Aquest text és un exercici, un divertimento, mig cinematogràfic, mig d’esgotament de la realitat en la línia perequiana, encara que, malauradament, no som a la plaça Saint Sulpice sinó en el vestíbul d’una estació de tren i en els passadissos del metro. L’ull del narrador va escombrant, com una càmera, allò que veu i enfoca els punts de major interès, prenent-ne nota.
Uns nois somriuen, embadalits, mentre parlen amb una noia molt –massa- prima, enfilada sobre uns talons d’agulla. La noia s’acomiada i camina de pressa, sobre les seves sabates de taló, com si s’hagués de trencar. Una dona s’ajup, pujant l’escala mecànica, i sembla besar la barana rotatòria de plàstic negre (en realitat ha besat la mà de la seva filla petita, que hi té la mà recolzada). Un home es queda travat en un torn giratori que no ha girat quan tocava. Un noi jove, vestit amb americana blau marí i pantalons clars, camina lentament. Des de darrera es veu com la jaqueta, massa gran i démodé (fa joc amb el seu pentinat arcaic), li penja sobre les espatlles. Un saxofonista negre toca, amb gorra de feltre i ulleres de sol de mirall. De cara, vénen dues noies joves, sud-americanes, embotides en sengles vestits excessivament curts. Caminen descalces amb les sabates a la mà. Una dona gran les mira de reüll en creuar-se-les. Al davant, un noi porta una samarreta picassiana de ratlles horitzontals blanques i blaves; combinada amb la seva motxilla vermella dóna llum a la foscor imperant. D’una cantonada apareix una parella d’homes grans estrangers. La seva imatge –curiosa- els fa gairebé idèntics. Són alts i caminen una mica corbats, els seus cabells blancs s’encrespen, igual que les celles. Els pantalons curts que vesteixen deixen veure unes cames llargues i blanques, mig tapades per uns mitjons de tennis. Calcen sabates esportives enormes. Avancen amb dificultat pel passadís, seguits de les seves dones, que queden eclipsades per la seva imatge extemporània.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada