre i jo he pogut sentir, ara més llunyans, els seus característics cops de bec en el tronc dels arbres. Almenys, això m'ha compensat de l'absència de cérvols, guineus i llops. També he trobat a faltar un gos que m'acompanyés. Aquest és un dels grans mèrits del llibre, que, evitant plantejaments sentimentaloides ni atribuint a l'animal categories humanes, ens aconsegueix mostrar el paper d'omnipresent companya de Zama, sempre a l'aguait dels altres animals, sempre enfeinada amb els seus jocs a la neu i l'aigua, sempre al costat de l'autor. Jo he caminat sol, recordant molts passatges d'aquesta lectura i imaginant el valor d'aquells moments a la casa de les muntanyes que ens descriu Rodríguez, vestits d'un efecte reparador, que arribem a desitjar i envejar. La neu, el foc, el pa, la música... com elements d'una melodia molt serena i propera que ens ha acompanyat aquests dies i ens ha deixat pòsit.