Maillol a Barcelona

No descobrirem ara Maillol. N'hem parlat i n'hem escrit aquí mateix alguna vegada. Però sí que descobrim l'exposició que el Museu Marés dedica al seu viatge a Grècia. Personalment, crec que el tema de l'exposició -aquest viatge- és accessori, allò que importa és poder veure una trentena d'escultures de Maillol a Barcelona. I és que, lamentablement, per a l'obra d'aquest grandíssim escultor català, els Pirineus són una autèntica frontera. Una frontera que cal creuar per  admirar la seva obra. Mirant-ho pel costat bo, és l'excusa perfecta per escapar-se a Banyuls.
Sóc un escultor que fa nus al costat del Mediterrani, deia Maillol, i possiblement no trobaríem cap definició millor, cap altra definició possible. Al pati del Museu Marés ens dona la benvinguda, precisament Mediterrània, potser l'obra més representativa del mestre rossellonès. I a l'interior, en una sala no gaire gran, vint-i-cinc o trenta escultures més, de dimensions més reduïdes, però potser més abastables en el seu conjunt, amb una bellesa més fàcil de copsar. Bronzes, terracotes, algun marbre. Sempre nus. M'és quasi impossible seguir un recorregut: avanço, torno enrere, miro per un costat, em fixo en un detall de l'altra banda... Llàstima que no em sobra el temps. Tot i això, m'assec a veure el documental sobre l'escultor que projecten a la sala adjacent. Estic sol. A la pantalla hi va sortint Maillol, amb la seva llarga blanca i aquella mena de boina que portava, passejant entre les vinyes, al costat d'un rierol. Rebutja les teories artístiques. Parla en català amb uns pastors. Què feu?, els hi pregunta. El paisatge -les vinyes a la falda de les Alberes- és preciós. Quasi no ha canviat. Les imatges del poble -Banyuls als anys 30 o 40-, que sí que ha canviat, no són menys belles.
Només una paret separa aquestes sales del carrer, on circulen riuades de turistes i sona el repertori reiteratiu de músics no gaire ben dotats. La temperatura deu superar ja els trenta graus. Aquí dins sóc en un món diferent, quasi oposat. No hi ha ningú. I m'adono que tampoc són necessaris tants ingredients perquè la vida sigui més agradable: bellesa, silenci, harmonia, frescor, remembrança d'un paisatge. O potser és Maillol que fa miracles.