A Girona

Un compromís de feina em porta a Girona un dimecres a la tarda. Els carrers de la ciutat nova –on vaig- són d’una correcció freda i impersonal, amb edificis moderns, pràctics, habitables, sense cap caràcter. En una plaça juguen els nens mentre algunes mamàs prenen una cocacola a les terrassetes. Em fixo en dues botigues: Massimo Dutti i H&M.
A les set quedo lliure i tinc al davant la possibilitat d’un passeig vespertí i solitari per la Girona vella i monumental. M’imagino el recorregut per la ciutat que tan bé va dibuixar Pla, mentre la llum es va apagant i comença a sentir-se la fresca de finals de setembre. Què pot haver-hi més agradable que vagar una horeta sense rumb fix pels carrers costeruts de Girona? Sempre m’han agradat els passeigs solitaris i errants.
De sobte, però, m’envaeix una certa tristor en pensar que caminaré sol i desarrelat per una ciutat en el fons estranya. La solitud no té terme mig, pot ser dolça i embriagadora o agra i incòmoda. Entenc llavors el sentiment tants cops expressat per Andrés Trapiello en els seus diaris quan es troba sol en una ciutat de províncies per impartir conferències o presentar els seus llibres. Pot arribar a semblar absurd aquest enyor, en una situació de soledat tan transitòria, però quan apareix resulta un pes inamovible. Penso llavors que encara sóc a temps d’arribar a casa abans que els nens se’n vagin a dormir i decideixo marxar. Amb el cotxe travesso barris encara més nous i desconeguts, seguint les indicacions faig diversos girs i passo múltiples rotondes i semàfors. Marxo de Girona sense haver vist ni tan sols la silueta de la catedral o de Sant Feliu. En una hora seré a casa.