És un home de mitjana edat, alt i corpulent. S’espera a la parada de l’autobús acompanyat d’una senyora gran, que imagino la seva mare, i d’una nena petita asseguda en un cotxet, la seva filla. Quan arriba l’autobús, dóna algunes indicacions a la mare i els fa un petó a totes dues. Ajuda a pujar el cotxet i es queda dret a la vorera. Fa una darrera salutació amb la mà quan el vehicle arrenca. És un comiat rutinari, momentani, transitori, però no deixa de tenir una certa tendresa.
Sobtadament, però, canvia l’expressió en la cara de l’home. Es queda com glaçat i llença una imprecació sorda. Fa el gest de córrer perseguint l’autobús però de seguida es para: sap que és inútil, que no podrà atrapar-lo. Fa gestos d’impotència mentre es mou nerviós, amunt i avall per la vorera, murmurant. Després marxa capcot, però rectifica i torna. Es queda parat, mira enlaire, es lamenta. Finalment, torna a marxar mentre truca pel telèfon mòbil. Em vénen ganes de preguntar-li què li passa, quin ha estat el seu descuit, si puc ajudar-lo d’alguna manera, però em quedo quiet, quasi clavat, també una mica aclaparat per l'escena. Arriba el meu autobús i hi pujo, amb una certa amargor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada