Cotlliure

La tardor és l’època de l’any que menys m’agrada. Sóc partidari dels dies llargs, els vespres lluminosos, les camises de fil i els peus descalços sobre l’herba. La tardor és l’antítesi de tot això. Si bé els dies no s’han escurçat del tot i encara no ha arribat la paràlisi hivernal, veiem arribar irrefrenablement el declivi. Indefectiblement caurà el novembre, les tardes s’enfosquiran, el fred ho envairà tot. I quasi vénen ganes d’accelerar el procés, de trobar-nos cara a cara amb l’hivern, d’acabar d’una vegada per totes amb la decadència. Prefereixo la realitat del gener a l’espera de l’octubre.
Cal reconèixer, però, que la tardor té la llum més bella de tot l’any. A l’estiu cal esperar al capvespre per trobar una llum que no cremi els colors. A la tardor, el sol ens regala una llum daurada a tothora, vestint del millor verd les fulles perennes, de tota la gamma d’ors i torrats les pedres i dels blaus i verds més vius l’aigua del mar.
És això el que gaudim aquesta tarda de primer d’octubre a Cotlliure. El sol de mitja tarda comença a ser baix i vesteix de la la lluminositat més elegant l’antic poble de pescadors. Em costa imaginar d’on van treure Matisse, Derain i companyia l’estridència dels seus colors fauves. Més que el salvatgisme dels colors primaris, jo hi veig la civilització de la pedra daurada i negra del vell campanar, del gris de les roques i la sorra de les platges, del salmó de les cases i del verd suau dels finestrals. Tot i que amb força gent als carrers, Cotlliure ha deixat enrera la seva prostitució turística estival. Ara comença a recobrar el seu caràcter. La llum de tardor l’ajuda. El mar és una meravella, que, com els bons focs de llar, no deixaries mai de mirar. El campaner omnipresent et guia. Passejant per l’espigó hom té quasi una necessitat imperiosa de llençar-se a les aigües fosques, fresques i límpides.
No marxaríem mai de Cotlliure en una tarda com aquesta. Els nens corren per la platja, recullen pedres, juguen amb les onades. Impossible no pensar –una autèntica dèria que ens persegueix sempre- en la fugacitat del temps. Aquestes hores a Cotlliure passaran, com passarà també la seva infantesa paradisíaca.
És hora de marxar, però no ens n’anem sense passar pel cementiri. La tomba de Machado és plena de records diversos, de banderes i plaques commemoratives, que tapen gairebé la inscripció del seu nom i el de la seva mare. Potser n’hi hauria prou amb un gerro de flors. Més que en el poeta, penso avui en la mare, que només va poder sobreviure’l tres dies en aquest lloc estrany. Li explico això a l’À., que està seriós. L’N., per contra, em pregunta si “en Machado” viu allí, i assenyala la tomba. I això fa que se’ns escapi el riure. Un indigent que sí que sembla viure allí ens mira, mentre agafa aigua d’una aixeta.