Un vespre

Mentre espero l'hora d'anar a la filmoteca, trec el cap a la Laie del CCCB i a la Central del Raval. Miro llibres sense gaire convicció i em vénen al cap algunes idees, que sento la necessitat irrefrenable d'escriure.

***

Entre les coses que vull escriure hi ha una sinopsi del llibret sobre Grècia que cal enviar a l'editorial. Em costa molt escriure sobre els meus propis textos: definir-los, explicar-los, emmarcar-los, qualificar-los. Però al mateix temps aquest és un repte (paraula odiosa) i una obligació que cal complir com abans millor.

***

Fullejo a la Central un llibre sobre l'estada de Juan Ramón Jiménez i Zenobia a Granada l'estiu de 1924, convidats per García Lorca. Hi ha fotografies d'aquella estada, de la parella, de la ciutat, de Lorca i la seva família, d'amics... En veig una d'Isabel García Lorca, somrient, dedicada a Juan Ramón i, no sé per què, em ve al cap l'amiga P. No és que s'hi assembli, és el que desprèn la imatge, la dedicatòria, l'ambient d'aquells dies: alegria, generositat, harmonia... Totes aquestes qualitats, i aquella ciutat, m'hi fan pensar, com una llambregada, que vull deixar per escrit, perquè no s'escapi.

***

Vaig al cotxe a buscar la llibreta i entro a El Colectivo, on sóc ara escrivint. Les taules són totes plenes, però veig una noia, amb un cotxet, que s'aixeca.

- Marxes?- li pregunto.

- Sí, marxem - em respon. I penso quanta raó té d'usar el plural i com de descortès ha estat el meu singular.

***

Mentre estic escrivint em truca l'À. i em demana si el puc ajudar a corregir un text que ha escrit i que ha d'entregar demà a l'escola. Me'l passa per whatsapp i li corregeixo amb el mòbil mateix. És una crònica futbolística molt ben escrita. Em fa feliç.

***

Això em fa pensar que fa dies que havia d'escriure sobre una anècdota, ja passada, però que no volia que se m'escapés.

A Aiguafreda hem anat sempre faltats de noies tennistes, així que a l'N. de ben petita ja li va tocar jugar algun partit del campionat comarcal amb l'equip sènior absolut. Encara recordem com, la primera vegada que li va tocar jugar, deia una mica aclaparada:

- Em tocarà jugar contra una adúltera.

I vam haver d'explicar-li com d'important era eliminar dues lletres de l'última paraula.

***

A la llibreria del CCCB, mentre ressegueixo cobertes de llibres, la meva atenció es fixa en una paraula: ferocidad. Ja no recordo a quin títol correspon, però sí que, ràpidament, em ve a la ment un joc de paraules, una composició entre felicitat i velocitat: felocitat. La felicitat com a objectiu i la velocitat com a obstacle per arribar-hi. Si tingués esperit de gurú -o de caradura- elaboraria una teoria al respecte d'això. Fins i tot en podria escriure un llibre: La felocitat: com la velocitat impedeix la felicitat en el món posmodern. No ho descarto.

***

Busco al google i veig que algú ja se m'ha avançat en aquesta idea. En la paraula, en el llibre encara no.

***

Anant des del Paral·lel a la filmoteca em faig un petit embolic i acabo passant per carrers tenebrosos i poc recomanables. Veig un home abaixant-se els pantalons en una plaçoleta, no sé si per punxar-se o per defecar. Potser per les dues coses. Accelero el pas. És la cara amagada de la ciutat, que no volem ni veure.

***

Les nits de Cabiria em deixa amb un nus a l'estómac. Fellini és un mestre trasbalsant l'espectador. Però en el seu drama, en la sordidesa i la pobresa sobre les quals es construeix la història, sempre deixa una porta oberta a l'esperança. L'escena final, amb Cabiria plorosa, després de ser robada, utilitzada, ultratjada, però ràpidament acomboiada per un grup de músics una mica oníric, no deixa de ser un bàlsam per a una història trista amb un final tristíssim. L'escena dels devots enduts pel fervor, demanant entre empentes favors a la Verge és magistralment corprenedora i ens fa fensar com han canviat els nostres països -no érem tan lluny d'aquella Itàlia- en unes dècades.

Encara tinc clavada la imatge de Giulietta Masina amb els ulls plorosos i una llàgrima tenyida de rímel, regalimant-li galta avall, com un Pierrot.