Apunts

No em sorprèn gens la vehemència de la gent jove, la inflexibilitat dels seus arguments, la fe cega en les seves creences. En canvi, em sobta molt trobar gent entrada en anys que continuï sent impermeable davant d'opinions i idees diverses. Sense dubtes, sense arestes, sense l'efecte -que en aquest cas jutjo positiu- de l'erosió del pas del temps.

***
De molt jove vaig començar a escriure una novel·la. Estava tocat per l'efecte de les meves primeres lectures importants i creia que jo també era capaç d'escriure alguna cosa sòlida. Ara veig que eren uns textos infantiloides, previsibles i mediocres. Recordo que una escena transcorria en un tren i el protagonista -una mena d'alter ego meu- jugava a endevinar a quina estació baixaria cada passatger. Es tractava d'una mena de joc d'identitats, en què s'assignava a cada persona un indret físic en funció d'unes característiques personals.
Ara, aquesta puerilitat no m'agrada i em fa pensar en el concepte d'identitat. I em preocupa veure com, en les societats modernes, sembla que cada vegada més l'autoafirmació està basada en la identitat, en la pertinença a uns determinats col·lectius. I penso que, com comença a passar amb la identitat religiosa, la resta d'identitats haurien de passar també a un pla gairebé íntim, sense necessitat d'afirmació pública.

***
Llegeixo Distante de Marie Modiano, editat per Cabaret Voltaire. I he de reconèixer que ho faig per ser l'autora filla de Patrick Modiano. En un altre cas, dubto que m'hagués fixat en aquest llibre. Però no m'agradaria que el meu judici estigués marcat por ser vos quien sois. Ni en un sentit ni en un altre. Penso en l'autora com en una mena de Jordi Cruyff de la literatura. Algú a qui deu pesar el cognom, no sé ben bé si per bé o per mal. Possiblement tingui més portes obertes, però també el llistó més alt.
El llibre em captiva. És estrany, una mica distant, com el seu títol; amb atmosferes molt marcades però ben diferents de les que dibuixa el seu pare. No hi sé veure cap influència paterna. Allà on en un hi ha boirines, en l'altra hi ha cristalls. Se'm fa difícil emetre un judici -encara no he acabat la novel·la- però d'entrada em sembla un llibre gens menyspreable, una autora a tenir en compte.
Jordi Cruyff va fer una bona temporada amb l'Espanyol.

***
Caminant pel carrer Provença em trobo el meu germà I. Xerrem una estona al carrer. De cop, se'ns acosta un pobre i ens demana diners. Quan li diem que no, ens engega a fer punyetes. Veiem que repeteix el patró amb altres persones. Una estratègia disruptiva.

***
Una altre imatge de la posmodernitat. Un percussionista tocant amb un ritme frenètic amb llaunes i altres elements poc convencionals a la porta del Zara de Gran Via. Molta gent -bàsicament turistes- creuant pel semàfor de vianants. Un noi que també travessa l'àmplia calçada fent esses i ballant al ritme sincopat de la percussió. Gent que grava l'escena.
L'imperi Inditex i la música alternativa. L'omnipresència de mòbils i l'existència digital. Les llengües diverses. La duresa de l'asfalt i de les llums. Les multituds que quasi es toquen però que viuen existències en paral·lel, realitats distants, sense cap contacte. Quina realitat tan estranya!

***
Vaig a Sarrià en tren. Fa molts anys que no hi anava. Impossible no pensar en quan feia cada dia aquest trajecte per anar a l'escola. COU: disset anys. Sento el pas del temps, no com la música de Powell, sinó gairebé com un huracà. El viatge se'm fa molt curt, a diferència de llavors. Segurament, la percepció ha canviat també en això. Quan arribo a l'estació, que no ha canviat gaire, tiro cap al centre de l'antiga vila, a diferència de quan anava a l'escola, que enfilava cap a la Bonanova. Els carrers del vell Sarrià em semblen massa foscos, la suavitat de l'hivern barceloní no em sembla obstacle per sentir una certa melangia pròpia de la foscor d'aquesta època de l'any. Els meus passos ressonen en els carrers deserts. La plaça de Sant Vicenç -també fosca- és gairebé com una aparició. No tinc un dia propici als cants de la nit. Hi tornaré de dia. I caminaré fins la font del meu vell col·legi, on només vaig passar un any, que ara em sembla desaprofitat.