Determinades ciutats i viles franceses semblen viure en una tardor perenne, en una atmosfera de grisor i buidor que omple, inevitablement, d'una profunda malenconia.
*
Els carrers de Béziers -o Besièrs- són deserts divendres a la nit i continuen així dissabte a primera hora. De nit, mentre caminem pels carrers del centre només ens creuem de tant en tant amb alguna figura solitària que ens mira de reüll. Hem aparcat el cotxe en un carrer de cases tristes, d'una negror inquietant. A la ciutat, l'única nota vital la posen un grup de persones de mitjana edat que comparteixen vi i formatges en una taula instal·lada enmig de la vorera, just al davant de la seva botiga de decoració. Copes i rialles.
*
A la part alta del poble, el teatre, el mercat i l'ajuntament. Davant d'aquest -façana il·luminada, bandera tricolor i cartell de Liberté, égalité, fraternité-, el carroussel parat. A la part baixa del poble, carrerons negres, rostres foscos i dones amb vel.
*
Al matí, una pàtina d'humitat cobreix asfalt i llambordes. La llum és tan tènue que sembla voler amagar els decadents edificis de les lents de les càmeres. El rètol -apagat- amb tipografia dels anys cinquanta d'una llibreria presideix l'edifici més bonic de la ciutat. Un home amb un gos jeu demanant caritat.
*
Retrobem la mateixa llum -i uns núvols encara més negres- a Montpellier -o Montpeller-, però aquí l'atmosfera és totalment diferent. Com a l'altra capital del Llenguadoc, Toulouse -o Tolosa-, la vida flueix pertot. Al mercat, als carrerons del centre, a la ufana plaça de la Comédie i a les lliberies.
*
Com la Mollat de Bordeus, la Sauramps de Montpeller és plena a vessar el dissabte a la tarda. Gent que puja i baixa les escales, dribla les taules expositores i remena els volums de les prestatgeries. Costa moure-s'hi.
Pardon, excusez-moi. Res a veure amb el silenci quasi solemne i clandestí de les bones llibreries d'aquí. En algun moment, l'arribo a trobar a faltar.
*
Surto de Sauramps amb mal de cap. He estat incapaç de recordar el nom d'algun escriptor que m'interessava buscar. Ara, mentre escric aquestes notes, em vénen al cap amb absoluta facilitat. És una llàstima. He marxat amb ben poca cosa. Però no puc deixar de sentir enveja d'aquest interés general pels llibres.
*
A banda d'alguna revista, només he comprat un petit llibre de Folio,
Caroline Certitude, text de Modiano i dibuixos de Sempé. L'he llegit entre ahir vespre i aquesta tarda, en poques hores. Els protagonistes, Caroline i son pare, són miops i quan volen allunyar-se del món que els envolta, es treuen les ulleres. Senten llavors que tot es desdibuixa i difumina, esdevenint quasi somni.
*
Creuar la frontera del nord és com treure's aquestes ulleres dels Certitude. Escapar-se ni que sigui vint-i-quatre hores del nostre món habitual, tan definit, i entrar en un univers diferent, més bromós, hivernal i còmode, amb les arestes més arrodonides. Somiar una estona.
Fotos: Béziers
