Intensament tènue

Parla dels seus diaris -possiblement l'obra més important de la literatura espanyola actual- amb un cert escepticisme, no pel que fa al seu valor sinó a la projecció obtinguda. No obstant això, mostra un compromís enorme envers aquesta obra, transcendint allò estrictament literari.
De les seves paraules es desprèn que li agradaria contribuir, amb aquesta obra, a dibuixar una societat més serena, on les persones recuperessin el gust pel silenci, pels passejos pel camp, pels paisatges bells, per la música, per la lleialtat... per tot allò que té realment valor.
Expressa aquests desitjos sense presumpció i amb el lògic dubte, però amb una sinceritat compromesa, i va apagant la veu en consonància amb la llum tènue de la tarda, que també es va esmorteint darrere els finestrals. Els focus de la sala, de llum igualment suau i càlida, comencen a dibuixar ombres que es perfilen enmig d'un silenci trencat només per les paraules. Cau la nit  i l'escena té un aire de Georges de la Tour.

Enyor de Villandry

Dels viatges, sempre ens queda la recança de no poder-nos endur la bellesa de les coses que hem vist, l'esperit dels llocs on hem estat. Per això, ens enganyem fent fotografies, que, ingènuament, creiem que ens serviran per tenir a casa el millor de cada ciutat on hem passejat, de cada paisatge que hem admirat.
De vegades, inventem altres formes -igualment il·lusòries- per intentar reproduir belleses que ja ens són llunyanes. Com aquestes modestes cols ornamentals plantades enmig d'un jardí en estat d'hibernació -amb la gespa esgrogeïda i els romanís grisos i morts de fred- que enyoren aquell majestuós hort del Loira.

Enyor de Villandry. Jardí d'Aiguafreda. 27 de gener de 2013.

Ràfegues

Hi ha dies en què la vida et meravella amb ràfegues inesperades, escenes o visions momentànies que, per un o altre motiu, resulten sorprenentment agradables i que són com autèntiques picades d'ullet. Potser és que alguns dies som més receptius a petits detalls, que en altres ocasions se'ns escapen. Tal vegada és que som capaços d'extremar l'atenció o, segurament, tenim diferents gradacions de sensibilitat, com les pel·lícules fotogràfiques. O potser és simplement una qüestió d'atzar: diferents situacions que conflueixen temporalment en una estona, en un dia.
Ahir va ser un dia d'aquests. Recordo:

• El tren que, entrant a l'estació, i mentre jo hi caminava paral·lament, va il·luminar amb els seus fars els passatgers que s'esperaven a l'andana, vestint els seus rostres de calidesa enmig de la freda foscor del matí.
• El cartell de En venda que vaig veure, com una temptació inassolible, mentre caminava cap a la feina en una de les cases del bell passatge Tubella.
• Tres noies joves assegudes juntes al tren, en l'espai de dos seients, parlant de trivialitats amb la seva alegria adolescent, mentre curiosament jo gaudia de la jove vitalitat d'Edda Marty en les pàgines de Un año de escuela en Trieste, de Giani Stuparich, una altra joia de Minúscula (tot i que amb un final molt decebedor, pel meu gust). 
• Un home negre, ja gran, vestit amb un gorro llegint amb fruïció al tren un llibre absolutament gastat i desenquadernat (el devia haver llegit mil vegades) que, malgrat els meus intents desesperats fruit de la curiositat, no vaig saber identificar.
• El drive d'un nen de l'escola de tennis de l'À. que va fer impactar la pilota, casualment, amb una altra bola que hi havia a la pista, provocant l'admiració i la hilaritat general.

Imatges quotidianes, que no transcendeixen més enllà del fet o l'instant puntual, però que donen valor al nostre pas per un dia que ja ha passat.

Companyes i companyies

He rebut un correu electrònic d'una companyia d'assegurances amb el següent tema: Millorem el preu de la teva companya actual. Avui en dia sembla que en publicitat tot s'hi val, però m'ha semblat una impertinència insinuar que jo hagués de pagar per tenir una companya (actual o futura). Després, en el missatge he vist que es tractava de millorar el preu de la meva companyia actual.
Per cert, la companyia que m'envia el missatge ja és la meva companyia actual. O sigui que, fins i tot aquesta invitació a la infidelitat en el món de l'assegurança, resulta absurda.

Flashback

No sé si la lectura de El sentit d'un final, de Julian Barnes, hi ha tingut alguna cosa a veure, però avui he sentit una certa necessitat de fer un flashback vital. I normalment la millor manera de rememorar els sentiments i les sensacions d'altres èpoques és a través de la música. Vagant per youtube m'he trobat amb aquesta petita joia, que m'ha fet retornar un quart de segle enrere: Los Burros, Portugal, en directe al magnífic programa de la prehistòria de TV3 Estoc de pop. I de la lletra de la cançó una frase que resumeix també una fase de la vida: vagando por la noche, terror a la inseguridad.

Bones novel·les i bones llibreries

Estic llegint aquests dies La Buena Novela, de l’escriptora francesa Laurence Cossé, una novel•la amb clarobscurs que, sense ser res de l'altre món, té la virtut de mantenir la tensió en la trama argumental –quasi policíaca- i de tractar sobre un món que resulta d’especial interès, el de les llibreries i el negoci editorial. La història és simple: un llibreter i una inversora culta pertanyent a l’alta burgesia franco-italiana decideixen crear una llibreria seguint un criteri molt especial: només s’hi vendran bones novel•les. Per això, creen un comitè secret de selecció del seu fons, format per escriptors de prestigi. Ningú sap qui són, però aviat alguns d’ells són víctimes d’amenaces i agressions. Paral•lelament, es genera una campanya en premsa i Internet per desprestigiar la llibreria i la seva política suposadament elitista. El rerefons és, per tant, l’etern debat sobre la cultura de masses i la qualitat de l’oferta cultural, en aquest cas literària.
Curiosament, mentre em passejo virtualment entre les prestatgeries de La Buena Novela –així és diu la particular llibreria de la literària rue Dupuytren de París- apareix als diaris la notícia del tancament de la històrica Llibreria Catalònia de Barcelona. Un tancament que se suma al recent d’Áncora y Delfín i al d’altres llibreries barcelonines emblemàtiques com Cinc d’Oros o la Llibreria Francesa. Notícies nefastes per al món de les lletres català i per a la ciutat de Barcelona en general. Resulta del tot incongruent que, en uns moments en què existeix més oferta i demanda cultural que mai, no puguin sobreviure aquestes llibreries –i això seria també extrapolable als cinemes- integrades en el nostre teixit urbà i ciutadà. Sota el paraigua del màrqueting, amb l’excusa de la universalització i a l’empara de la bogeria per la novetat i el consum immediat, anem cap a una cultura de mercat, de gran superfície i de llistó molt baix. La Buena Novela, editada per Impedimenta, ens parla dels efectes d’aquesta deriva.

Quan els Reis s'endugueren Rosselló-Pòrcel

Tal dia com avui de fa setanta-cinc anys moria, en un racó del Montseny, l’escriptor mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel. La mort apareixia una trista vigília de Reis d’un any igualment trist -1938- per endur-se un jove i prometedor poeta a l’edat de vint-i-quatre anys. Tres dies abans havia ingressat al sanatori del Brull, afectat de tuberculosi, malaltia que no feia ni un mes que li havien diagnosticat. Segons explica Maria Aurèlia Campmany en un article a Serra d’Or de juliol 1963, van acompanyar-lo alguns amics, a qui el metge va donar ja la sentència inapel·lable, que es va complir aquella tràgica nit de Reis. Fou enterrat en el petit cementiri que hi havia al costat de l’església del Brull. No resulta difícil imaginar-se la desoladora escena enmig del sever fred de l’hivern.

El sanatori del Brull, situat al Mas Casademunt, va ser fundat el 1931. Val la pena llegir els textos de Xavier Cateura que tracten de les seves històries. Durant anys va acollir malalts de tuberculosi i va ser testimoni de molts episodis tràgics com aquest. Avui en dia aquest món ens sembla llunyà, però no hem d’oblidar la transcendència i els devastadors efectes que tingué la malaltia dècades enrere. Només en el camp de les arts es podria fer una llarga llista d’afectats i víctimes de la temuda tisi. Molts escriptors, músics i artistes van veure truncada prematurament la seva carrera i la seva vida a causa de la terrible malaltia, encara que també es va donar el camí invers, amb vocacions literàries que es van despertar fruit del descans i de l’oci que propiciaven els sanatoris que, en les primeres dècades del segle XX, proliferaven arreu per acollir-hi els malalts. A Catalunya, per exemple, se’n van crear, entre d’altres llocs, al Tibidabo, Torrebonica (Terrassa), Olost, Puigdolena (Sant Quirze de Safaja)  i l’esmentat del Brull.

Precisament, pocs anys després de la fi de Rosselló-Pòrcel, a l’altra banda de la Vall del Congost, a Puigdolena, la tuberculosi s’enduia un altre grandíssim poeta català, el lleidatà Màrius Torres. Fou també per aquestes dates, un 29 de desembre de 1942, en el sanatori on havia passat els últims set anys de la seva vida, guerra inclosa.

El que representaven els sanatoris com els de Puigdolena, el Brull o tants d’altres forma part ja d’una altra època. Queda en la memòria de les persones grans, a qui el mot tuberculosi encara fa estremir però, afortunadament, els benaurats antibiòtics van donar un tomb a la letalitat de la malaltia. Resta com el record i el malson d’uns altres temps. La novel·la de Thomas Mann La muntanya màgica n’és potser l’empremta literària més reconeguda però en les poesies de Màrius Torres podem trobar també, intensament i elidida, l’ombra d’un mal que va corcar tantes i tantes vides. Com la de Rosselló-Pòrcel, de qui enguany commemorarem també –tràgica coincidència- el centenari del naixement, i que l’any 1936 escrivia com una macabra premonició el poema En la meva mort, que acaba així:
 

Reina d'aquestes hores, ara véns / tota brillant, armada. / Inútil desesper del vespre! L'alba / s'acosta ja amb l'espasa, / i l'ardor temerari que m'encén / allunya les estrelles.

 

Funcions d'un pare

Quan a la nit em crida, se m'abraça i em diu que no me'n vagi perquè té molta por d'en Satanàs (el dia abans ha vist els Pastorets) em sento valorat en el meu paper protector de pare. El mateix dia, al matí, havia experimentat una sensació ben diferent quan m'havia dit amb una certa sorpresa:
- Papa, que avui no véns a fer tonteries amb nosaltres?