A la neu

La nevada que venien anunciant-nos els meteoròlegs durant tota la setmana ha quedat en ben poca cosa. Però és impossible que la neu, encara que sigui poca, no ens deixi cap imatge pel record. Com aquests falsos ametllers florits:

 

Aquests mas, al peu del massís de Matagalls, que el zoom de la càmera ens acosta però la neu ens allunya i ens apareix com una imatge de fa cent, dos-cents, tres-cents anys:

 

 

 

O com la visió, repetida però irrepetible, dels nens jugant amb la neu: els mateixos crits, el ninot de sempre, les boles de neu... Moments efímers com aquest mantell blanc que ara ja no és.



De Màrius Torres

(Màrius Torres i Mercè Figueras al sanatori de Puigdolena)

Potser la nostra vida sigui un mal instrument
però és música, viure!

(Mozart, 1941)

Els versos d'en Rosselló, pel foc que contenen, es redimeixen de la gran falla de bona part de la poesia moderna -la buidor, la romanceria retòrica, l'obsessió d'originalitat fins a l'absurd. Com si alguna cosa pogués ser mai més original que un sentiment sincer expressat amb exactitud!

(Carta a Helena Pereña, 25 d'octubre de 1938)

Mercat

La realitat m’ha desenganyat del liberalisme (tot i que penso que seria la millor fórmula si l’ètica fos norma). Tanmateix, cal reconèixer que el mercat és impecable en determinats àmbits. Així, a diferència del que passa amb els immobles, les monedes, les accions..., els béns més preuats mantenen sempre preus altíssims, inabastables, impermeables a les oscil·lacions. Em refereixo al temps i a la llibertat.

Somnis

Dia molt intens. Surto de casa a quarts de vuit del matí i no arribo fins passades les onze de la nit. A la nit, quan torno amb el cotxe, l'extenuació mental em provoca una certa lucidesa. Premo l'accelerador i sento com els fars es van menjant la cinta de la carretera, quasi deserta, mentre els pneumàtics llisquen sobre l'asfalt. La sensació és estranyament agradable. Sona la música de Los Secretos i em deixo endur per la poesia malenconiosa del malaguanyat Enrique Urquijo: ya no persigo sueños rotos, los he cosido con el hilo de tus ojos. Però jo segueixo perseguint somnis trencats -o simplement perduts als llimbs. Com escrivia Alvaro de Campos, l'heterònim més genial de Pessoa: No sóc res. / Mai no seré res. / No puc voler ser res. / A part d'això, tinc en mi tots els somnis del món. I ho rebla la veu mig trencada d'Urquijo: que hoy he soñado en otra vida, en otro mundo, pero a tu lado. Mentre, la cinta de la carretera nocturna segueix corrent.

Comentaris de text

X. llença a les escombraries els llibres que l’enerven, en un acte íntim de radicalitat i repulsa. Jo sóc més moderat i, normalment, quan un llibre em disgusta o m’avorreix, simplement deixo de llegir-lo. Tot i així, és estrany no trobar en un llibre algun ensenyament, complicitat o punt d’interès. Potser és que avui és dissabte, s’acaba d’aixecar un nou dia d’hivern –gris però bell- i veig l’ampolla mig plena.
Poques complicitats trobo, però, a Un año ajetreado d’Anne Wiazemsky. És la història de l’enamorament d’una estudiant i actriu debutant de dinou anys, néta de l’escriptor François Mauriac, del cineasta Jean-Luc Godard. La història em resulta poc atractiva, el personatge del director de cinema –impetuós i contundent- m’és francament antipàtic i de la simpatia dels protagonistes pel maoisme quasi és millor no parlar-ne. (¿Per què s’és tan crític amb els defectes de les democràcies occidentals , que en tenen molts , mentre es continua passant de puntetes pel suport incondicional i la justificació injustificable que durant dècades la intel·lectualitat majoritària va donar als règims sanguinaris comunistes?).
Però malgrat tot, deia al començament, sempre es pot trobar en un text alguna espurna estimulant. En aquest cas és la visió que l’autora i protagonista, Anne Wiazemsky, té la facultat de filosofia a la qual s’ha matriculat:

 Tras un largo peregrinar por pasillos y escaleras, acabé dando con el aula donde debía acudir a mi primera clase de sociología. Asistía, incrédula a la afectada palabrería de un eminente profesor que se escuchaba hablar en medio de un silencio total. En torno a mí, más de doscientos estudiantes, todos ellos con la cabeza inclinada, tomaban notas a velocidad endiablada, sin formular preguntas ni efectuar comentario alguno. El conjunto desprendía una angustiosa soledad que volví a experimentar más adelante, en los grupos reducidos donde debíamos realizar prácticas.
 
Que propera resulta aquesta percepció a la meva pròpia experiència universitària! Compartir decepcions no les esborra però les atenua.
I això em fa pensar en una altra experiència recent de déjà vu, relacionada també amb la docència. Fa pocs dies en un determinat centre d’ensenyament d'idiomes el professor ens marcava les pautes per a construir una certa composició: llargària, nombre de paràgrafs, estructura... Això em va transportar en un vertiginós flashback als meus anys de batxillerat, de COU concretament, i em va fer reviure la mania que tenien –i pel que veig segueixen tenint- els docents de determinades disciplines per encotillar la capacitat creativa dels estudiants. Aquesta tendència a pautar-ho tot, a limitar les maneres pròpies d’expressar-se i, per tant, de pensar, suposa una desconfiança absoluta en les capacitats pròpies dels estudiants, que em va fer odiar allò que anomenàvem comentaris de text i, per extensió, les disciplines d’humanitats. M’ha costat anys recuperar-me.

Saber llatí

A l'era de la immediatesa, de la superficialitat, de l'acció-reacció, de la no-reflexió, de la sobreinformació, del soroll, resulta gratificant trobar-se notícies com aquesta: una periodista veterana i ben formada que s'imposa als sprinters en el seu terreny, el de la velocitat. Tot per saber llatí.

Un pare tolerant

M'explica la G. aquesta conversa amb l'N.:
- Mama, si jo fos del Barça el papa em faria fora de casa.
- Vols dir? A mi no m'ha fet pas fora. (Rient).
- Que tu ets del Barça?
- Sí.
- Doncs vés amb compte.

Rosers

Ahir, caminant pels Jardins de la Maternitat, em vaig fixar en una jardinera que treballava ajupida podant els rosers d’un parterre. El fort vent del dia abans havia netejat el cel i el sol de febrer lluïa amb força. Semblava despuntar un bri de primavera, però l’aspecte dels rosers, amb les tiges llenyoses encara sense brotar, no enganyava. L’hivern és encara ben viu. De primer, vaig sentir una certa enveja de la jardinera per poder fer una feina tan real i amb uns resultats evidents i tangibles, que veurem d’aquí a uns mesos. Però després vaig fixar-me bé en les tiges dels rosers i en el verd que apareixia tímidament al seu interior després de la poda: el verd de la vida que la jardinera ajudava a sortir després d’esporgar les parts mortes de la planta. I vaig pensar llavors en el compromís que poden assumir, per exemple, els escriptors amb la seva obra i, potser d’una manera naïf, vaig creure que tots, a la nostra manera, podem esporgar i fer sortir el verd de la vida i de la regeneració.

Un iPhone a la rive gauche

Comentava l'altre dia amb l'amic R. el meu gust per les novel·les de Modiano, a qui definiria com un autor d'atmosferes. Un autor que ens acaba explicant en cada novel·la quasi la mateixa història, però on l'argument resulta quasi superflu. Són els ambients -opressius, extemporanis, misteriosos, inquietants, simenonians- el que busquem en Modiano. I el que trobem en cadascuna de les seves noves novel·les, que busquem sempre en els taulells de les llibreries franceses, com la magnífica Sauramps de Montpeller, d'on va venir L'herbe des nuits.
I entre els ambients de desapareguts cafès de carrers obscurs parisencs tan cars a l'escriptor francès, m'ha frapat avui llegir aquest fragment:

À la table la plus proche, un group dont j'écoutais distraitement la conversation était composé d'élèves de l'école des Mines. Ils fêtaient quelque chose, sans doute le début des grandes vacances. Ils se photographiaient avec leurs iPhone dans la lumière terne, neutre du présent. Un banal après-midi.

Utilitza Modiano aquesta imatge frívola per evocar, per contrast, el passat d'un cafè -abans le 66, ara Le Luxembourg- en el qual els individus dubtosos han deixat pas als estudiants desenfadats. Segurament el recurs és eficaç, però, francament, hauria preferit no trobar iPhones a les pàgines de Modiano.