Anotacions

Un amic amb criteri ben format per aquestes coses m'escriu que, salvant alguna excepció, els aforismes li diuen ben poc. M’alegro de rebre aquest comentari, perquè sempre havia pensat més o menys el mateix, sense atrevir-me a afirmar-ho amb veu alta i absoluta certesa.
I bé, a la manera aforística, podríem dir que els aforismes són una mica com els petards: n’hi ha de més o menys potents, tots generen l’agitació de veure la metxa encesa i tenen l’efecte innegablement aparent de l’explosió, però després, què ens deixen?

***

Passant amb el tren em fixo en una de les estacions i li veig una certa aparença de xalet suís, per l’agudesa de la seva teulada, el color de les bigues de fusta i els acabats de la façana. I penso en la il·lusió –amb bones dosis de comicitat- que aquesta línia fèrria de trens tan imprecisos tingui alguna cosa de suïssa.

***

Al tren, quan puja una noia guapa, un sempre té la inofensiva esperança de que s’assegui a prop –al davant, a poder ser- per poder tenir un bell estímul per aixecar de tant en tant la vista del llibre. Normalment acaben passant de llarg, però el pitjor de tot succeeix quan s’asseuen al costat: bellesa propera perceptible però visualment inabastable.

***

Rellegint Locuras sin fundamento he de fer l’esforç de no venir contínuament a aquest quadern i anar transcrivint fragments i anotacions. Per mostra, aquesta meravella de veritat i poesia:

Cada noche, al pasar junto a la habitación de mis hijos, oigo un temblor de vilanos en el aire y el compás de los sueños. En ese momento por nada ni nadie me cambiaría. Ni la mejor de las novelas ni la más valiosa de las obras vale lo que valen esos breves momentos.

I si algú té el volum a mà, que em faci el favor d'anar a la pàgina 229, on s’inicia un episodi sobre la visita a un parc londinenc, que, sens dubte, els antòlegs del futur no deixaran escapar.

***

I ja que parlem de parcs anglesos, veig una merla al jardí de casa, passejant sobre l'herba. Pla va retratar magníficament les elegants merles dels squares anglesos. I potser per això, em fan pensar sempre en un senyor magníficament vestit de negre, amb el toc de color del seu bec taronja i la silueta una mica arrodonida pel confort d'una vida reposada.
En canvi, els estornells que corren per aquí tenen l'aspecte d'estar mal alimentats. Acostumen a anar en grup i fan sempre alguna malifeta, pròpia d'una educació poc cuidada o, potser, d'un cert rebuig a un sistema que no els accepta. S'han vestit amb un traje negre, però excessivament lluent i amb el toc poc agraciat d'unes taques al pit. Se'ls nota que no estan acostumats a portar-ne i van saltironejant d'un lloc a un altre, sense sentir-se còmodes enlloc.
De tant en tant, apareix també algun tord i alguna griva, vestits d'ocres menestrals. Aquests feinegen i van a la seva, sense fixar-se en el seu aspecte. Quan es troben, es pregunten per les coses del dia a dia: el temps, les caceres i poca cosa més.

Paisatge

De vegades, la visió d'un paisatge reconforta i actua alhora com a tònic i relaxant. És el cas del paisatge que hom veu des del tren, al vespre, després d'un dia llarg i difícil, en arribar a la Garriga. El sol, baix i tènue, s'amaga per ponent, però es reflexa a les finestres del tren i queda difuminat sobre la vista, de gran bellesa, que s'observa a l'altre costat de la via. A primer terme, uns camps d'oliveres, supervivents d'uns temps pretèrits, situats en una ondulació del terreny de pendent suau; més enllà la imatge quasi irreal d'una extensió de gallarets -pur impressionisme-; i al fons, el massís del Montseny, amb els contraforts tan ben definits que recorden les muntanyes de cartró-pedra de les maquetes dels trens elèctrics. És tot molt fugaç -també la imatge d'un bosquet d'alzines ennegrides per l'horabaixa- i ràpidament el tren s'endinsa a la població entre vells casalots modernistes convertits en escoles o residències. Però val la pena distrure's de la lectura per contemplar per uns moments aquest meravellós paisatge, amb vocació d'oasi i de resistent enmig d'un Vallès hiperurbanitzat.

Dolents

Aquest matí, acabat de llevar, la G. m’ha explicat que aquesta nit havia vingut l’À. i s’havia quedat una estona al nostre llit perquè havia somiat una cosa trista que feia plorar. El cert és que jo ni me n’he adonat, tot i que la nit de diumenge a dilluns acostuma a ser la que dormo pitjor de la setmana, però aquest episodi m’ha deixat un pòsit d’ansietat. Em semblen més inquietants les coses tristes que les pors a monstres, bruixes i altres elements propis dels malsons infantils.
Quan era al tren, i sabent que els nens ja s’haurien llevat, he trucat a la G. per saber si havia tret l’entrellat sobre la cosa que feia plorar i m’ha explicat que el somni en qüestió era l’atac d’uns dolents a la sortida d’una església de França, que ens disparaven i ens mataven a tots.
Bé, aquesta fantasia m’ha deixat més tranquil, tot i que és la constatació que hauré de canviar l’enfocament dels contes que els explico darrerament abans d’anar a dormir. Vam començar a Bordeus explicant unes històries d’acció i aventura ambientades a la ciutat, inspirades, i fins i tot plagiades, de Dumas, amb personatges manllevats -D’Artagnan i els tres mosqueters- i d’altres creats per a l’ocasió –la jove i bella Anne de Bordeaux, el vell comte de Rossignol amb el seu gos Bobó, el malvat cavaller de la màscara negra- i localitzacions també romàntiques: una mansió senyorial i amagada a la campagne boirosa, una cel·la humida a la riba del Garona... I moltes espases, cavalls, tresors... Potser ha arribar l’hora de buscar ambients i tons més plàcids. Del cavall de d’Artagnan a Platero.

(Després, al vespre, he fet unes quantes preguntes més i han sortit elements com la moto dels dolents, el caràcter contemporani del somni, la sortida de l'església... que m'han fet pensar que potser té més a veure amb les notícies d'actualitat que no amb les meves novel·les de fulletó.)

Caillebotte a Bordeus, 2012

Greene street, Nova Orleans o el Madrid de Baroja?

Anant un dia al zoo amb els nens, vaig veure per primera vegada aquestes cases. De davant resultaven del tot anodines, una mica tristes i casernàries, però les galeries del darrere tenien una bellesa estranya, a causa de la presència del ferro en la seva arquitectura. Aprofitant que duia la càmera per fotografiar lleons, elefants i foques, vaig fer-ne unes quantes fotografies. La majoria de pisos eren buits però en algun lloc encara es veien uns llençols estesos o algun test amb flors una mica fúnebres.
Vaig preguntar a l'À.P., que va estudiar a l'edifici de la universitat que hi ha just al costat, si coneixia uns edificis amb una arquitectura de ferro que recordava una mica el cast-iron del SoHo novaiorquès. Em va dir que sí que els coneixia, però que li feien pensar més en Nova Orleans -la imatge que tots tenim al cap de la ciutat de Louisiana, encara que no hi hàgim estat- que no en Nova York.
Vaig investigar una mica a través d'internet i vaig poder saber que aquests edificis eren els habitatges dels militars de l'antiga caserna de Wellington. Em va semblar que s'hauria de donar un cert llustre a una arquitectura tan particular i, fins i tot, vaig pensar en publicar algun o altre escrit sobre el caràcter tan evident i particular d'aquests edificis. Però, per una o altra raó, vaig deixar-ho córrer i vaig oblidar-me'n.
Ha hagut de ser un amic passavolant, que ha estat només uns dies a Barcelona, qui em parlés de nou d'aquests edificis, constatant una nova similitud: amb les corralas madrilenyes que fan pensar sempre en Baroja. I m'ha informat que, segons sembla, hi ha un projecte per construir allí un edifici modern i singular. Si fos així, seria una prova de que ni la crisi ens pot salvar d'aquest afany destructor i renovador que, curiosament, tant ha tingut a veure també amb l'arribada -o agreujament- de la crisi. Però no em vull creure que sigui realment així, més si llegim el que diu el catàleg de patrimoni arquitectònic de Barcelona.


>

Mollat

Poques coses m'agraden tant com trobar-me amb una llibreria quan passejo pels carrers d'una ciutat desconeguda. Al contrari del que acostuma a passar a les ciutats o pobles de França, a Bordeus no he tingut sort amb les llibreries de vell. O tancades o massa luxoses o plenes de saldos sense interès. Tampoc va ser exitosa la visita al mercat de Saint Michel, més enllà de l'impacte de la decadència dels carrers d'aquell barri -negres, tristos, espobrassats- que fan pensar en algun barri suburbial de Brussel·les. Segurament el xoc és més fort per l'evident contrast amb l'elegància extrema i la pulcritud del triangle d'or de la ciutat, delimitat pel Cours de l'Intendance, les Allées de Tourny i el Cours Clemenceau.
Per contra, sí que em vaig topar amb llibreries de nou d'interès. Com ara La Machine à Lire, magníficament situada a la bella plaça del Parlament, entre edificis d'un classicisme d'evident sobrietat. També és sòbria la llibreria: silenciosa, de dimensions moderades i amb un posat que denota ofici i coneixement. Va decebre'm una mica, això sí, la secció d'autors de literatura espanyola: Ruiz Zafón, Pérez-Reverte, Grandes, Muñoz Molina,... Això no vol dir que no n'hi hagi algun d'aquests -un- que m'agradi però la selecció em va semblar massa fàcil i evident.
Però la gran sorpresa fou Mollat. Va ser mentre esperàvem el tramvia un matí, quan vam descobrir al carrer Vital-Carles aquesta magnífica llibreria, encara tancada. El primer impacte fou estètic: aparadors de fusta blava en un edifici neoclàssic (la ciutat n'és plena) i rètols de vidre d'aparença i tipografia noucentista, que identifiquen les diferents seccions: ciències, literatura, viatges, música...
Lògicament, hi tornàrem a la tarda i descobrírem la magnitud de l'establiment i la constatació que la magnitud no està renyida amb la qualitat, si va acompanyada de gust, coneixement i ofici.La comparació amb altres llibreries que aposten pel volum -vegi's FNAC o Casa del Llibre- fa enrojolar (o riure). Però el més curiós de tot era la impressionant afluència de clients, fins al punt que resultava impossible moure-s'hi, com passa aquí només el dia de Sant Jordi.
I llavors em pregunten què ens diferencia de França. Doncs Mollat un dissabte a la tarda, per exemple. Per cert, tenien alguns trapiellos traduïts al francès.

Tres Toulouses

En el darrer número (98) de la revista Clarín apareix l'article Tres Toulouses escrit fa uns mesos després d'una breu estada a la ciutat. Aquest n'és un fragment:

El Toulouse de Saint Aubin

Nos dirigimos, antes de que termine la mañana, a la plaza de Saint Aubin, donde los domingos se apostan algunos bouquinisites. Pisamos por primera vez este barrio, en el que entramos por la populosa calle de la Colombette. Nos sorprende también aquí un mercado dominical, aunque distinto del que hemos conocido en Saint Sernin. Es éste más convencional, si es que este adjetivo puede aplicarse nunca a una feria, con sus puestos de chándales y jerséis, colchas y manteles, vinos y embutidos, hierbas y jabones. También aparecen aquí y allí vendedores ambulantes con sus sacos de garrapiñadas, racimos de globos y tableros poblados de tristes perritos mecánicos que emiten unos ladridos asmáticos. Pero en esta calle, con permiso de los perros de pacotilla, todo es mucho más alegre; incluso la neblina se ha disipado, dejando paso a un dorado sol de mediodía otoñal. Al llegar a la bocacalle que nos lleva a la plazoleta de Saint Aubin proliferan los puestos de comida: quesos, castañas, longanizas, crêpes... Multitud de jóvenes se arremolinan entre estas paradas y las terrazas contiguas donde se sirven cervezas en vasos de plástico. Y el aire de desenfadado mercado dominical, vestido con improvisadas comidas, se torna aquíextrañamente más londinense que francés y nos hace pensar en Camden o Portobello.

Coincidències

Rellegint Locuras sin fundamento em trobo amb aquesta anotació:

Me gustaría levantarme cada mañana a las ocho, encerrarme en el gabinete de trabajo hasta las dos y, a mediodía, al levantarme para el almuerzo, haber dejado sobre la mesa unos cuantos millones de pesetas. Y eso sólo por las mañanas. Por las tardes, lo mismo. No es algo excepcional. Es lo que hacen todos los pintores abstractos, entran en su estudio y cuando salen se han pintado un par de cuadros de dos o tres metros cada uno que valen una fortuna. No veo cómo no los meten en la cárcel. Eso mismo hacen los monederos falsos, y la ley los persigue.

Curiosament, al vespre, al telenotícies ens posen imatges de l'última exposició de Damien Hirst, a la Tate Gallery.

Un pollock al despatx

Arribo a casa i em trobo damunt la taula del menjador una cartolina plena de taques de pintura i regalims de colors. Em penso que es tracta d'un treball de l'N. però quan arribo a dalt, l'À. em pregunta si conec un pintor americà que es deia Jackson Pollock. M'explica que a l'escola, a l'English day, els han parlat d'ell i han experimentat la seva tècnica pictòrica. Em pregunta si he vist el quadre estil Pollock que ha fet i que està a sobre la taula.

Recordo de seguida el concurs que va plantejar fa uns mesos l'amic Andrés Trapiello a Hemeroflexia arran de pollocks autèntics i falsos, i la polèmica que generen sempre aquestes qüestions. Així que baixem, ens mirem el pollock de l'À., li dic que m'agrada i decideixo penjar-me'l al despatx. Ara, a més del duchamp que tots tenim al lavabo, tindré un pollock al despatx.