Ràfegues

Hi ha dies en què la vida et meravella amb ràfegues inesperades, escenes o visions momentànies que, per un o altre motiu, resulten sorprenentment agradables i que són com autèntiques picades d'ullet. Potser és que alguns dies som més receptius a petits detalls, que en altres ocasions se'ns escapen. Tal vegada és que som capaços d'extremar l'atenció o, segurament, tenim diferents gradacions de sensibilitat, com les pel·lícules fotogràfiques. O potser és simplement una qüestió d'atzar: diferents situacions que conflueixen temporalment en una estona, en un dia.
Ahir va ser un dia d'aquests. Recordo:

• El tren que, entrant a l'estació, i mentre jo hi caminava paral·lament, va il·luminar amb els seus fars els passatgers que s'esperaven a l'andana, vestint els seus rostres de calidesa enmig de la freda foscor del matí.
• El cartell de En venda que vaig veure, com una temptació inassolible, mentre caminava cap a la feina en una de les cases del bell passatge Tubella.
• Tres noies joves assegudes juntes al tren, en l'espai de dos seients, parlant de trivialitats amb la seva alegria adolescent, mentre curiosament jo gaudia de la jove vitalitat d'Edda Marty en les pàgines de Un año de escuela en Trieste, de Giani Stuparich, una altra joia de Minúscula (tot i que amb un final molt decebedor, pel meu gust). 
• Un home negre, ja gran, vestit amb un gorro llegint amb fruïció al tren un llibre absolutament gastat i desenquadernat (el devia haver llegit mil vegades) que, malgrat els meus intents desesperats fruit de la curiositat, no vaig saber identificar.
• El drive d'un nen de l'escola de tennis de l'À. que va fer impactar la pilota, casualment, amb una altra bola que hi havia a la pista, provocant l'admiració i la hilaritat general.

Imatges quotidianes, que no transcendeixen més enllà del fet o l'instant puntual, però que donen valor al nostre pas per un dia que ja ha passat.