Solitud

Des d'ahir ens hem quedat tots una mica més sols.

Ritme

Vaig assegut al tren, d'esquena a la finestra, llegint Miseria y compañía, l'últim volum dels diaris d'Andrés Trapiello. Entra una noia i s'asseu al meu costat. De la bossa treu també un llibre voluminós. El miro de reüll i en veig el títol, El ocho. No em diu res, més enllà de l'estètica de l'edició que permet identificar-ne perfectament el gènere. Es posa en la mateixa postura que jo: cama dreta creuada sobre l'esquerra i llibre a la falda. Em fixo en les sabates, molt cridaneres, taló alt i puntera brillant de coure. Contrasten amb les meves, negres i llises. En un moment donat, el tren fa uns moviments bruscos i les nostres cames penjades oscil·len harmònicament en paral·lel, perfectament sincronitzades. Això em fa pensar que més enllà de les diferències -representades en aquesta escena per llibres i sabates- n'hi ha prou amb una petita intervenció de l'entorn per igualar-nos a tots i per fer-nos ballar al mateix ritme.

Cotxe, tren, vida

Un dia, parlant amb X., em deia que se sentia especialment còmode i protegit al seu cotxe. Allí, escoltant la seva emissora de ràdio preferida, se sentia en pau i invulnerable. No li falta raó. El cotxe és un hábitat especial i pot arribar a ser com una bombolla que t'aïlla del món. Tanmateix, jo només m'hi sento del tot invulnerable els dies que condueixo sol ja entrada la nit. Sé, llavors, que la G. i els nens ja fa estona que són a casa, sans i estalvis, i que a aquelles hores el telèfon ja no m'importunarà més. M'allunyo de les notícies del món real -o més aviat irreal- amb què ens bombardeja la ràdio i poso música. Dins d'aquella caixa metàl·lica que roda, o quasi llisca, per l'asfalt, bressolat per la música, em sento protegit i fora del món.
La vida, però, és fora dels cotxes. Quan el deixo a casa i em desplaço amb tren, metro o caminant, m'adono que el pols de la vida es pren al carrer. No cal estar gaire expectant per copsar escenes, sketchs, d'aquest petit món nostre:

Avui, en un parc de Barcelona, noto un moviment darrere meu, com unes petjades estranyes. Em giro i em trobo amb una imatge quasi de conte. Un ànec -o potser una oca- adult, seguit de tres cries i, tancant la comitiva, un altre individu adult. Caminaven així en fila tota la familia, amb aire seriós, encara que en desplaçar-se movien tots el cos còmicament. M'he aturat una estona a mirar-los com es desplaçaven d'un estany a un altre. Tot i estar capficat pel matí difícil que m'esperava, se m'ha escapat un somriure inevitable i beatífic.

Tornant a casa, al tren, escolto la conversa de dues senyores grans. Em crida l'atenció el seu català, puríssim. Només veig els seus caps blancs, també immaculats, que sobresurten dels seients. N'hi ha una que porta la veu cantant:
- D'això ara en diuen Montcada-Ripollet. Abans es deia Mas Rampinyo. Tota la vida. Te'n recordes?
I sense esperar la resposta, segueix:
- I de la Florida ara no sé pas com en diuen. (Pausa). Ja me'n recordaré, ja.
El tren anuncia l'estació.
- Això, Santa Perpètua de la Mogoda! Però si Santa Perpètua és lluny d'aquí. Aquí hi ha les torres i sempre se n'havia dit la Florida. Santa Perpètua és més enllà. Aquí a prop hi tenia la torre la Bella Dorita. Te'n recordes de la Bella Dorita? Sí, de la revista, del Paralelo- I deia anar un sospir.
Baixen a la següent estació, la més jove ajudant la més gran i les veig caminar, dificultosament, per l'andana, xerrant. Penso què en quedarà d'aquest món passat, que potser és més nostre que l'actual, quan vagin desapareixent els últims testimonis.

Al matí, com cada dia que agafo al tren -que són ben pocs- em trobo la noia dels ulls verds. Seiem sempre al mateix vagó però, casualment, no he tornat a seure més davant seu. No cada dia és propici per la poesia. Amb l'arribada de la primavera ha deixat a casa la jaqueta -lletja- que duia l'hivern. Avui s'ha protegit dels raigs baixos del sol matiner amb unes ulleres de sol que han apagat els seus ulls verd aigua. El sol seguía envaint el vagó però la llum ha perdut un punt d'ambre i de calidesa.

És curiós com una noia guapa fa perdre els papers i genera fàcilment situacions ridícules. I no ho dic pel que acabo d'escriure -que potser també. Entro a la fruiteria, on fa temps que no anava. Veig que hi ha una noia nova, mallorquina. Despatxa un home de la meva edat, de posat més aviat seriós, però que es va mostrant deliqüescent a la bellesa de la noia. Vol fer durar artificialment la conversa intranscendent pròpia de la compra de préssecs i albergínies amb preguntes encara més insulses que el preu de les pomes o la qualitat de les síndries.
- I a Mallorca, què es parla més mallorquí o castellà?
- Ara potser castellà- contesta ella educadament.
- És bonic el mallorquí, més que el valencià, oi?
- Home, jo què vol que li digui...
I així va seguint la cosa, mentre es va formant una cua de gent amb bosses plenes de fruites i verdures diverses, tot i que cap dels homes protestem, potser pensant en demanar, quan arribi el nostre torn, la recepta de les ensaïmades. 

Segur que és bo

Parlàvem -i sense voler creàvem polèmica- fa un temps al voltant de Pollock. No sé per què l'última vinyeta de Jordi Labanda al Magazine m'hi ha fet pensar.

Som nens

És dissabte però el pare ha anat a treballar. Quan arriba a casa, al vespre, la mare li explica que a la tarda han trucat preguntant pel seu fill. Quan ha demanat de part de qui era, una veu prima li ha contestat que d'una nena de la seva classe. La conversa ha durat molt poc. Preguntat pel motiu de la trucada, el fill ha explicat que la nena l'havia convidat a casa seva a saltar en un llit elàstic que li havien regalat. El fill, ocupat en aquell moment mirant una pel·lícula a la tele, havia refusat la invitació. El pare, considerant que una resposta tan sincerament abrupta pecava d'una certa descortesia i pensant també que un futur proper (quatre, cinc anys?) una invitació com aquesta seria francament benvinguda pel fill, li ha volgut explicar que en aquests casos calia actuar d'una forma més educada: donar algun argument per la negativa, explicar que el seu pare no hi era i la seva mare no podia acompanyar-lo en aquell moment, manifestar que estaria encantat d'anar-hi en una altra ocasió, proposar una data alternativa... Li suggereix que quan vegi la nena el dilluns la convidi ell a jugar a casa. Però el fill desarma el pare i tots els seus arguments propis de la conducta adulta amb una simple frase:
- Tranquil, papa. No passa res. Que som nens.

Dos poetes, Finzi-Contini

A vegades hi ha textos aliens que et sorprenen per la proximitat amb la sensibilitat pròpia. És el que m'ha passat en llegir aquest post d'Enrique García-Máiquez en què compara dos poemes: un de seu i un de Miguel d'Ors. Són uns magnífics poemes; això no em va sorprendre perquè són uns magnífics poetes. Però sí que em vaig sentir frapat en llegir una cosa tan propera en infinitat d'aspectes: el record dels pares, la mirada dels fills, la bellesa de determinades accions esportives (i sobre tot l'elegància vintage de les escenes esportives), el tennis en el cas del poema de d'Ors... Fins i tot la referència a l'obra de Bassani El jardí dels Finzi-Contini.
No voldria comparar-me en absolut amb aquests grans poetes i sé que quedaré molt malament a la foto, però, després de llegir Salto i Revés, no puc deixar de reproduir aquí un inèdit meu, que puc assegurar que va ser escrit abans de llegir-los i comparteix una certa atmosfera amb els anteriors:

Campo de deportes
               a Alvaro de Campos
Raquetas de madera
-Maxpli, Slazenger-
dibujan en el aire
arcos imposibles.
Golpean con sus cuerdas
-de tripa de cerdo-
bolas blancas Dunlop Fort.

Su cloc tendría un eco
de ese jardín de Ferrara
de los Finzi-Contini,
si ello fuera posible
en este pequeño pueblo.
Mientras, las banderas ondean,
-rojo, amarillo, negro-
impasibles al tiempo,
en sus firmes mástiles.
Está cerrado el gimnasio,
con sus cuerdas, potros y plíntons,
tan odiosos,
tan odiados.

Se desconchan las paredes
de la piscina celeste,
vacía y muerta
en invierno
como una ballena varada.
Jugamos al fútbol
sobre la pista de cemento,
corriendo tras el balón
como si nos fuera en ello la vida.

Y no hay nada más cierto:
nos iba la vida en ello.

Nunca habremos vivido
con tanta realidad.
Nunca habremos luchado
con tanta razón.
Nunca habremos sentido
con tanta verdad.

Como aquella niña
que el solitario poeta portugués
veía desde su ventana
comiendo chocolate,
ahí estamos nosotros
desenvolviendo el papel de plata
de cada contraataque,
rematando los córners
con nuestra frente
inerme aún al engaño.

¡Corre! ¡Chuta fuerte!
Te va la vida en ello.

***
I, per cert, de Revés de Miguel d'Ors m'han agradat especialment aquests versos:

[...] Tú tienes —hoy lo sé—

cuarenta y tres, y estás en el momento
dorado de tu vida. Un halo heroico
circunda tu figura.

43 anys, moment daurat de la vida. Potser sí...

La falç

Per a qui s’ha de guanyar el pa, dia sí dia també, amb un treball físic, ha de resultar certament molest sentir les conegudes lloances cap aquest tipus de feines per part dels esquenafreds que només les practiquem puntualment, quan ens ve de gust o no tenim altre remei. I la veritat és que no els falta raó.
- La terra hauria d’estar a alçada d’escriptori- deia al meu pare un pagès savi que feia tot el possible per apostatar de l’ofici familiar. I tampoc li faltava raó.
No seré jo, doncs, qui canti les falses excel·lències d’aquests treballs durs, duríssims. Però sí que lloaré les bondats que tenen per als qui estem fatigats de treballar, amb totes les conseqüències, a alçada d’escriptori.
He agafat avui una falç vella –molt vella- que feia servir el meu pare. Té el mànec de fusta pollat i lluent de tant agafar-lo; el tall rogallós necessita una esmolada. És una eina arcaica, extemporània a l’època dels desbrossadors motoritzats i dels bufadors per recollir fulles. En canvi, encara veig, trenta anys enrere, el meu pare fent servir aquesta falç per segar les males herbes abans de començar a cavar l’hort. Sense camisa, suat, moreno, valent, orgullós d'aquell treball. És una imatge que recordo amb gran vivesa.
Avui he volgut emular-lo. Les males herbes de l’hort veí començaven a ficar-se al jardí de casa: gramínies d’espiga erma, fonolls olorosos, pixallits gegantins, alguna ortiga pèrfida... He agafat la falç i he començat a segar amb fúria, lluitant contra aquests enemics vegetals. L’eina poc esmolada obligava a un esforç addicional,  a treure una punta de mala llet a l'hora de colpejar cada revés a dues mans. El sol s’ha amagat i ha començat a caure alguna gota fresca recomfortant que temperava  la calor. Això em permetia segar encara amb més força. Amb més o menys resistència les tiges acabaven cedint, cap no es salvava. He entès llavors perquè aquestes eines s’associen a les revoltes: la falç i el martell, els segadors... Com fem caure espigues d’or, quan convé seguem cadenes, diu un dels versos de l’himne. I el cert és que per uns moments he comprès que qui té una eina com aquesta a les mans pugui sentir-se posseïdor d’un poder omnímode, capaç de segar grillons i cadenes. Amb una simple falç vella i rovellada.