Realitat, fugacitat i claredat

He escrit moltes vegades sobre la funció que té l'escriptura d'instrument per captar una realitat fugissera. De fet, aquesta és una de les qüestions que més m'obsessiona a l'hora d'escriure: ser capaç de recollir i recuperar allò que se'n va, especialment aquells instants de la vida que transcendeixen el primer pla de la realitat. De vegades experimento una certa solitud en aquesta difícil missió, per això sempre em reconforta trobar algú més en aquest camí, especialment algú que resulta solvent i admirat.
Vaig escriure ja sobre aquell poema de William Carlos Williams en què compara les seves paraules, els seus versos, amb els arbustos que sostenen les fulles de tardor abans no siguin trepitjades i escampades pel vent. Aquesta ha de ser la nostra funció sostenir i capturar les imatges, els moments de la vida, abans no se les emporti la voràgine de l'existència.
Doncs bé, sóc feliç avui de trobar, en el poemari del gran Eloy Sánchez Rosillo que he comprat a la fira del llibre del passeig de Gràcia, un poema que ens parla precisament d'això, de la voluntat de preservar una daurada tarda de setembre. Escriu Sánchez Rosillo a Tarde de septiembre:

Ojalá que esta tarde, tan amarilla y dulce
como un topacio que se va apagando,
no se pierda del todo cuando acabe.
Si logro preservar con mis palabras,
su efímero transcurso

I segueix dient:

En realidad, la empresa no es pequeña:
puede ser que con creces sobrepase
el tamaño de un hombre.
Pero vale la pena. Hay que atreverse,
y en el intento pongo cuanto soy.

Difícil però meravellosa empresa.
I en el llibre que llegeixo de Renzo Biasion sobre l'ocupació italiana de Grècia durant la Segona Guerra Mundial, S'agapò, hi trobo un text que aprofundeix en aquesta idea de l'escriptura i, en aquest cas, també de la pintura. En una mena d'epíleg que recull textos de diversos autors parlant de Biasion (que es va dedicar fonamentalment a la pintura i només va escriure aquest llibre, malgrat la seva qualitat com a escriptor), escriu el periodista i escriptor Mario Pomilio:

Y si tuviera que explicar lo que en mi opinión le pide Biasion a la pintura y cuál es la necesidad que le lleva a dedicarse a ella, me referiría sin dudarlo a ese obstinado y asiduo ejercicio de captar: un continuo retratar para ver mejor y más adentro, en definitiva, para entender mejor; un sistemático ceñirse a una realidad próxina, que los demás habitualmente miramos sin darnos cuenta de que la vemos y que él desencuaderna en páginas esenciales, confiando en hacérnosla más accesible e inteligible; un trabajar, en suma, con cosas simples y cotidianas que a nosotros nos pasan desapercibidas y que, cuando volvemos a verlas, traspasadas a su pintura, se nos presentan misteriosamente más sumisas al ojo, misteriosamente más transparentes, misteriosamente -diría- recuperadas en su claridad, y también -aún más probablemente- en su originario "misterio".

Un text sobre la pintura de Biasion que es podria fer extensiu a la seva literatura i a la de qualsevol literatura que reeixeixi en aquesta difícil missió. És allò que escrivia Marías a propòsit de Shakespeare o Proust, que són capaços no de donar llum per esvair la foscor sinó d'il·luminar la foscor que ens envolta per ser-ne conscients i, potser també, entendre-la.

Santorini IV: el rerepaís

El rerepaís. És un terme que havia trobat en l'obra de Josep Pla. Sembla que té connotacions bàsicament econòmiques: és la zona d'influència d'un port o una metròpoli costanera, situada generalment a l'interior. Alliberat d'aquest component econòmic, crec que és un terme que escau a una certa àrea interior de l'illa de Santorini. Doblement rerepaís, perquè la geografia illenca i la forma allargada de l'illa la situa entre dues costes: la de la caldera i la de les platges que miren a l'est.
Pyrgos, Emporeio, Megalochori o Exo gonia conformarien aquest rerepaís imaginari que potser només existeix a la meva ment. Però m'agrada aquest nom perquè els dóna una imatge de territori una mica ocult a la massacre turística. Només una mica, però ja és alguna cosa.
Pyrgos és el més espectacular d'aquest pobles. Blanc i costerut, ha començat a ser envaït. Es percep en la cura amb què s'han restaurat algunes cases i en l'existència d'algun establiment hoteler i de restauració de luxe. Hi són, però no s'acaben de veure. La seva discreció contrasta amb l'exhibició permanent d'Oia. Està bé. Casualment, esmorzem dos dies a Pyrgos, gairebé sols, amb tota la vista per a nosaltres. El blanc immaculat i omnipresent de les cases ens dóna vida. Els tocs de blau de les cúpules són quasi com un dibuix infantil, un joc de nens. A l'entrada de la humil església de Theotokaki, del segle XIV una dona renta vasos i els posa a assecar sobre un drap blanc. Repetim la visita un vespre. El sol s'amaga sense que ningú l'assetgi. El cel es tenyeix de grocs, vermells i liles, el blanc de les cases es torna gris. Uns llums al terra ens marquen el camí. Entra la nit mentre sopem en un terrat. Ens porten raki en una ampolla de cristall treballat. Música de riures i de soroll de coberts. Vi blanc sense resina.
A l'altra vessant del relleu rocallós on s'arrecera Pyrgos hi ha Exo gonia. És un territori desordenat i gairebé oblidat. Una enorme església moderna, solitària i desamparada, li dona un aire estrany. Els quatre carrers moren sense dur enlloc. Entro al pati d'un antic molí, que té un terra bonic, amb dibuixos fets amb pedres, i m'hi trobo uns matalassos i roba abandonado (o no). Una dona se senya quan passa davant de l'església -aquesta és una altra, més vella i més bonica-. Després es queda una estona xerrant amb una altra dona que frega el pati. Regalima l'aigua, tan escassa, pel carrer. Corre un gos petit i malgirbat, que ens segueix, tafaner. Un altre, afortundament fermat, ens borda. Les buguenvíl·lies, creixen als racons i ombregen els passatges.
A Emporeio, més al sud, també donen ombra i fins i tot silenci. Al migdia, és un poble mort i silenciós, bellíssim. Diuen que hi van viure Sartre i Simone de Beavoir. M'ho crec, però no n'hi trobo cap vestigi. Tampoc són personatges que em despertin cap simpatia ni proximitat. A Emporeio, el blanc ha donat pas, en moltes cases, a una mena de groc o beige pàl·lid. El poble sembla un laberint, coronat per l'antic kastro, que recorda una medina àrab. Escales, portes, patis i racons, tot net, llustrós, silenciós, tancat i barrat. L'església també, amb les seves tanques de ferro. Al final del poble, un mirador dóna a una vall on s'apleguen cases humils, a redós de camins i torrenteres. Recorda un paisatge àrab, palestí. Si mirem més enllà, veiem el mar d'edificacions de la costa de Perissa i Perivolos. Però no hi mirem. Ens quedem en el silenci d'Emporeio. Dinem una moussaka i un vas de vi en una terrasseta airejada. Ens serveix un grec somrient, petit i barbut. Sentim la dona trafiquejar a la cuina. És la millor moussaka que hem menjat aquests dies, i li diem. Vivim una sensació propera a la felicitat i a la despreocupació. Mentrestant, però, sentim com una dona francesa tus, cada vegada més. S'escanya. És una escena tràgica. El seu home l'agafa per la cintura, prem amb força per reanimar-la, sense resultat. No podem fer-hi res. Per un moment creiem que es mor, però finalment reacciona i aconsegueix expulsar una oliva. La mort ha sobrevolat, estranyament, aquest paradís. No ens en sabem avenir. El grec ens mira seriós, alleujat. Volem ignorar la mort, com a defensa, però és sempre pertot, inesperada, implacable i capritxosa.

Santorini III: els contrastos

Al llarg dels anys m’he adonat que hi ha ciutats o llocs que, d’entrada, resulten una mica hostils i requereixen un temps d’adaptació. Em va passar amb Londres, per exemple, potser perquè era molt jove o perquè, d’entrada, és una ciutat dura i exigent. Santorini també és un cas d’aquests. En rellegir el text que vaig escriure fa uns dies, m’adono que potser la visió que donava de l’illa –i que era la primera visió- resultava una mica injusta i apriorística, esbiaixada per l’impacte inicial i pel contrast brutal amb Folegandros. Santorini és un indret dur en el sentit que no és fàcil moure-s’hi, que hi ha un excés de gent –l’excessiva concentració humana és sempre un problema important- i que fa una certa llàstima pensar què hauria pogut ser i en què s’ha convertit realment. Però te racons d’una bellesa que causa una profunda impressió.
No tenia referents literaris de Santorini. Recordava una fotografia de Josep Pla a dalt d’un dels burros que s’utilitzen per salvar els pendents de l’illa i vaig llegir el que n’havia escrit. No em va semblar un dels seus textos més afortunats, vaig tenir la sensació que escrivia una mica d’esma i va deixar-me indiferent. Vaig comprar-me el llibre de Xavier Moret sobre Grècia. Ja apuntava alguns dels defectes de Santorini en contraposició amb altres illes Cíclades. Vaig encomanar el mapa editat per la llibreria Atlantis Books, amb seu a Oia, que inclou recomanacions dels llibreters a l’hora de visitar l’illa. Em va resultar força útil. Té aquell estil irònic però alhora una mica naïf dels anglosaxons expatriats en països exòtics per a lles. Vaig fullejar guies de viatges i vaig mirar llocs d’internet, però estava orfe d’un referent més sòlid. Això va donar lloc a la improvisació que, de vegades tampoc està malament.
La visita a Oia, el primer capvespre, va evidenciar la necessitat de mirar d’evitar els indrets més freqüentats. Oia s’ha convertit en una mena de decorat, molt bell, però decorat a la fi. Ara és una mena de plató fotogràfic, un lloc on retratar-se amb el fons de cases blanques, cúpules blaves, el mar i el cel; la posta de sol al capvespre i el mar de llums a la nit. Després de la bogeria de la posta de sol, recórrer la població de nit resulta estrany: els comerços comencen a tancar, els restaurants estan, malgrat tot, força buits, l’eixam de gent s’ha diluït. Hi ha racons amagats, on estem quasi sols. No es percep vida de poble perquè no n’hi ha. Només l’estampa d’una noia, asseguda contemplant la caldera mentre parla amb una àvia sembla tenir aire local. L’indret, però, no deixa de ser fascinant i privilegiat, objectivament bonic.
El carrer principal segueix estan, malgrat tot, transitat. La llibreria Atlantis Books és oberta. En entrar-hi sorprèn trobar-hi força gent, però crec que el perfil del visitant respon més al del curiós que troba el lloc encantador, més que no pas al d’un lector. La llibreria és un petit oasi en un mar d’hedonisme superficial. Té una bona selecció de novetats en diferents llengües, preferiblement en anglès, i una secció dedicada a la cultura grega. També té primeres edicions i exemplars curiosos d’autors de referència a uns preus absolutament exorbitants. En un racó hi destaquen llibrets, pòsters i altres materials editats per la pròpia llibreria. El conjunt és harmònic, especial, sòlid, bonic. Compro un llibre de poemes de Leonard Cohen, tan emparentat amb Grècia, i un opuscle editat per ells sobre el creador de la Shakespeare and company –la nova- de París. Quan li comento a la noia que em cobra –una americana amb trets orientals- que la nostra guia de referència a l’illa és el seu mapa, se li escapa el riure. Really?- diu, fent-se’n creus. El terrat de la llibreria és obert als visitants i compta amb un petit sofà per fullejar algun dels llibres que allí s’hi exposen i per gaudir de les vistes. Deu ser un dels pocs terrats accessibles –i no tancats amb un cordó- de la població. Llàstima que sigui de nit.
Ja negra nit, recuperem el cotxe del pàrquing –he perdut el tiquet però el noi em pregunta a quina hora he entrat i em cobra el que correspon sense cap problema- i agafem la carretera que ressegueix la foscor dels penya-segats volcànics mentre l’asfalt malmès fa tremolar el nostre petit Nissan.

Santorini II: el xoc

Arribar al migdia al port d’Athinios, a Santorini, després d’uns dies de calma a Folegandros, és un shock. En baixar del ferry hi ha un núvol d’homes amb cartells plens de noms escrits que esperen els turistes per acompanyar-los, entregar-los un cotxe de lloguer o fer algun altre tipus de transacció. Els cambrers dels restaurants, on s’efectuen tots aquests intercanvis comercials, intenten també captar algun client despistat. No saps si les persones que et criden et volen ajudar o entabanar. Si aixeques el cap enlaire et trobes amb una corrua de cotxes, autobusos, furgonetes i motocicletes fent cua al llarg de tota la carretera plena de giragonses que descendeix al port. Segur que hi haurà algú que perdrà el vaixell, perquè la cua no avança i és materialment impossible que ho faci per falta d'espai. Els cotxes de lloguer, tots petits, tots blancs, tots força atrotinats, estan aparcats de qualsevol manera aprofitant els racons més petits. Tot té un aire profundament meridional. Ens costa trobar el nostre home (o homes, perquè acabaran sent dos), però finalment ens en sortim. Vam contractar el cotxe a una companyia el nom de la qual no coincideix amb el del paper que signem ni amb el de l’adhesiu identificatiu que porta el cotxe, però no sembla que això importi. Volíem un Fiat Panda però ens toca un Nissan Micra. És igual. Com que hem de retornar-lo de matinada ens diuen que el deixem aparcat a l'aeroport, obert, amb les claus sota l’alfombra. No sembla que això importi tampoc. Volem fugir d’allí com abans millor. Però no és fàcil. El carril de pujada està menys transitat, però no deixa de tenir els seus trams de cua. Se sent olor de fre de mà i d'embragatge cremat, especialment quan toca trobar un forat per sortir a la carretera principal.
El contrast amb Folegandros és aclaparador. La carretera que porta a Fira, la capital, i després a Oia, la població més emblemàtica i, a priori, més bella, té un trànsit dens i està envoltada d’edificacions, gasolineres, comerços. Tot i que és la ruta principal, cal fer giragonses, desviaments, encreuaments. L’asfalt està en un estat pèssim. El Micra vibra contínuament. Els ciclomotors surten inesperadament aprofitant qualsevol escletxa. Hi ha vehicles aparcats a la carretera, ocupant més de mig carril. Les furgonetes dels hotels s’aturen inesperadament per fer pujar i baixar turistes. Els autocars carregats encara de més turistes circulen a tota velocitat. Els vianants caminen pel voral i per la mateixa carretera. Els quads de lloguer, comandats per conductors inexperts, es mouen segons un criteri pendular: els uns corren com bojos, els altres exasperen amb la seva lentitud. Al cap d’un parell de dies recorrent l’illa res de tot això ens sorprendrà, però d'entrada resulta incòmode. Quan aconseguim arribar a l’hotel, respiro. Li dic a la G. que anirem a fer un volt i a dinar al centre d’Imerovigli, però ho farem a peu.
Imerovigli és una de les poblacions enfilades a la cresta de l'antic cràter, donant a la caldera, és a dir al tros de mar que l'illa encercla. Les cases blanques s'agomboien sobre el penya-segat. L'indret és espectacular, la vista és preciosa, treu l'alè. Però la presència permanent, al bell mig d'aquesta olla de mar, de tres o quatre creuers enormes indica i recorda el mal que pateix l'illa. Ho hem vist durant el camí des de l'aeroport i ho comencem a percebre també a Imerovigli. Oia ens ho confirmarà amb tot el pes de l'evidència. Bona part de l'illa -justament aquesta, la més espectacular- està devastada i desnaturalitzada pel turisme. Pràcticament la totalitat de cases d'aquestes poblacions que donen a la caldera s'han convertit en habitacions d'hotel o vil·les de luxe. Cadascuna d'elles té la seva terrasseta amb vistes al mar, la majoria té el seu jacuzzi o piscineta. Les escaletes que donen accés a aquest laberint són d'ús privat. Sembla una competició entre rics a veure qui la té més grossa, la terrassa. Però al capdavall tots la tenen prou petita. Mentre passegem veiem panxes opulentes torrant-se al sol en els seus cubicles. Biquinis mínims lluint sobre matalassos d'un blanc immaculat. Cossos immersos en saferejos d'aigües que vessen. Ostentoses copes de vi que volen ser una metàfora d'una felicitat venal d'aparador. Càmeres d'iphones que es disparen, auriculars que acaben de configurar bombolles de benestar de pagament. A l'hora de la posta de sol, quan masses de gent s'apleguen a Oia per gaudir d'aquest bell panorama, a les terrassetes hi ha qui, en un aparent privilegi, contempla el paisatge en remull, amb mil parell d'ulls clavats al damunt, brandant una copa de xampany a la mà. És estrambòtic i gairebé ridícul. Sempre m'ha semblat una mica contradictori i artificiós voler conjugar plaers en un mateix instant. O beus vi o et banyes o mires un paisatge o escoltes música. No crec que les sensacions plaents siguin sumables.
Al vespre, anem a sopar al port d'Ammoudi, just sota Oia, i ens cal baixar (i després tornar a pujar) els dos-cents vuitanta esglaons. És quan passem pel castell que ens trobem la gentada mirant l'obligada posta de sol. Em sembla més fascinant l'espectacle de la gent que la posta de sol en si. Mentre estem baixant les escales, el sol se'n va del tot i sentim com la gent aplaudeix. Em fa pensar en Rusiñol. Vaig llegir fa molts anys -no recordo on- que quan Rusiñol era a Mallorca anava a contemplar les postes de sol de l'illa. Quan acabaven, ell i els seus amics, també aplaudien i es posaven a cridar Que surti l'autor, que surti l'autor! Aquí, aquesta nota d'humor que és l'únic que pot justificar aquests aplaudiments, és inexistent.
L'entrada de la nit dilueix una mica la massa humana. Nosaltres arribem a Ammoudi, on sopem a tocar de l'aigua i ens impregnem, una vegada més, del que volem que sigui Grècia. Som conscients que busquem la foto desitjada. L'aire ens impregna d'humitat marina. Al davant, l'illa de Thirasia es va enfosquint i els llums del petit port s'encenen. La mar es torna lila i després negra, d'un negre petrolífer. Les barques oscil·len. Respirem l'aroma de sal en aquesta pau immerescuda. La nit i la bellesa acaben vencent.

Santorini I: l'amabilitat

No sabem com agrair l’amabilitat de Stefanos que ens recull a l’aeroport a quarts de dues de la matinada i ens acompanya al port a les set del matí. És la seva feina, sí, i ens cobra per això, també, però fa quadrar els seus horaris amb els nostres i quan s’adona que no podrem prendre l’esmorzar de l’hotel perquè marxem massa d’hora, ens prepara ell mateix uns sandvitxos, que són una magnífic coixí per als nostres estómacs davant d’una travessia que serà moguda, i ens dóna també uns plàtans i unes pomes. I aigua, molta aigua, aquí tothom et dóna aigua. Aigua i amabilitat pertot. Segurament deu ser el fruit de viure del turisme, però l’amabilitat i l’exquisidesa aquí són norma. Conec altres indrets més propers, de costa per exemple, que són també monocultius turístics i on l’afabilitat és quasi una excepció.

Stefanos és un grec amable i discret, que parla en veu baixa, educat en el tracte. Després d’haver dormit només quatre hores és molt d’agrair que et facin la vida fàcil. Però al capdavall no sabem com expressar l'agraïment. No sóc gens partidari de les propines. Crec que és una pràctica ancien régime que s’hauria d’extingir. La veig indigne per ambdues parts. Ja sé que molts sous mísers en complementen per aquest mitjà, especialment en l’hostaleria i en determinats països, però no crec que sigui un bona fórmula. Sóc partidari dels sous dignes, que no requereixin complements informals incòmodes. Quan era petita, l’N. ens feia molta gràcia quan, incapaç de recordar la paraula, preguntava en els restaurants si deixaríem caritat. I no anava errada, és un acte que no puc deixar de veure com una caritat, una almoina. Em sento incòmode deixant-la i no deixant-la. M’està bé que em cobrin un plus de servei inclòs en la factura, com es fa en alguns països, però no que es consideri que he de pagar una quantitat discrecional que no està en la tarifa. A Nova York els taxistes s’emprenyaven molt amb mi. He de confessar que això em satisfeia morbosament; jo no tinc cap culpa dels seus costums irracionals i primitius i, a més, acostumaven a prestar un servei pèssim. En l’època de canvis que estem vivint, molts d’ells no precisament per millorar, crec que seria bo abolir aquest costum classista, amb l’evolució de salaris i de tarifes que calgui.

Així que, després de baixar la vertiginosa carretera plena de revolts, donem les gràcies a Stefanos simplement amb un efjaristó i un somriure i ens quedem al petit port d’Athinios que, en aquelles hores, encara és desert. No podem deixar de sentir-nos una mica desemparats en aquest indret inhòspit, al bell mig de la caldera de Santorini. No sabem el que hi trobarem quan hi tornem.

Folegandros (i V): el record

L'amic X. em diu per telèfon que això de Folegandros li resulta familiar. Després escriu i diu que ja sap de què. Lluís Llach té una cançó, a l'àlbum Poetes, que porta per títol Ens veiem a Folegandros. És fantàstic tenir amics que sàpiguen tantes coses. D'aquesta manera sempre aprenem i ara sabem que Llach va dedicar la cançó a Eudald Solà, conegut també com a Alexis E. Solà, lingüista i hel·lenista català. I efectivament no se m'acut ara un lloc millor per retrobar-se amb un amic que l'illa de Folegandros. Encara que el poema de Llach sigui una mica trist i ens digui que:

Així cansats i amarats de records,
seguim inventant-nos que hi ha un horitzó
només per oblidar la mort...

Jo vaig ser incapaç de veure un horitzó explícit a Folegandros, on sempre es difuminava en una boirina, així que, tot i amarat de records, prefereixo no inventar-ne cap ni que sigui per amagar la mort. Voldria quedar-me amb la visió optimista -o potser conformista- de Kallifatides que em sembla molt sàvia:

La muerte no te privará de nada, has probado ya todos los placeres. Has visto a tu mujer parir a tus hijos. A tu hijo convertirse en un hombre y a tu hija en una mujer. Has visto el cerezo de tu jardín crecer, a las olas del mar pulir los cantos, a las serpientes enredarse una al lado de la otra. ¿Qué más puede ofrecerte ya este mundo? Bebe tu vino, date la bendición y cierra los ojos. Y si mueres esta noche, nada cambiará ni nada perderás.

Són les paraules de qui té el camí fet i vol convèncer-se, però el que és evident és que si una cosa no podem perdre -només la terrible malaltia ens en pot privar- són els records. M'agrada contrastar la imatge que ens fem d'un lloc desconegut amb el record que ens queda un cop visitat, veure'n les coincidències i les diferències, comparar els dos mons. Per molts mitjans que tinguem ara al nostre abast, la visió prospectiva és sempre incerta i té aquest punt de misteri que la fa atractiva. Un cop conegut un lloc, un paratge, una ciutat... costa recordar com ens l'imaginàvem, però val la pena fer l'esforç. Per contra, el record és molts més viu, i alhora més sòlid -basat en fets reals, diríem- però també està modulat per les circumstàncies. Em pregunto aquests dies quant de subjectiu té la meva fascinació per aquesta illa, i diria que poc, però les circumstàncies no deixen d'esbiaixar aquest record.
Miro les notes que vaig escriure aquells dies per portar el record a la cleda de la realitat. I potser el millor, per no portar-nos a engany, sigui transcriure-les, tal com eren, tal com són. Diuen:
Les roques i el mar. El vent. Els arbres: només creixen els tamarius a les platges i en algun barranc.
Un indret com cap altre. El vent i el silenci s'uneixen en un murmuri que casa amb les boires que esborren l'horitzó.
Més que les platges, el mar o les cases blanques, el més bell és el paisatge desèrtic de matolls secs i el món que genera. Mirar-lo des de dalt de la carretera, després d'aparcar el cotxe al costat d'una ermita.
El paradís del fotògraf. Poder copsar-ho tot, endur-s'ho tot.
La gent que anem trobant (i que ja vam enumerar i descriure).
Agios Giorgios. La mar que explota, les barraques abandonades, el meltemi.
Karavostasi. La impressió inicial. El mar blau i les cases cúbiques.
Angali La xarxa groga dels pescadors. Vi de retsina en un got duralex. Menjar simple, com abans. L'enyor de la vida senzilla.
Chora. Les salutacions de les dones. El castro. El tipisme. El prevere ortodox assegut en un banc del cafè. Els pastissos que porta la gent que surt de l'església. Els gats a les portes.
Un lloc inèdit al món.

Folegandros IV: les il·lusions

 Em miro un mapa de les illes Cíclades amb el propòsit d'organitzar un hipotètic futur viatge i penso que seria bonic fer-ne un sense la pressa dels dies establerts i els horaris fixats; viatjar una mica a la deriva d'un mateix, agafant els ferris de forma improvisada i parant aquí i allà segons l'humor de cada dia. Penso això, mentre tinc a mà el llibre que he acabat de començar Otra vida por vivir, de Theodor Kallifatides i la feliç coincidència entre el títol i els meus pensaments em fa somriure. Escriu Kalllifatides: Puede ser que cuando te inclinas a besar a tu hijo, o cuando estás tendiendo tu cama, o cuando te encuentras solo en una ciudad extraña, en París, por ejemplo, y de pronto te llega el susurro de las moreras de la plaza Gyzi en Atenas. Y sabes que quizá hayas vivido una vida equivocada. Pero nada puedes hacer. Sólo esperar el momento en que la vida que vives cobre más presencia que la vida que no viviste. És així.
De la vida que visc, em fan especial il·lusió els descobriments. Els descobriments de trets i actituds dels meus fills que fins aleshores havien estat ocults. De confessions que em fa algú i que em resulten inesperades. De nous mons sobre els quals no havia prestat interès i sobtadament se m'obren com un cofre de tresors. Res em resulta tan fosc com la monotonia, la superficialitat de les convencions, les converses planes, els treballs que costen esforços enormes i no aporten res. Les il·lusions, per contra, són com una llambregada, el combustible de la vida.
Em fa il·lusió ara descobrir més coses d'aquestes illes on tot just vaig passar-hi sis dies. És potse una mica ingenu. M'agrada llegir sobre elles, mirar-ne mapes. Un dels grans retrocessos de la humanitat són les aplicacions de geolocalització que et porten als llocs sense saber on ets. La persona s'empobreix i es converteix en un ninot en mans de la màquina. Res enriqueix tant com mirar mapes: saber on som, on serem, per on volem passar, conèixer els territoris, saber on són els punts cardinals. La humanitat va evolucionar quan va crear els mapes i els homes es van fer més forts i savis quan van saber llegir-los, situar-se en el món, moure-s'hi. Els mapes ajuden a saber cap on hem d'anar i cap on volem anar. On volem anar nosaltres. Són un element de llibertat.
L'amic R. em deia ahir que no hauria apostat ni un cèntim per la meva fascinació per les illes gregues. Potser tenia elements per pensar-ho: la meva atracció per l'ordre i el clima del nord, pels caràcters pausats. Però segurament aquí rau el secret: en la pausa, la calma. Res em molesta tant com el soroll, els entorns opressius i agitats, molt propis de determinats racons del sud. Quan travesso la rambla i la Boqueria el mes de juliol sempre penso que m'agradaria ser a Oslo. Però Folegandros no té res d'això. La calor és seca, no opressiva, i atemperada pel vent. El paisatge és obert, immens, la qual cosa és paradoxal vista la limitació territorial de l'illa. En alguns moments sembla quasi desèrtic. El turisme és assumible, la gent és amable. Circulem per l'illa en cotxe com en una pel·lícula. Ens falta el mehari amb què anaven Tilda Swinton i Matthias Schoennaert per Pantelleria en A Bigger Splash. Afortunadament no hi són Ralph Fiennes ni Dakota Johnson. El nostre cotxe és un minúscul Nissan Pixo sense carisma, però ja fa l'efecte. Amb les finestres obertes, acompanyats pel soroll del vent i travessant paisatges extrems, la sensació de llunyania és invencible. Conduïm i caminem. Només arribar enfilem el camí des de Karavostasi, el port, fins la platja de Livadi, deserta a causa del vent que a la cara nord bufa inclement. Veiem just davant de la platja l'illot amb la petita capella blanca. Pel camí, trobem un banc sobre les roques, a l'ombra d'uns tamarius. Davant, el mar blau i les cases blanques de Karavostasi amb les muntanyes pelades darrera. El vent i el silenci. La calma. És un banc per a l'eternitat.

Folegandros III: els personatges

Només passem quaranta-vuit hores en aquesta illa -dos dies i dues nits- però comencem a familiaritzar-nos amb la gent i les seves cares. Segurament és que els turistes som tan previsibles que ens acabem trobant tots als mateixos llocs. Així, amb la G., anem elaborant mentalment una llista d’individus amb qui coincidim aquí i allà, i d’alguns d’ells en comencem a conèixer fins i tot algun tret del seu caràcter. Seria bonic fer-ne una novel·la, construir un argument on es trobessin, entreteixir les seves històries i les seves vides. No resultaria difícil modelar uns personatges ficticis a partir d’aquestes persones reals que ens trobem pels diferents racons de l’illa. Esbossar allò que fan i allò que senten a l’illa, i potser anar encara més enllà: imaginar també les seves vides fora de Folegandros i del parèntesi vacacional. El que costaria, com sempre, seria crear la història, el fil argumental. Tindríem l’ordit dels personatges, però ens faltaria la trama. Potser ens hi hauríem de posar, fer anar la maleïda llançadora de teixir novel·les.

En aquest ordit de personatges, tenim l’italià de mitjana edat, prim, una mica esllanguit, vestit només amb un eslip de bany i una cadena d’or al coll, que juga a pales a la platja d’Angali amb la seva filla. Sembla extraordinàriament motivat per aconseguir un rècord de tocs ininterromputs sense que la pilota caigui a terra. Quarantadue, quarantatre, quarantaquattro!, crida, trencant el silenci imperant a l’hora de la migdiada, mentre es llança en planxa a la sorra intentant tornar una bola impossible. El trobem al vespre, ara sí vestit, passejant amb la família pels carrers de Chora. I ens el tornem a trobar al petit port, esperant el ferry que ens ha de portar a Santorini. A nosaltres ens acompanya la lògica melangia derivada del fet de deixar aquesta illa, mentre ell xerra animadament, italianament, amb els parents.

Tenim també la parella de senyores grans angleses. Sopant al Melissa, en una de les belles i animades placetes de Chora –exactament el model idíl·lic de plaça grega que tots tenim al cap- ocupen una taula veïna. Proven mil plats diferents i fan mala cara, tenen una expressió de brexiters. Van vestides també com hom espera que ho facin unes senyores angleses, amb estampats a combinació amb les cortines i les pantalles de les làmpades de les seves cases de Bornemouth. L’endemà dinen també al nostre restaurant preferit de l’illa, de nom impronunciable, a Angali. Aprofiten la marxa d’uns comensals per canviar-se a una taula amb més bones vistes. Són ràpides, incisives, resolutives. Mentrestant nosaltres ens esperem drets, però la cambrera que és amable i ens coneix del dia anterior, ens acomoda ràpidament. Sembla feliç quan li demanem una gerra de retsina, com si fóssim de Salònica de tota la vida, i ens la porta plena a vessar. Nosaltres encara ho som més menjant els skaros vermellosos pescats allí mateix i acompanyant-los de la ineludible amanida de tomàquet i d’un extraordinari formatge de cabra. Podrien parar el món en aquest instant, sisplau? El dia que marxem, les omnipresents senyores angleses, cobertes amb les respectives pameles, pugen a un vaixell que les porta a donar una volta per l’illa. Nosaltres ens n’anem, elles es queden.

També se’n va de l’illa amb el nostre vaixell una altra parella d’italians ubics. Són a la platja d’Ambeli, a la d’Angali, dinen al nostre restaurant. Sovint fumen, no semblen tenir mai pressa. Tenen la pell fosca, colrada, ell ben tatuada. Un dia semblen trobar-se uns coneguts, fan grans escarafalls d’alegria. Però quan estan sols romanen callats, estranyament silenciosos.

Hi ha molts altres italians, arreu. Tots els homes semblen anar a buscar l’esmorzar al forn de Chora. Alguns fan amistat i parlen entre ells abans d’endur-se les bosses de paper amb els croissants per les seves dones que deuen estar vestint-se –o decorant-se- a l’italiana a les habitacions dels seus hotels. Un d’ells es fa molt visible pel seu nas llarg, extraordinàriament llarg, cyranesc. Sopa a la plaça de l’església, pren un cafè al forn, agafa el ferry. És a tot arreu, és el comú denominador de tots aquests estiuejants de Folegandros.

I hi ha una altra parella d’italians que s’adreça a nosaltres perquè els fem una fotografia mentre pugem el bellíssim camí que porta a l’església de Panagia i que corona Chora i tota l’illa. Són els dos joves i guapíssims, d’una bellesa rotunda, indiscutible. Ella porta un vestit llarg i té el cabell llis, molt ben pentinat. És gairebé un plaer fer-los una foto, perquè el resultat és magnífic. Amb un mínim de traça, queden extraordinàriament  bé. Somriuen i ens donen les gràcies. Són joves, bells i amables. Els demanem a canvi una altra foto, una mica acomplexats per la comparació irresistible, però ens la fan i diuen que hem quedat molt bé. Moltes gràcies. El mèrit és de la llum de bronze de l’horabaixa i de la felicitat de la vacança. Després els trobem sopant també a la plaça, somriuen quan passem.

Tenim més personatges: la gent que recorre incansablement l’illa caminant, sota el sol, sotmesos al vent, del matí al vespre, caminen i caminen, amb ímpetu. Tenim el grec voluminós que ens trobem dues vegades, exactament al mateix punt de la carretera, conduint una motocicleta arcaica a una velocitat irrisòria i inversament proporcional al volum del so que emet el seu tub d’escapament. Hi ha la nena que vomita al ferry i que retrobem a tot arreu. Mai està contenta, malgrat els esforços dels seus pares. Tenim el senyor discret que ens lloga el cotxe i que es disculpa reiteradament per haver-se confós i haver-me demanat que pagués allò que ja havia pagat.

La majoria d’aquests figurants ja deuen ser lluny de l’illa, com nosaltres, i possiblement la recordin també amb recança. No sé si hi tornaran, com tampoc sé si ho farem nosaltres, però quedaran per sempre com a personatges lligats a un indret inèdit al món, protagonistes d’una novel·la que segurament mai escriurem.

Folegandros II: l'escriptura

Estic escrivint aquest text assegut sobre una roca a la petita cala d’Ambeli, a l'illa de Folegandros. És curiós que hi hagi algú aquí amb un petit bloc i un bolígraf a les mans, escrivint i aixecant de tant en tant la vista per observar. Encara que sigui jo, ho trobo estrany. La majoria de les persones que hi ha a la platgeta prenen el sol, parlen, miren el mòbil, descansen, preparen els seus instruments –ulleres, tubs, peus d’ànec- per banyar-se... Jo aprofito aquest instant per prendre unes notes sobre allò que he estat veient o m’ha cridat l’atenció durant aquests dies, per no oblidar-ho i perdre-ho per sempre. Així que, estrictament, no estic escrivint aquest text: aquestes línies les escric al despatx de casa, amb l’ordinador. Però és innegable que també les escric al petit bloc negre de notes, a Ambeli. Aquesta és una de les grandeses –i de les trampes- de l’escriptura: la possibilitat de moure’ns, al llarg d’un mateix escrit, en diferents plans temporals i en espai distints. Iniciem un fil d’escriptura i l'anem transformant i modelant, recorrent diferents camins sense que el lector ho sàpiga. O li fem saber, segons quina sigui la nostra voluntat, la intenció de l’autor. Traiem profit del pas del temps per reescriure allò viscut. O per enriquir-ho. Per enganyar el lector o per oferir-li alguna cosa millor que un text en brut. Ja que no podem aturar el temps, fixar-lo, aprofitem la seva fluïdesa per construir una realitat flexible com els rellotges dalinians. Conduïm el lector allà on volem o on ens porta la mateixa escriptura. El balancegem, l'ensarronem o, si en som capaços, el regalem.

A Ambeli, el sol crema. Bufa molt el vent, el meltemi, a les parts elevades i a la cara nord de l’illa, però aquesta caleta resta arrecerada, com bé ens ha dit l’home del burro que ens hem trobat a la carretera. Era un vell petit, desdentagat, simpàtic. S’ha fet entendre parlant en un grec farcit d’algunes paraules italianes, molt ben complementat amb els gestos més adients. També repetint un i altre cop el mateix missatge. Tenia tot el temps del món per fer-ho, cap pressa. Quan s'ha adonat que l'havíem entès ens ha donat la mà, content. Xerrava amb tothom qui trobava i demanava un euro per fer-se una foto amb el seu burro. No aneu a banyar-vos a Agios Giorgios ens deia, aneu a Ambeli. I tenia raó. Agios Giorgios ens oferia una imatge bellíssima: la mar brava d'un blau viu, les onades esclatant contra el petit espigó de ciment, la platja deserta, les barraques de pescadors tancades, mig abandonades. Era una escena d’un altre temps. Ens hem assegut a la sorra, plena de restes d’algues i trossos de fusta modelats per l’aigua, a sentir el vent i escoltar les onades. La mar em cridava, però feia un cert respecte ficar-s’hi. Al final, hem agafat el cotxe i hem refet el camí de terra, ara empinat, per tornar a la carretera i agafar la nova ruta, per l’altre vessant, ara sí fins Ambeli. Tenia raó l’home del burro, aquí no hi tocava el vent, s’hi estava bé. S´hi està bé, mirant les aigües límpides i escrivint aquestes ratlles.

Les escric mentre plou, a Aiguafreda, però encara veig les formes capricioses de les roques, sento el lleu vaivé de les aigües i percebo l’alegria dels afortunats que som a Ambeli en aquest precís instant. Perquè encara sóc allí, amb el bloc negre a les mans, damunt d’aquesta roca, escrivint això que llegiu.

Folegandros I: la bellesa

La bellesa és magnètica. Quan veiem una noia bonica -o un noi, segons les preferències de cadascú- ens costa deixar de mirar-la, sense saber ben bé per què. No té cap sentit pràctic, simplement és una qüestió inherent a l'atractiu de la bellesa. El mateix succeeix quan ens trobem en un indret bell, quan observem un paisatge agradable. Genera una atracció que ens impulsar a contemplar-lo amb insistència. No volem perdre'l ni deixar de veure'l.
Un dels objectius de l'art i de la feina dels artistes ha estat tradicionalment intentar retenir aquesta bellesa, transformar-la des de la seva visió personal, i transmetre-la. Textos escrits, dibuixos, pintures, composicions musicals... han estat resultats d'aquest propòsit. La irrupció de la fotografia i la seva posterior extensió, especialment la de la fotografia digital, han democratitzat aquesta capacitat de retenir la bellesa, lligada en aquest cas a una voluntat de preservar la felicitat a què acostuma anar lligada. Acostumem a trobar i viure la bellesa en viatges o moments d'oci i pretenem donar continuïtat a aquells instants. No volem perdre allò que és efímer. Per això, quan ens encarem a la bellesa en estat gairebé pur, com succeeix a l'illa grega de Folegandros, ens envaeix un sentiment agredolç de saber que allò que tenim al davant, que estem contemplant i vivint, se'ns escaparà aviat, s'ho endurà el temps amb implacable rapidesa. El vent que bufa amb força en els punts més elevats de l'illa actua com a metàfora il·lustrativa d'aquesta força imparable que és el temps.

***
Al museu de pintura de Berlín hi ha una petita taula de Van Eyck que representa una marededéu. Observar-la commou de tanta bellesa. Els ulls es neguen. Aquest quadre fa plorar de tan bonic com és, els vaig dir llavors als meus fills. Encara se'n recorden i en cada museu que visitem, davant de tal o qual quadre, em pregunten amb to burleta si aquell que tenim al davant també fa plorar.
La bellesa de Folegandros no és tan commovedora com seductora. Amb el seu magnetisme sedueix, hipnotitza. Hi contribueixen el vent, la solitud, la immensitat i nuesa del paisatge, el contrast entre la sequedat de la terra i el blau intens del mar. També, i sobretot, aquesta mena de boirina que esborra els horitzons i difumina el cel i el mar, creant un univers gairebé irreal. És una atracció que fa perdre l'enteniment, com el cant de les sirenes. És la bellesa primitiva: el cel, les roques, el mar, acompanyats de la música del vent. La modernitat i complexitat del nostre món ens sembla una broma de mal gust.