Zweig sobre Montaigne

Seria artificiós encasellar Montaigne entre els poetes i els pensadors que han lluitat amb la paraula per la llibertat de la humanitat. No disposa de l'eloqüent diatriba ni de la bella embranzida d'un Schiller o un lord Byron, ni de l'agressivitat d'un Voltaire. Montaigne hauria somrigut davant la idea de voler transferir a d'altres, i menys a les masses, quelcom de tan personal com la llibertat interior, i des del fons de la seva ànima odiava els reformadors professionals del món, els teòrics i expenedors d'ideologies. Sabia de sobres que ja és una tasca immensa per si sola la de conservar la independència interior. De manera que restringeix la seva lluita a l'acció defensiva, a la defensa d'aquell baluard més recòndit que Goethe anomenava la ciutadella i l'accés a la qual no permet a ningú. La seva tècnica i la seva tàctica consisteixen a mantenir-se exteriorment el més discret i més dissimulat possible, a anar pel món amb la disfressa per trobar el camí cap a ell mateix.
En realitat, doncs, Montaigne no té això que solem anomenar una biografia. Mai no va causar estranyesa ni indignació, perquè no es donava importància ni sol·licitava auditori ni aplaudiments per a les seves idees. Exteriorment semblava un burgès, un funcionari, un noble, un catòlic, un home que complia amb les seves obligacions ciutadanes amb senzillesa, un home que per al món exterior adoptava el mimetisme de la discreció per tal de poder així desplegar i observar el joc de colors de la seva ànima amb tots els seus matisos. Sempre estava disposat a manllevar-se, mai a donar-se. En qualsevol circumstància de la vida es reservava el millor del seu ésser, allò que li era més propi. Deixava que els altres parlessin, s'agrupessin en colles, llancessin invectives, prediquessin i fessin ostentació, deixava que el món seguís els seus camins esbojarrats i embrollats, i tan sols es preocupava d'una cosa: de ser assenyat ell mateix, humà en una època d'inhumanitat, lliure enmig d'una follia col·lectiva. Deixava que qualsevol es mofés d'ell, que li digués insensible, indecís i covard, que els altres s'estranyessin que no s'obrís el pas a cops de colze per obtenir càrrecs i dignitats; fins i tot els qui l'envoltaven i el coneixien ignoraven amb quina perserverança, tenacitat, sensatesa i docilitat treballava a l'ombra en l'única tasca que ell mateix s'havia imposat: en comptes de viure una simple vida, viure la seva pròpia.

Stefan Zweig, Montaigne 

Les boulevards de ceinture

Després del mal gust de boca de El lugar de la estrella –atribuïble més a l’execrable protagonista que a la història en si i al seu creador- m’ha caigut a les mans un altre Modiano. Bé, seria més correcte dir que el vaig anar a buscar jo, a les prestatgeries d’una llibreria de vell de Bécherel, enmig d’altres elegants edicions de la Blanche de Gallimard.
Publicat l’any 1972, quatre anys després de La place de l’étoile, Les boulevards de ceinture continua la immersió en les aigües tèrboles dels anys de l’ocupació alemanya i en l’opulència sòrdida dels personatges que en treien profit, però mostra clarament un canvi de to a l’hora d’explicar la història i dibuixar els ambients i els personatges. La cruesa ha desaparegut -o s'ha desdibuixat- i, com en el millor erotisme, s’insinua més del que es mostra.
No cauré en la temptació de fer una crítica de la novel·la –no en sé i sempre n’he volgut fugir-, però no em puc estar d’expressar la meva admiració per l’enorme capacitat que té Patrick Modiano de crear ambients i atmosferes. I parlo de crear i no de descriure, perquè les descripcions són pràcticament inexistents a la novel·la, però Modiano ens porta, amb la destresa de la seva escriptura i de les seves el·lipsis, a uns escenaris que sentim extraordinàriament vius. Així, tal com feia, per exemple, a Dans le café de la jeunesse perdue amb alguns escenaris parisencs o a Voyage de noces amb la Costa Blava, ara ens situa de forma magistral en un antic poble d’estiueig de Seine-et-Marne, ara en mans d’aquesta mena de gàngsters del col·laboracionisme. En els passeigs nocturns d’aquests personatges podem percebre –una finestra que es tanca- el menyspreu dels veïns, la por que s’amaga darrere del silenci de la nit, la rectitud que l’indret ha perdut i de la qual només en resta l’austeritat dels casalots, el so de les campanes, la indiferència dels veïns. Poques vegades he sentit la necessitat, en la lectura d’una novel·la, d’aturar-me i reflexionar en aquell mateix moment sobre l’escriptura, el procés creatiu i la mestria de l'autor. Aquest n’és un cas.

El que queda d'un dia

El despertador em treu d’un somni intensíssim. He de deixar passar uns segons per sortir-ne del tot. Intento ara recordar-lo. Sóc amb J., amic de la infantesa, a Bordeus i li dic que el portaré a un lloc interessant. Hi anem amb el metro. És una mena de castellet renaixentista decadent, amb el jardí ple de bardisses i de gats. Sembla abandonat. Mentre perseguim un gat, surt algú del casalot i ens demana que fem rondant per allí. Li explico que jo havia treballat en aquell edifici fa una colla d’anys. Amablement, ens dóna la benvinguda i ens fa passar. La decadència exterior s’ha convertit en luxe interior. Les habitacions són una mena de despatxos silenciosos on hi ha gent treballant. Tots impecablement vestits. Els mobles són de fusta noble i a les parets, pintades de colors elegants –blau, granat, verd-, hi pengen quadres que recorden Constable. Ara som al Périgord i jo explico que per venir a treballar, fa uns quants anys, jo feia cada dia cinc-cents quilòmetres d’anar i cinc-cents de tornar. Sembla que totes les persones que hi ha ara centren els seus esforços en preparar el casament de la filla de la casa, d’alt rang nobiliari. M’ensenyen una sala on tenen preparats una mena d'impermeables per a tots els membres de les famílies reals europees, cada país d’un color diferent. Explico que, si no s’afanyen a casar-se, potser hauran de preparar un color nou. Una veu em talla, de males maneres, dient que això mai serà possible –m’ho diu en català perfecte, jo fins aleshores havia parlat en francès-. És la futura núvia, embarassada i amb un posat de ni-ni gens distingit, que seu espaterrada en un silló. Sona el despertador.

(Evidentment, si fos lector d’aquest bloc m’hauria saltat aquest relat absurd, però com que no en sóc em permeto escriure´l.)

Dino amb l’À. i parlem una mica de tot. Fem alta política de saló –o de menjador- i ens emplacem a fer realitat alguns plans sempre ajornats: el partit de la USAP a Perpinyà, l’escapada a Londres amb l’excusa del Fulham i una nova anada al paradís inacabable de Hay-on-Wye. Sí, sí, ja quedarem.

Rebo una invitació personalitzada a una visita especial que es farà al Hash Marihuana Cáñamo & Hemp Museum de Barcelona. Em sorprèn que me l’hagin enviat; no he tingut mai especial interès per aquest món. De debò.

Tornant cap a casa, veig una furgoneta amb la següent inscripció: Ens coneixem Espanya millor que ningú. D’entrada em sembla un tuning independentista, reminiscència de la manifestació d’ahir. Però no, és l’eslògan de la companyia DHL.

En arribar a casa, els nens m’expliquen el primer dia d’escola. Que si fer P-4 és de grans, que sí hem jugat a futbol amb un nen nou –terme curiós però indeleble al pas del temps-, que si el ratolí Martí està molt ben amagat, que si ara dino al segon torn... No puc deixar de pensar en les converses amb un pare que porta els seus fills a un col·legi d’elit –o suposadament d’elit- i com de diferents són les anècdotes que m’explica. I, enmig dels dubtes que em generen sempre aquestes qüestions relatives a l’educació dels fills i a l’ensenyament escollit, al final acabo preguntant-me quins nanos acabaran sent més feliços en la seva vida adulta.

Abans d’anar a dormir una estona de lectura conjunta: Charlie y la fábrica de chocolate. Magnífic Roald Dahl. Però crec que la història m’interessa més a mi que a l’À.

I les lectures, ara individuals, continuen amb els diaris de García Martín. Em quedo amb aquest fragment:

"No soporto los diarios", me decía Jesús Munárriz en Cáceres. [...] Abundan los lectores que son de la misma opinión. Yo, en cambio, lo que cada vez soporto menos son las novelas. Los novelones, mejor. Me parece que la novela es un género literario sobrevalorado. Le ocurre más o menos lo que le ocurría al poema épico de largo aliento en los siglos XVI y XVII. [...]
Me gustan los libros que se pueden abrir por cualquier página, los autores a los que les bastan unas líneas para hacernos meditar, soñar o llenarnos de melancolía. Soy de los lectores que prefieren la quintaesencia al fárrago.

A la nit, tornen els somnis vivíssims. Estiuegem a un poble molt petit, potser Garrigoles, i unes cases més enllà hi viu l’escriptor X. Dubto sobre la conveniència d’anar a visitar-lo. El despertador em treu de dubtes.

Paral·lelismes

A Becherel, bonic poble de llibres de la Bretanya, vaig comprar, entre d'altres coses, un conte infantil sobre la vida d'Anna Frank. És un conte traduït de l'anglès que, amb bellíssimes il·lustracions d'Angela Barrett i text de Josephine Poole, permet explicar als nens aquesta trista història.
Resulta interessant llegir, com d'una manera molt simple, s'explica l'adveniment del nazisme a Alemanya:
L'Allemagne, à laquelle on reprochait la Première Guerre mondiale, était obligée de payer des sommes colossales en compensation des graves dommages. C'était une sanction très lourde. Dix ans après la fin de la guerre, l'Allemagne était un pays ruiné. Il y avait un nombre considérable de chômeurs. Bien des gens ne mangaient pas à leur faim. Et tout le monde avait en memoire la richesse et la puissance de ce pays qui comptait parmi les plus grands du monde. De sorte que les Allemands ne tardèrent pas a éprouver un colère et une honte sans nom. Il leur faillait trouver un coupable, et c'est allors que les choses comencèrent à changer d'une façon très inquiétante pour les Juifs.
Crec que seria intel·ligent reflexionar -i Alemanya n'hauria d'estar especialment vacunada- sobre les conseqüències d'exigir a un país (o països), i als seus ciutadans, determinades càrregues humiliants i injustes.
Justament ahir el Telenotícies ens oferia un reportatge sobre l'embranzida del partit neonazi Alba Daurada a Grècia, amb una estimació de vot que ronda ja el 12%, i les seves accions al carrer. Resultava esgarrifós veure com aquests valents assetjaven i agredien els comerciants estrangers que vénien els seus productes al mercat. No posaré l'enllaç, però està penjat al youtube i resulta il·lustratiu veure-ho.

Tarda a Saint-Briac

 

Segurament el moment més ben aprofitat d'aquest estiu va ser l'estona que vaig passar assegut en un banc, davant de la platja de Saint-Briac-sur-Mer.

Molt possiblement mai hauríem conegut aquest indret si O., al jardí de casa seva, no hagués deixat caure el nom d'aquesta població, citant-lo com a lloc d'estiueig de la seva família. Hi ha moments, i aquest n'era un -O. al seu jardí amb una copa de xampany a la mà-, que saps que no has de deixar escapar una recomanació.

Així que una tarda qualsevol vam deixar-nos caure a Saint-Briac, que juntament amb Saint-Lunaire, són les dues perles que acompanyen el diamant més ostentós de Dinard. Hi havia aquest dia una marea exagerada que, a l'hora de la baixamar, s'havia endut el mar molt enllà. Les platges eren quasi buides i les barques -velers, majoritàriament- descansaven sobre el llot.

Vam fer un passeig per la sorra, recollint petxines i caragolines, i acabàrem asseguts en un banc del promontori de l'extrem de la platja, al jardí d'una antiga vil·la. Els nens es van quedar a la sorra, buscant tolls d'aigua on esquitxar-se i jugant amb tot el que trobaven en aquell món tan desconegut de les platges de l'Atlàntic.

Mentrestant, assegut al banc, no existia res més que aquell paisatge: l'herba dels jardins que es deixava caure fins al mar absent, les vil·les art nouveau amb les seves teulades agudes de pissara, els velers fent la migdiada sobre la sorra, el cel d'un blau quasi absolut... Podria haver estat només un paisatge bell, però era més que això; era difícil no sentir-se transportat a un món llunyà, idíl·lic, confortable, d'un altre temps. Un món idealitzat i literaturitzat, fals i inexistent, però dolç i còmode, com un paradís artificial. D'això n'hem escrit un article, esperem que vegi la llum.



Somnis

Quan en una obra literària, sigui o no de ficció, detecto el menor indici de que m'estan explicant un somni, automàticament busco el final del passatge per continuar la meva lectura, saltant-me el fragment en qüestió.