Ahir fou un dia de lectura de poesia i malgrat el meu escàs sentit de la mètrica, el ritme (les beceroles de la poesia), vaig atrevir-me a escriure això:
Dubte
Aquesta tarda de dissabte
-boirosa, pàl·lida, humida-
tinc un dubte.
Què faré aquest capvespre?
M’empasso cent quilòmetres
de cotxe
-llums, autopistes, cues-
una caminada per carrers inhòspits
i la fredor incòmode de la nit
per cridar
amb trenta mil il·lusos més
a Cornellà (sí, a Cornellà)
per una causa que sabem perduda
vestida de blanc i de blau?
O em quedo a recer
d’aquesta llum càl·lida
de les d’abans (gens ecològica)
llegint poemes promesos
acabats d’arribar
en un paquet de correus
-Abel Feu, García-Máiquez-
mentre espero el sopar dels dissabtes
al teu costat
-els nostres formatges i l’ampolla de vi-
i l’escalf dels teus braços
mentre els nens ja dormen?
(Em sembla que ja he triat).
4 comentaris:
Homeeee!!! Segur que has sabut triar molt bé.
Poques vegades una cosa ha estat tan clara. Tens un xicotet problema d´educació, coses que s´aprenen de nen. Peró segur que has madurat un mínim i et quedaries a casa, no hi ha color entre les dues propostes. La vida familiar guanya en blan-i-blau
Me hace una gran ilusión ver mi nombre en catalán. Muchísimas gracias. Por mi desgracia y para mi vergüenza no lo entiendo perfectamente, pero permítame recordarle que la lectura de poesía (que es blanca y es azul) también es una causa perdida. Los niños, no. Abrazos.
La vida seria horrorosa, potser invivible, sense la poètica de les causes deliciosament perdudes: els colors del nostre equip, l'escalfor d'una llar que ens reté, la pròpia poesia que escrivim. Cultivem les nostres causes perdudes!
Publica un comentari a l'entrada