Aquesta guerra m'omple de malestar i preocupació. Potser és una visió eurocentrista profundament egoista, però altres guerres les he viscut de forma més llunyada, les he vist mogudes per motivacions que em resultaven més alienes, fruit d'un creuament d'interessos econòmics i d'un xoc de civilitzacions oposades. Aquesta és una guerra al cor d'Europa, que té moltes ressonàncies de l'última i terrible guerra europea. Percebo una impotència i una inoperància -potser també un egoisme- occidental que deixa a l'abandonament centenars de milers de ciutadans. Els ecos del fallit apaivagament de 1938 ressonen, com també el paral·lelisme amb Txecoslovàquia o Polònia. Mentrestant, experimento una absurda impotència. No a la guerra, sento expressar arreu i em pregunto què vol dir això. Quedar-se de braços creuats? Les posicions maximalistes de la puresa sempre acostument a resultar poc útils. Precisament, ahir sentia a la ràdio una entrevista a una exministra espanyola d'afers estrangers i el seu discurs de bones paraules era d'una buidor extrema. I això no és una crítica personal, és la buidor del relat i de la posició occidental, absolutament mancada de lideratge.
Sento que el nostre món trontolla des de fa temps i ahir precisament debatíem sobre això amb J. No sé si aquesta creença en què abans el nostre món era més sòlid i estable és fruit del fet de viure amb la despreocupació pròpia de la joventut o és que realment ara tot és més volàtil. Jo m'inclino a pensar que és això darrer, més que no pas una exacerbació de la preocupació pròpia de la maduresa.
Mentrestant, l'olor d'un ram de ginesta que van portar-nos dilluns omple tota la casa. El seu perfum resulta acollidor i confortant, com el vel de Maia de Manent, amagant la realitat del món. Fins i tot a la matinada, quan em desperto d'un somni estrany sento l'olor des del llit. Recordo que, precisament, de mimoses va escriure Josep Pla algun dels seus articles de postguerra, potser també com un vel o un paradís artificial. Però difícilment ens podem embriagar d'olors o de la quietud i comoditat dels nostres refugis daurats, mentre la gent marxa de Kiev com marxava de París el 1940. I ben poc sabem d'aquell país i d'aquelles ciutats -Kiev o la bella Lviv de Zagajewski que algun cop hem fantasejat en visitar- però sí que sabem que els seus habitants són víctimes d'una injustícia i d'una acció tirànica que no hauria de quedar impune.
***
I ahir, en canviar d'emissora després d'escoltar l'exministra, vaig sentir que es jugava una partit de bàsquet entre les seleccions d'Espanya i Ucraïna. Difícilment, se m'acudiria pensar en una cosa més extemporània i absurda.
Ahir, deixava a mig escriure aquest text brevíssim:
Salvant totes les distàncies i sense creure en la possibilitat d'una guerra a gran escala, hi ha un certs aires de 1938, amb Macron fent de Chamberlain i Ucraïna de Txecoslovàquia.
Doncs bé, els esdeveniments es precipiten i els aires són ja de 1939.
***
I després d'això tot sembla tenir una importància mínima, gairebé anecdòtica, però la realitat de cadascú és tossuda. Els nostres petits mons particulars no donen treva i el Món, suma vectorial de tots aquests petits universos personals, no s'atura, com bé diuen tots els tòpics. Així que no deixarem de consignar la nostra realitat mínima i rotundament intranscendent.
***
Dissabte, quan sortia a comprar el pa veig a P., el veí, que feineja per l'hort. Les dificultats pròpies de l'edat, no li impedeixen, però, agafar l'aixada. El saludo i xerrem una estona. El seu saber natural omple la conversa, farcida d'anècdotes i de records d'antes, com ell diu. També el seu parlar, l'entonació, el lèxic, l'expressió... pertanyen ja a un altre temps. Quan va anar a treballar a marina es feien uns rovellons vermells boníssims, m'explica. I m'agrada aquesta expressió, marina, que havia sentit molt poc i que s'usava a les nostres contrades per referir-se a la part de la comarca, o ja del Maresme, més propera al mar. I, efectivament, sempre he sentit dir que els bolets de les zones més baixes, menys fredes i plujoses, són més saborosos. A Aiguafreda mateix menyspreem bastant el pinetell que ve del Pirineu, massa aigualit. També em diu que els rovellons que collia a la banda de la Figuera són més bons que els del costat de Tagamament, que porten terra. I llavors m'explica que l'aigua de la font d'en Vinyes i de la de Pèl de Gat, les més afamades d'Aiguafreda per la seva qualitat, ja no són potables a causa de les vaques que han posat dalt del pla de la Calma. I així enllacem amb les fonts d'Aiguafreda i m'explica com, quan era un nen, la senyora C. li donava una pesseta per cada càntir d'aigua que li portava de la font d'en Pinós, aleshores lloc de trobada i esbarjo. I em diu que la senyora M. li va dir un dia que si regaves molt els pèsols els mataves, i que ell ho ha complert tota la vida, però que aquest any només li han sortit els que estaven ben arrecerats al costat de la paret. I mentrestant va corrent el temps i el pa que he de comprar pot esperar, perquè escoltar-lo és un aprenentatge i alhora un bàlsam, com viure en un altre món.
Percebo en els francesos una certa satisfacció sàdica a l'hora d'emetre negatives, acompanyades, això sí, de l'omnipresent formulisme desolé(e).
- Est-ce qu'il serait possible de prendre trois huitres?
- Desolé, monsieur, le minimum sont six.
Afortunadament, a la capital els horaris dels àpats són més extensius i no hem de viure la reiterada situació en què, demanada taula per dinar, un propietari de restaurant fa un repàs visual a la sala amb tot de taules buides per acabar concentrant la mirada en un rellotge que marca les dues i un minut. És llavors quan, amb malsana satisfacció, emet, com un automatisme reflex i inevitable, el clàssic desolé, acompanyat d'algun gest que justifica la negativa a una petició tan extravagant. Sempre he pensat que el plaer que els provoca aquesta negativa deu compensar amb escreix els ingressos econòmics que podrien obtenir d'un àpat complet d'unes quantes persones.
En aquest context, quan veig a la pàgina web del museu Carnavalet que per entrar a l'exposició commemorativa del centenari de Proust la réservation est fortement conseillée, ja em temo el pitjor. I, efectivament, els meus presagis es compleixen quan arribo el museu i em trobo amb tot de cartells que assenyalen que l'exposició és complète. És llavors quan, davant dels meus desesperats i mediterranis intents de trobar una escletxa a les pètries realitats franceses, apareixen els desolés amb tota la seva contundència.
Puc visitar, tanmateix, la col·lecció permanent del Carnavalet -excepte la cambra de Proust traslladada lògicament a l'exposició- amb les sales gairebé per a mi sol. Els meus passos ressonen en aquestes sales que recorren la història de la ciutat -i de retruc, del país- i és allí on constato la meva ignorància de tantes qüestions de la història del país veí, fins al punt de fer propòsit d'esmena i mirar d'omplir tantes llacunes que em fa gairebé vergonya exposar. De moment, he començat a llegir una història de la revolució francesa i haurem de continuar amb episodis com la Comuna o la guerra franco-prussiana. En tot cas, això que se'n diu, crec, l'itinerari museogràfic deu estar ben concebut perquè aconsegueix despertar l'interès per les històries que explica.
***
Suposo que deu ser políticament incorrecte, però entre tants objectes històrics que s'exposen al Carnavalet hi trobo a faltar una guillotina.
I una dada a tenir en compte, aliena a aquest museu però que sempre m'ha cridat l'atenció, l'última execució amb guillotina a França no data ni molt menys dels anys del terror revolucionari sinó del civilitzat any de 1977, en concret, dos anys després de l'última pena de mort aplicada a Espanya.
***
La de Proust no és la primera exposició a què ens resulta vetat l'accés per falta d'entrades. Tampoc en tenim per la de la col·lecció Morozov a la Fundació Louis Vuitton. Afortundament, mirem la web abans de desplaçar-nos fins al Bois de Boulogne. Sembla que la col·lecció dels germans russos Morozov val molt la pena, però tot això de les compres anticipades i la demanda desfermada sempre m'ha fet arrufar una mica el nas. El mateix em passa amb aquests museus que apareixen del no res i amb els nous edificis construïts per albergar les seves col·leccions, sovint obra d'arquitectes de renom gran i ego major (aquest és de Gehry). Prefereixo els museus solitaris, amagats i una mica rancis, si pot ser que conservin les maneres d'exposar del XIX, amb parquets, vitrines, làmpades i cortines.
A posteriori descobreixo que a tocar del pis hi teníem el museu de la caça i la natura, que compleix perfectament aquest cànon, i quan ja marxàvem ens trobem amb el Cognacq-Jay, que té per lema le goût du XVIIIe, i que amb això ja ho diu tot. És un altre esplèndid hôtel del Marais situat en un carrer amb nom de ressonàncies llibresques: Elzevir.
Passem aquests dies -o més aviat les nits- a l'últim pis d'un vell immoble del carrer Charlot, al barri del Marais. Només una paret, i la finestra- separen el meu llit d'un teulat de zinc, més parisenc impossible. Les nostres finestres són també les típiques de mansarda, arrodonides per la part superior i obertes dalt de tot de la façana de l'edifici, coberta aquí de pissarra. Al seu través -ho percebo bé mentre descanso estirat al llit- entra un aire gèlid. Tanmateix, un vell radiador elèctric de ferro el contraresta ràpidament, amb una vigorosa escalfor. El terra de l'apartament és de rajola vella d'argila, hexagonal i petita, elegant i simple. És un estudi volgudament bohemi, com imaginaríem abans de veure'l. No hi falten alguns llibres, que no tinc temps de fullejar, ni una nevera vella, empotrada en un moble de fusta. Paradoxalment, està immaculadament nèt.
Per accedir al pis cal pujar els quatre pisos per una escala de graons de fusta, vertical i cargolada en forma d'el·lipse, resseguida per una barana central amb estructura de ferro i reposamans també de fusta. L'escala és vella però està immaculadament neta. Els esglaons semblen decapats i tota l'escala està perfumada d'una olor que no sabria identificar ni tan sols descriure: intensa però alhora fresca, elegant i gens embafadora. És una olor que, amb el pas dels dies m'acaba obsessionant fins al punt de voler preguntar-li al conserge -de nom balcànic- d'on prové. Però, un cop he entrat en aquesta fase obsessiva ja no aconsegueixo creuar-me'l. Estic segur que aquest aroma, gens convencional, prové d'alguna mena de sabó d'origen noble i artesanal, potser comprat en alguna d'aquelles botigues tan chic que hi ha al barri. Passats els dies he perdut la noció de l'olor, però no el seu impacte, i el seu record addictiu m'impulsa a voler tornar algun dia a aquell pis.
***
Quan baixo per l'escala, inclinada i de graons estrets, m'adono que em sento més segur si m'agafo a la barana. La sensació de la fusta vella i polida és agradable al tacte. Però noem fixo en això. M'adono que la seguretat que em dóna la barana és un clar indici del pas del temps. De les tres efes de la cançó de Loquillo -feo, fuerte y formal- la central es va difuminant (com també s'ha difuminat, desgraciadament, l'adjectiu del mig dels tres que definien el Marquès de Bradomín de Valle-Inclán i amb els quals també m'identificava). Confesso que aquest envelliment del cos -i a voltes de la ment- em resulta profundament molest, extraordinàriament desagradable i torbador. No sé per què en aquest viatge me n'adono de forma especial, fins al punt que quan em toca afaitar-me no veig la necessitat de fer-ho.
I no serà que el rendiment físic decaigui: camino més de cinquanta quilòmetres en dos dies i mig, pels carrers de la ciutat, i dormo apenes onze hores en total. Però la nit em resulta inhòspita i percebo indicis intangibles de decadència. Veig com l'À. es mou clarament amb més soltesa.
***
Malgrat tot, a primera hora ja sóc pels carrers freds, caminant sol. Necessito alguns moments de solitud, amb la llibertat absoluta que comporta. En un d'ells, m'acosto fins la plaça des Vosges. Hi ha poca gent a aquelles hores, només alguns turistes esmorzen en algun bar, sota les arcades. Però el centre de la plaça és gairebé desert. Les fonts són en obres i limiten les fotografies que vull fer amb la vella Fed. Li he posat un rodet en blanc i negre, fet de pel·lícula cinematogràfica. Els resultats poden ser inquietants.
Una noia amb pantalons verd maragda i gorra de llana llegeix asseguda en un banc, sota les fileres d'arbres despullats. Les façanes dels edificis de la plaça llueixen el seu color teula sota l'impacte oblic del sol matinal. A través dels porxos, camino fins el jardí de l'hôtel de Sully. Entre els diferents tons de verd de l'herba, dels boixos i dels llorers, acompanyats del blau cel aturquesat dels finestrals, emergeix el rosa pàl·lid de les flors d'un prunus. Són flors hivernals, fràgils com el silenci que m'acompanya.
Després camino fins el més transitat carrer de Saint-Antoine. Quedem amb l'À. per esmorzar en una pastisseria prop de l'església de Saint-Paul: dos cafès amb llet i dos minúsculs pains au chocolat, catorze euros. Una manera com una altra de carregar-se tota lírica.
Valéry Larbaud escriu que una serventa espanyola es referia així a París: París de Francia. I li feia gràcia aquest terme, aquesta redundància innecessària, més quan qui la referia desconeixia que hi poguessin haver més París al món (com aquell cinematogràfic París de Texas). Larbaud afirma que aquest és un terme usat a Espanya, però el cert és que jo mai l'he sentit, potser era cosa d'uns altres temps. Tanamateix, coincideixo amb Larbaud en concloure que es tracta d'una denominació prou encertada que permet trencar la separació existent entre França i la ciutat de París i alhora esdevenir une restitution de la capitale de l'Occident au pays qui a su l'édifier.
***
A la tomba de Stendhal al cementiri de Montmartre, a banda de la coneguda identificació idiomàtica i patriòtica amb Itàlia –Arrigo Beyle, milanese- criden l'atenció els tres verbs en pretèrit que defineixen la seva vida: scrisse, amo, visse. Són una bona manera de ser recordat i alhora una constatació de que la seva vida va valer la pena.
*** El cementiri de Montmartre és un lloc estrany. Sobrevolat i mig dividit pel viaducte del carrer Caulaincourt, és un indret més romàntic –en el bon sentit de la paraula- que no pas tètric, tot i els crits dels corbs que, com un element d'atrezzo, es mouen, en vols curts, entre les tombes. Però el dolç sol de tarda que s'escola entre els arbres nus, el silenci de les avingudes gairebé intransitades i l'elegància eclèctica dels mausoleus fan del lloc un espai de calma i repòs més que no pas un territori marcat per la presència de la mort. Potser perquè la mort aquí resulta llunyana, amagada per la mateixa bellesa del lloc o pel fet que aquells morts –Stendhal, Degas, Berlioz, Zola...- han estat ja sempre morts en el nostre imaginari. De fet, Zola, o les seves restes, ja ni tan sols són aquí. Només hi resta el seu monument funerari d'un cridaner art-nouveau. Paradoxalment, caminar entre aquestes tombes cobertes d'una molsa flonja i verdíssima, amb les galtes enrogides per l'aire fred de febrer, és una manera de refugiar-se del món dels vius (que sempre fa més por que el dels morts) i alhora un estímul per travessar els murs d'aquell cementiri i submergir-se amb més força en el ritme frenètic d'una ciutat que sembla no dormir mai.
*** Si hem de fer cas a Jacques Dutronc i a la seva cançó més coneguda –també de ritme accelerat com la mateixa ciutat- París sí que es deu adormir, perquè es lleva a la cinc del matí, just l'hora que ell se'n va a dormir. M'agrada escoltar repetidament aquesta cançó i introduir-me així en l'atmosfera d'una ciutat que ja no existeix. Perquè el París d'ara ja no és aquell i, com passa amb gairebé tot el que és passat, provoca nostàlgia veure'l representat a través d'aquesta cançó, encara que no l'hàgim viscut. Aquell París on quan són les cinc del matí:
Les banlieusards sont dans les gares À la Villette, on tranche le lard Paris by night, regagne les cars Les boulangers font des bâtards.
***
Una vegada més, hauríem volgut viure en aquest París llunyà en el temps. Sigui el dels anys 60 de Dutronc i François Hardy, de Serge Gainsbourg i Janet Birkin, en el Saint Germain dels existencialistes o al carrer de l’Odéon d'entreguerres, habitat per Joyce, Beach, Hemingway, Stein o Pound. Entrar en els clarobscurs de Brassaï o sentir cantar pels carrers la nena Edith Piaf. Sí, sobretot això últim. Com Woody Allen, en el seu Midnight in Paris, caiem en tots els tòpics, però hi vivim feliços, recordant el que va passar en cada cantonada d'aquella ciutat. O simplement imaginant-ho.
Per rememorar el film d’Allen sopem al bell –i vell- Polidor, prop de l'Odéon, on aquesta pandèmia que tant ens mana i ens espanta sembla no existir. Ens asseuen en una taula al bell mig d’altres parroquians i allí, colze a colze amb ells, sopem mig temorosos mig alliberats, mentre les converses s'expressen en veu alta, gairebé a crits. Bevem un vi de Bordeus, infecte tanmateix, i som incapaços de sortir del steak tartare, la Tatin o els grossos –i comptats- cargols borgonyons que serveixen gairebé arreu. En acabat, caminarem per aquests carrerons a mig camí entre la glòria del passat i la prostitució turística del present per ficar-nos en una cava on desafiem novament la covid per escoltar una veu estoniana que interpreta jazz. Potser voldríem sentir la guitarra de Django Reinhardt i el seu jazz manouche, però ja ens està bé veure com la vida torna a expressar-se, amb mans i copes que s'aixequen a l'aire i una veu que omple aquest petit espai soterrani. Sí, és fàcil sentir-se feliç en aquest París que dibuixem com ens agradaria que fos. Il est cinq heures Paris s'éveille Il est cinq heures Je n'ai pas sommeil.
S'ha parlat i s'ha escrit a bastament sobre la gesta de Rafael Nadal a l'obert d'Austràlia. I, evidentment, n'hi ha per parlar-ne. En canvi, s'ha escrit menys sobre el gran derrotat d'aquella final: Daniil Medvedev. Certament, és un tennista que costa que pugui caure simpàtic. Molt alt i prim, potser fins i tot desproporcionat, és evident que el seu joc no té l'estètica d'un Federer ni la contundència d'un Nadal. Poc empàtic amb el públic, a Austràlia va arribar fins i tot a la mala educació en alguna situació. Però, alhora, Medvedev resulta un personatge franc i directe, que no amaga segones intencions. La seva intervenció després de perdre una final duríssima, que ja tenia coll avall, va resultar sincera i plena d'esportivitat. En el fons, vaig veure Medvedev com un nen, molt gran físicament i amb un valor tennístic indiscutible, però amb un punt d'indefensió. Em va semblar algú portentosament ben dotat des del punt de vista físic, però incapaç encara d'afrontar certes situacions secundàries, indestriables de l'alta competició.
Però, potser com a anècdota de tot plegat, em quedo amb una frase molt sàvia que ens va deixar en un moment del partit. Una sentència que fins i tot transcendeix els límits del tennis i l'esport, i és aplicable a la vida en general. En un moment de l'últim set, quan les coses ja se li havien torçat, i davant d'alguns comportaments antiesportius del públic -que tenia justificadament el rus en el punt de mira per incidents en anteriors partits- es va adreçar a l'àrbitre dient-li reiteradament que no feia prou per fer callar la gent. El jutge àrbitre es limitava a demanar al públic que, per favor, fes silenci i Medvedev, queixós i faltón, còmicament seriós, li va etzibar repetidament:
- With the idiots, please is not enough.
I efectivament, no puc estar més d'acord amb Medvedev, que durant el partit em semblava un dolent de pel·lícula de Rocky, però que ara ja em resulta fins i tot entranyable: amb els idiotes, amb un si us plau, no n'hi ha prou.
***
I si alguna cosa de bo té el pas dels anys, l'envelliment, és que fins i tot els menys donats a la insensibilitat som capaços de construir-nos una cuirassa. I no només això, sinó, si cal, treure les dents i passar d'armadillo a cocodril. Perquè amb els idiotes, efectivament, un please -o les bones maneres en general- are not enough.
***
Divendres, mentre passejava per l'Avencó i la fosca guanyava terreny, em va trucar l'amic X. Em va explicar que tenien previst venir el mes d'abril i vam repassar algunes lectures. Curiosament, a la nit, rellegint el llibre d'Adrienne Monnier Rue de l'Odéon vaig trobar-me amb un passatge que parlava de l'estada que va fer Valéry Larbaud a Alacant. Vaig buscar-ne després algun article i li vaig fer arribar a X. No sé si això arriba a coincidència, però em va resultar curiós.
***
Sobre Adrienne Monnier i la seva indestriable Sylvia Beach, crec que encara no s'ha fet prou justícia al seu paper clau en la literatura moderna com a catalitzadores -no sé si aquesta seria la paraula- de tota aquella generació de creadors d'entreguerres.
***
Llavors em poso a buscar uns exemplars de Le navire d'argent, la revista que editava Monnier a la seva llibreria La maison des amis des livres, que vaig comprar fa anys per internet a un llibreter de Copenhaguen (Dinamarca torna a fer aparició) i en trobo una amb un article de Larbaud titulat Paris de France, que em convé ara mateix extraordinàriament, i en un altre la traducció d'un fragment del Work in progress -que acabaria esdevenint Finnegans wake- de Joyce traduït en francès. I justament acabava de llegir el que havia escrit Monnier sobre aquesta i altres traduccions de Joyce. Aquesta fou la primera del capítol Anna Livia Plurabelle, que anys mes tard duria a terme Beckett.
I en fi, tot sembla ara un cistell de cireres que van seguint l'una a l'altra.
I el resultat és la taula de treball, que sempre intento mantenir neta, altra vegada plena de pilots de llibres.
***
Parlem amb l'R. de Knausgård, del qual hem llegit alguns volums d'aquesta tetralogia que tot just s'ha publicat aquí -curiosament no els mateixos, perquè jo he tornat a alterar l'ordre de lectura- i m'acaba dient, l'R., que Knausgård fa molta companyia. I és exactament així, i és exactament això. El que diem sempre dels autors que acompanyen i ens ajuden a entendre'ns. Knausgård escriu sense complexos ni filtres sobre allò que sentim -la por, el desig, la mandra, l'egoisme, la generositat...- dibuixa allò que som en tota la grandesa i tota la misèria. I és per això, per aquesta sinceritat que fa de mirall, que ens acompanya.
***
Dissabte al matí compro el diari i a la nit està intacte. Una prova de que no el necessito.
***
I dissabte a la nit, vaig a Vic a buscar l'À. Aprofito per enllaçar als altaveus del cotxe una aplicació de música que comença posant cançons que acostumo a escoltar però que, al final, acaba triant el que vol. Abans que, per aquest estrany art algorítmic, acabin apareixent Amistades peligrosas, escolto Zaz, Yves Montand i Dutronc. I també una cançó que, no hauria de confessar, que m'entusiasma.
Kiko Amat escrivia fa anys un article molt divertit sobre els plaers culpables, que, musicalment, tots tenim: aquelles cançons que ens agraden i no podem deixar d'escoltar, però que mai confessaríem que ens agraden. Doncs bé, aquí ve una confessió terrible. De nit, quan la carretera és buida, conduint en solitud, quin gran plaer escoltar a tot volum això:
***
I no és cap disculpa, però no deixa de resultar atraient la combinació del ritme discotequer més tronat amb una lletra quasi existencialista:
Tout est chaos À côté Tous mes idéaux, des mots abîmés Je cherche une âme, qui Pourra m'aider Je suis D'une génération désenchantée Désenchantée
Qui pourrait m'empêcher De tout entendre? Quand la raison s'effondre À quel sein se vouer? Qui peut prétendre Nous bercer dans son ventre?
Si la mort est un mystère La vie n'a rien de tendre Si le ciel a un enfer Le ciel peut bien m'attendre Dis-moi Dans ces vents contraires comment s'y prendre?
(I bé, la versió insertada no és l'original de Myle Farmer que, sembla ser va ser un èxit a França, però és la que omplia pistes de ball a rebentar aquí fa vint anys. I potser encara).
Knausgård, a En primavera escriu adreçant-se a la seva filla acabada de néixer. Tot just l'acabo de començar però de moment és pur Knausgård. Escriu en les primeres pàgines:
Un abismo separa la vida que yo llevo de la tuya. La mía está llena de problemas, de conflictos, de obligaciones, de cosas que hay que arreglar, de voluntades que hay que satisfacer, de voluntades que hay que rechazar y tal vez herir, todo en una corriente constante en la que nada está parado, sino en constante movimiento, y a lo que hay que hacer frente.
Tengo cuarenta y seis años y he aprendido que la vida consta de sucesos a los que hay que hacer frente. Y que todos los momentos de felicidad tratan de lo contrario.
Experimento una complicitat absoluta amb l'autor noruec. Efectivament, la felicitat neix de la despreocupació i això passa per no haver de resoldre problemes. I una de les principals fonts de problemes, almenys per a mi -i veig que no estic sol- és haver de satisfer voluntats sense tenir-ne ganes o, encara pitjor, haver de ferir-ne, haver de tòrcer voluntats alienes.
***
Seguim amb els nòrdics: mirem una pel·lícula danesa, ja és la segona en poc temps (no és que siguem esnobs, ha coincidit que ens han semblat les més atractives) i topem, com amb les novel·les noruegues que he anat llegint darrerament, amb personatges que viuen sempre fregant als límits, amb vides que poden trencar-se en qualsevol moment.
El judici pot semblar, i segurament és, superficial, però la tòpica passió mediterrània sembla, al costat del la fràgil i punyent sentimentalitat nòrdica, més habitable, menys feridora. Deu ser l'efecte que té l'ancestrali balsàmica remissió del pecat pròpia del catolicisme.
***
I en aquesta història, que al capdavall és trivial de Un bocado exquisito, lúltima pel·lícula danesa, és difícil no enamorar-se dels ulls de Maggi o, directament, de l'actriu Katrin Greis-Rosenthal que la interpreta.
***
Amb tot el meu respecte pels arquitectes, però per qui realment sento admiració és per qui és capaç de fer del no-res, a partir d'un paper, una edificació complexa.
***
Dino a la plaça de la Concòrdia, a la part més bella de les Corts. Entre plat i plat llegeixo Knausgård. Sobtadament, el rellotge de l'església toca les tres. Primer els quatre quarts i després les tres campanades. M'adono que la gent segueix la seva vida sense immutar-se, però aquelles campanades, que sonen amb tota profunditat, són un recordatori de que res s'atura i, el que menys, la nostra transitorietat.
***
Sempre m'havia considerat un individu poc social, però ara sovint penso el contrari. I me n'adono perquè sempre sóc jo qui acostuma a tenir primer la necessitat de trucar o quedar amb amics que fa temps que no veig.
***
Com en la política, l'educació dels fills té dues escoles: la intervencionista i la que tendeix al laisser-faire. Com que sóc un individu que dubta i poc amic de posicions ortodoxes, no sabria dir quina és millor, tot i que, com en política, tinc tendència a inclinar-me per la segona.
***
Per cert, aquesta pandèmia ha generat grans liberals. Alguns de convençuts i pels quals tinc tot el respecte, però d'altres que -n'estic ben segur- et prendrien la llibertat a la primera ocasió que tinguessin.
