29.1.20

Una tarda a Madrid

Madrid em sembla avui una ciutat profundament trista. El cel gris deixa anar de tant en tant unes gotes de pluja minúscules, fredes, cantàbriques. Els carrers de prop del Retiro tenen un punt londinenc, però sense l’exotisme que té per a nosaltres la capital britànica. Tothom sembla tenir pressa. M'arribo a la Cuesta de Moyano, on la majoria de casetes són tancades. Un llibreter baixa la persiana de fusta just quan m'acosto a treure-hi el nas. Em compensa, però, l'escena que visc just al costat. Un altre llibreter té posada la ràdio, on sona una cançó de Gabinete Caligari. El llibreter acompanya la veu de Jaime Urrutia amb la seva, encara més greu. Com que en conec la lletra, els acompanyo jo també, interiorment:

Si por costumbre yo amé
por costumbre olvidé,
la fuerza de la costumbre es mi guía y mi lumbre.

És un moment bonic, poètic, quasi el millor del dia. El llibreter no s'avergonyeix en absolut davant la meva presència i segueix cantant, mentre jo ressegueixo els títols del taulell amb l'orella posada en el duet. I no se m'acudeix millor música que aquesta de Gabinete per acompanyar aquest Madrid d'avui, gris com la força del costum.

***

El museu del Prado em porta indefectiblement a la infantesa. No és un museu neutre, un museu més. Em recorda profundament la meva mare i alguna visita infantil, que llavors feia cansat i de mala gana. Però ara visc amb emoció aquells records. Recordo que Las Meninas estaven en una sala fosca i petita, on s'entrava gairebé com en un santuari. La primera vegada que vaig veure-les devia tenir sis o set anys. La meva mare me'n parlava amb devoció, com d'un tresor, i tinc ara a la ment una imatge vaga d'aquella sala fosca i de l'estranyesa que em va produir aquell quadre, que contemplava amb un sentiment inculcat de ser profundament afortunat de ser on era; una sensació que no acabava de comprendre. Ara la sala oval, gran, on s'exposa l'obra, juntament amb la resta de retrats de la cort de Velázquez, imposa. L'entorn ampli, amb les parets pintades de gris i els retrats, extraordinaris, exhibits amb amplitud, és magnífic. Tinc la sort de veure-la avui, estranyament, amb molt poca gent, gairebé sol. Però no en tinc prou amb aquest luxe; arribo cansat després d'unes jornades intenses i amb una certa enyorança, que no em predisposen a la bellesa. Segueixo recorrent les sales i el sentiment de trobar-me en un món irreal, més que no en un museu, segueix envaint-me. El passat se'm representa en forma d'imatges reiteradament presents en llibres de text de la infantesa: Jovellanos, pensatiu i somniador, retratat per Goya, el mateix Goya pintat per Vicente López, Carles V a cavall, per Tiziano. O se m'apareix també la sagrada família de Rafael, la reproducció de la qual, emmarcada en fusta daurada, presidia la saleta de casa els meus pares, on ara hi tinc la biblioteca.
Curiosament, és la pintura del segle XIX la que em va estovant i situant-me: Fortuny, els Madrazo, l'immens quadre de Gisbert de l'afusellament del general Torrijos... D'aquí, entro ja ben predisposat a les últimes sales de la planta baixa. L'anunciació de Fra Angelico, acabada de sortir dels tallers de restauració, treu l'alè amb els nous colors, nets i inflamadíssims. Tres Boticellis, crec que provinents d’una donació de Cambó, bellíssims amb els seus paisatges d’arbres paral·lels. I, sobretot, els primitius flamencs: Memling, el Bosco, David, Brueghel i, sobre tot, van der Weyden. Em passo una estona recorrent aquestes sales dels primers flamencs, palesant la impossibilitat de retenir allò que veig, per endur-me'n alguna cosa. Finalment, el rellotge m'indica que he de marxar, el tren m'espera i em portarà feliçment a casa.

***
Diumenge a la nit busco un bar on veure el partit de futbol del principal equip local. No és que hi tingui un especial interès, més enllà de que ens convé una derrota del Valladolid per als nostres càlculs de cara a la desitjada salvació, però m'agradaria veure com es viu aquí un partit de futbol. Així que després de sopar, recorro els carrers d'aquest anomenat barri de las letras –no sé si és una denominació tradicional o un invent modern, em temo que això darrer- fins arribar a la plaça de Santa Ana. Constato que, igual que passa a la nostra ciutat, la majoria de bars i tavernes estan orientades a un públic forani: locals atractius, amb major o menor grau de casticisme, però sense televisió ni, lògicament, públic local que l'envolti. Acabo veient els minuts finals del partit, lamentablement, en un pseudopub irlandès, on tres o quatre parroquians canten tímidament el gol de Nacho que els dóna la victòria. Amb la derrota del Mallorca, estem a tres punts de la salvació.

***
Passo la tarda –de fet només un parell d’hores- resseguint algunes de les llibreries de la ciutat. La Central de Callao –de què tant m'havien parlat- és extraordinària, però immensa, gairebé inabastable. Pujo per la bella escala de fusta i barana metàl·lica que em recorda la d'una altra llibreria, molt llunyana, la Manufacture de Montolieu, i em perdo per les diferents sales i pisos. Necessitaria hores, que no tinc, per poder resseguir-la. Trec el cap a Bardón, que és el contrari del que jo busco en una llibreria de vell. Impossibilitat de buscar i remenar sense objectiu; lleixes plenes de lloms de pell i daurats, i pregunta instantània sobre què estic buscant. Responc donant un parell de noms d'autors a l'atzar i em donen de seguida un grapat de fitxes escrites a mà amb títols, preus –alts- edicions i dates. Dono les gràcies a la noia que m'ha atès i me'n vaig. De camí cap a la plaza Mayor –els turistes som així no ens podem estar de treure el cap als llocs emblemàtics- passo per una mena de passatge –crec que es diu de San Ginés- on hi ha una parada de llibres i cartells antics en un racó buscadament pintoresc. No hi sé veure res. Al costat, una placa en una xocolateria explica que aquell és el lloc on transcorre una de les escenes de Luces de Bohemia. Segueixo el meu camí cap al sud i, fregant la Latina i Lavapiés, m’arribo a Gulliver, que és tancat, obre a les 17:30. Un horari estrany, quasi francès (per l’estranyesa, no per l’hora d’obertura). No tinc temps d'esperar-me.
Després de Moyano i el Prado, passo per l'hotel a recollir la maleta i enfilo cap a Atocha, no sense fer una parada a La Fábrica. El rellotge m’empeny i no puc dedicar tot el temps que voldria a aquest espai que exposa una selecció interessant de llibres de fotografia –alguns editats per ells mateixos- i de la resta d'arts. Li dic a la noia que no marxaria mai d'allí però que m'espera l’AVE. Somriu i em desitja bon viatge.
Ara escric precisament durant el viatge, i això m'ajuda a passar el temps, que abans no tenia i ara, paradoxalment, em sobra. El tren travessa els camps invisibles de Castella i Aragó, ocults en la foscor. Desitjaria arribar aviat i poder ficar-me el llit, esperant a que arribi un altre dia.