Deixant de banda qualsevol altra consideració –que n’hi hauria moltes a fer- no m’agraden les imatges de certs detinguts emmanillats. Perquè és evident que ni són violents ni tenen cap opció ni idea d’escapar-se. Perquè estan pendents de declaració i judici. Perquè marquen de per vida. Perquè contribueixen al circ mediàtic.
Tampoc m’agraden les protestes veïnals davant de certs ajuntaments. Perquè em recorden els linxaments públics d’antany. Perquè potser molts dels que ara criden ahir els votaven. Perquè fan tuf de ressentiment i enveja.
I tampoc m’agrada l’escarni públic, portat al límit, a què es sotmet alguna persona, encara que sigui un delinqüent confés. Perquè amb el seu comportament ja s’ha omplert de vergonya. Perquè el càstig l’ha de posar la justícia. Perquè cal pensar en les famílies. I perquè, on eren tots aquests valents quan aquest senyor ostentava tot el seu poder?
30.10.09
29.10.09
Curiositat
He sentit per la ràdio que avui es posa a la venda l'última novel·la de l'autor de El codi da Vinci. Encara no he llegit cap diari i tinc una certa curiositat per veure si la notícia apareix a la secció de cultura o la d'economia.
26.10.09
Lodève: Bonnard a tres hores de casa
Aquest article el vaig escriure ja fa temps. Per la temàtica tractada vaig decidir enviar-lo a una determinada publicació cultural del país. De vegades faig aquestes coses. Em van dir que se’l llegirien i que ja em dirien alguna cosa.
I així han anat passant els dies, les setmanes i, fins i tot, els mesos. Ara l’article ja ha perdut tota vigència. No em molesta que no em publiquin els escrits. Ho accepto amb total esportivitat. Però sí que m’emprenya que em vagin donant llargues per acabar no responent i que em facin perdre el temps.
Aquesta és, doncs, la història d’aquest article que potser tindrà una segona part.
I així han anat passant els dies, les setmanes i, fins i tot, els mesos. Ara l’article ja ha perdut tota vigència. No em molesta que no em publiquin els escrits. Ho accepto amb total esportivitat. Però sí que m’emprenya que em vagin donant llargues per acabar no responent i que em facin perdre el temps.
Aquesta és, doncs, la història d’aquest article que potser tindrà una segona part.
Lodève: Bonnard a tres hores de casa
No he estat mai a Lodève, però l’he vista des de lluny. Des de la carretera que deixa les planes baixes de Béziers i Montpellier per enfilar-se cap a les causses, els altiplans, de l’Aveyron. Allí, hi ha una mena d’àrea de descans que queda just sobre Lodève. Aquell dia –ja fa molts anys- una boirina embolcallava la vila i pintava les cases, abraçades al campanar imponent de l’església, d’un gris mort.
Hi ha molts pobles de França que em semblen terriblement tristos. Carrers deserts, finestrons tancats, foscor, pols. No tot són flors i violes al país veí. Vista des de la distància, vaig albirar una Lodève marcida, infeliç, espobrassada.
Per això, anys després, em va sorprendre la lectura d’un capítol del llibre de José Luis García Martín Café Arcadia en què dibuixava una Lodève completament oposada a la meva visió: “una villa arbolada, perfumada, que parece poseer el secreto de la felicidad”. La luna de Lodève es titula el text –magnífic- que descriu una ciutat vital, renascuda a través dels moviments culturals, on les senyores que surten de l’épicerie s’asseuen a escoltar els poetes que reciten en alguna plaçola. Al final, García Martín ens deixa la imatge de la lluna plena flotant sobre la confluència dels dos rius que reguen la població. Tot plegat em va fer sentir una certa vergonya de la meva visió llunyana, apriorística i errònia.
Ara, descobreixo per atzar que el museu de Lodève ofereix, fins el proper 1 de novembre, una exposició del pintor Pierre Bonnard. És un fet que em sorprèn doblement. Primer, perquè una població de set mil habitants pugui acollir una mostra d’un artista de la talla de Bonnard. I, segon, perquè no n’hagi trobat notícia als nostres mitjans, tot i ser Lodève una vila relativament propera (de vegades sembla que fora de les capitals no hi hagi vida).
Així doncs, anar a Lodève a veure Bonnard s’ha convertit per a mi en una nova il·lusió. Ara que s’imposa altra cop la rutina, que els dies s’escurcen i la llum es va fent tènue, que les pluges comencen –o començaran- a caure, que ens arriben les anunciades amenaces epidèmiques, que els nanos comencen a intranquil·litzar-nos amb el seu tossir, calen il·lusions com aquesta. Una escapada a Lodève acompanyada potser d’una visita a la propera i sempre elegant Montpellier. Amb Bonnard com a excusa i com a estímul.
Bonnard és un artista d’una gran amplitud, però per a mi serà sempre un gran pintor d’interiors. En recordo alguns, vistos al museu de la vella estació d’Orsay, d’una gran calidesa, que feia pensar –salvant totes les distàncies- en un altre gran mestre de la pintura francesa, Georges de La Tour. Si aquest darrer és el pintor de les flames, de les tenebres, Bonnard pertany ja als temps de la llum artificial però la calidesa i intimisme del seus interiors els emparenta.
Els interiors de Bonnard són atractius, hospitalaris i fan venir ganes d’entrar en el quadre, de viure en aquelles estances, de seure en una butaca i posar-se a llegir. Potser a la feliç Lodève es farà el miracle.
No he estat mai a Lodève, però l’he vista des de lluny. Des de la carretera que deixa les planes baixes de Béziers i Montpellier per enfilar-se cap a les causses, els altiplans, de l’Aveyron. Allí, hi ha una mena d’àrea de descans que queda just sobre Lodève. Aquell dia –ja fa molts anys- una boirina embolcallava la vila i pintava les cases, abraçades al campanar imponent de l’església, d’un gris mort.
Hi ha molts pobles de França que em semblen terriblement tristos. Carrers deserts, finestrons tancats, foscor, pols. No tot són flors i violes al país veí. Vista des de la distància, vaig albirar una Lodève marcida, infeliç, espobrassada.
Per això, anys després, em va sorprendre la lectura d’un capítol del llibre de José Luis García Martín Café Arcadia en què dibuixava una Lodève completament oposada a la meva visió: “una villa arbolada, perfumada, que parece poseer el secreto de la felicidad”. La luna de Lodève es titula el text –magnífic- que descriu una ciutat vital, renascuda a través dels moviments culturals, on les senyores que surten de l’épicerie s’asseuen a escoltar els poetes que reciten en alguna plaçola. Al final, García Martín ens deixa la imatge de la lluna plena flotant sobre la confluència dels dos rius que reguen la població. Tot plegat em va fer sentir una certa vergonya de la meva visió llunyana, apriorística i errònia.
Ara, descobreixo per atzar que el museu de Lodève ofereix, fins el proper 1 de novembre, una exposició del pintor Pierre Bonnard. És un fet que em sorprèn doblement. Primer, perquè una població de set mil habitants pugui acollir una mostra d’un artista de la talla de Bonnard. I, segon, perquè no n’hagi trobat notícia als nostres mitjans, tot i ser Lodève una vila relativament propera (de vegades sembla que fora de les capitals no hi hagi vida).
Així doncs, anar a Lodève a veure Bonnard s’ha convertit per a mi en una nova il·lusió. Ara que s’imposa altra cop la rutina, que els dies s’escurcen i la llum es va fent tènue, que les pluges comencen –o començaran- a caure, que ens arriben les anunciades amenaces epidèmiques, que els nanos comencen a intranquil·litzar-nos amb el seu tossir, calen il·lusions com aquesta. Una escapada a Lodève acompanyada potser d’una visita a la propera i sempre elegant Montpellier. Amb Bonnard com a excusa i com a estímul.
Bonnard és un artista d’una gran amplitud, però per a mi serà sempre un gran pintor d’interiors. En recordo alguns, vistos al museu de la vella estació d’Orsay, d’una gran calidesa, que feia pensar –salvant totes les distàncies- en un altre gran mestre de la pintura francesa, Georges de La Tour. Si aquest darrer és el pintor de les flames, de les tenebres, Bonnard pertany ja als temps de la llum artificial però la calidesa i intimisme del seus interiors els emparenta.
Els interiors de Bonnard són atractius, hospitalaris i fan venir ganes d’entrar en el quadre, de viure en aquelles estances, de seure en una butaca i posar-se a llegir. Potser a la feliç Lodève es farà el miracle.
22.10.09
L'ofici de creador
Recomano aquest article de Víctor Alexandre a Benzina. D'ell m'interessa especialment el plantejament que fa l'autor sobre la dedicació exclusiva que requereix un creador. Comparteixo plenament el seu punt de vista.
Rectificar és de savis
L'altra dia, trist i fastiguejat per l'anomenat Cas Tamudo, vaig escriure aquest text visceral i poc reflexiu. Deixats passar uns dies, segueixo pensant el mateix.
Rectificar és de savis
Diuen que el cor dels pericos és molt resistent. Potser sí, però qui sap si a mesura d’anar-lo posant a prova algun dia deixarà de bategar. O potser el que explotarà algun dia és una altra parell d’òrgans del cos, de tant anar-nos-los inflant.
El cas és que tot l’enrenou derivat de l’enfrontament entre Tamudo i el club (o més ben dit amb els dirigents actuals del club; el club és molt més que aquests senyors) ha estat per a molts pericos com una punxada al nostre malmès cor. Una agulla llarga i prima que es clava profundament i dolorosa en el nostre cor. Una espina més, però no una espina qualsevol.
És evident que no disposem de tota la informació necessària per emetre un judici fonamentat, però sí que podem expressar una opinió sobre allò que en cap cas és acceptable.
Raúl Tamudo Montero és una institució a l’Espanyol. Ha aportat a l’equip el plus necessari per guanyar dos cops en sis anys el que no guanyàvem en seixanta, per salvar-nos de no caure, altra vegada, en el fangar de la segona, per fer-nos volar ben alt a Europa. No ha estat només per ell, però sense ell no hauria estat. Segur que ha comès errors, potser sí que manava massa al vestidor i s’ha enfrontat a bons entrenadors. Segur que no ha sabut comunicar-se fora del camp amb l’habilitat amb què s’expressava en les àrees contràries, però la història no pot acabar així. De cap manera. No se li pot dir el jugador aquest. No se’l pot apartar de l’equip com un empestat. Això és indigne.
Raúl Tamudo és un dels grans jugadors catalans dels últims temps, potser el que més rendiment ha donat, però no se l’ha reconegut mai com a tal. No dóna la imatge que el país oficial desitjaria. No és ni alt ni guapo ni arrogant, ni vesteix la samarreta amb els colors de Zurich. Ha nascut a Santa Coloma i no s’expressa en la llengua de Verdaguer, tot i que, amb bon joc, coratge i humilitat, ha enaltit sempre la senyera que lluïa al seu braç esquerre. Va marcar un parell de gols que van fer perdre una lliga al veí totpoderós, tot i que el seu heroi argentí en va marcar un amb la mà. Això no es perdona i ja se sap que és més català el Río de la Plata que no pas el Besòs.
Tot això, juntament amb alguns errors propis –bàsicament de comunicació o d’incomunicació- ha fet que alguns donessin d’ell una imatge esbiaixada. La inacceptable imitació que en fan en un paupèrrim programa humorístic de la televisió nacional n’és un exemple. Ara, a tots aquests els arriba l’hora de recollir els fruits de la rancúnia.
Però deixant de banda el que diguin i facin els nostres amics, el que no pot fer el club és marcar un camí de no retorn. No és just per al jugador però tampoc és just per als seguidors. Per als nens i no tan nens que n’hem fet un heroi (Glòria als herois, us sona?). El futbol és sentiment i la força d’aquest sentiment (us torna a sonar?) la donen els jugadors al camp i no els directius als despatxos. Ara s’estan ferint molts sentiments. La història no pot acabar així. Això no és trencar un rotllet de discoteca, és com renyir amb la nòvia de tota la vida. No pot ser. Reflexioneu i rectifiqueu, si us plau.
Rectificar és de savis
Diuen que el cor dels pericos és molt resistent. Potser sí, però qui sap si a mesura d’anar-lo posant a prova algun dia deixarà de bategar. O potser el que explotarà algun dia és una altra parell d’òrgans del cos, de tant anar-nos-los inflant.
El cas és que tot l’enrenou derivat de l’enfrontament entre Tamudo i el club (o més ben dit amb els dirigents actuals del club; el club és molt més que aquests senyors) ha estat per a molts pericos com una punxada al nostre malmès cor. Una agulla llarga i prima que es clava profundament i dolorosa en el nostre cor. Una espina més, però no una espina qualsevol.
És evident que no disposem de tota la informació necessària per emetre un judici fonamentat, però sí que podem expressar una opinió sobre allò que en cap cas és acceptable.
Raúl Tamudo Montero és una institució a l’Espanyol. Ha aportat a l’equip el plus necessari per guanyar dos cops en sis anys el que no guanyàvem en seixanta, per salvar-nos de no caure, altra vegada, en el fangar de la segona, per fer-nos volar ben alt a Europa. No ha estat només per ell, però sense ell no hauria estat. Segur que ha comès errors, potser sí que manava massa al vestidor i s’ha enfrontat a bons entrenadors. Segur que no ha sabut comunicar-se fora del camp amb l’habilitat amb què s’expressava en les àrees contràries, però la història no pot acabar així. De cap manera. No se li pot dir el jugador aquest. No se’l pot apartar de l’equip com un empestat. Això és indigne.
Raúl Tamudo és un dels grans jugadors catalans dels últims temps, potser el que més rendiment ha donat, però no se l’ha reconegut mai com a tal. No dóna la imatge que el país oficial desitjaria. No és ni alt ni guapo ni arrogant, ni vesteix la samarreta amb els colors de Zurich. Ha nascut a Santa Coloma i no s’expressa en la llengua de Verdaguer, tot i que, amb bon joc, coratge i humilitat, ha enaltit sempre la senyera que lluïa al seu braç esquerre. Va marcar un parell de gols que van fer perdre una lliga al veí totpoderós, tot i que el seu heroi argentí en va marcar un amb la mà. Això no es perdona i ja se sap que és més català el Río de la Plata que no pas el Besòs.
Tot això, juntament amb alguns errors propis –bàsicament de comunicació o d’incomunicació- ha fet que alguns donessin d’ell una imatge esbiaixada. La inacceptable imitació que en fan en un paupèrrim programa humorístic de la televisió nacional n’és un exemple. Ara, a tots aquests els arriba l’hora de recollir els fruits de la rancúnia.
Però deixant de banda el que diguin i facin els nostres amics, el que no pot fer el club és marcar un camí de no retorn. No és just per al jugador però tampoc és just per als seguidors. Per als nens i no tan nens que n’hem fet un heroi (Glòria als herois, us sona?). El futbol és sentiment i la força d’aquest sentiment (us torna a sonar?) la donen els jugadors al camp i no els directius als despatxos. Ara s’estan ferint molts sentiments. La història no pot acabar així. Això no és trencar un rotllet de discoteca, és com renyir amb la nòvia de tota la vida. No pot ser. Reflexioneu i rectifiqueu, si us plau.
15.10.09
Diversos
L’altre dia vaig recordar que havia presentat la meva candidatura als Premis Blocs Catalunya 2009. Veig que els premis ja s’han concedit. Felicitats als guanyadors.
Trobo aquesta notícia a El Punt. Sempre m’han fet una certa gràcia aquests alumnes, suposadament professionals d’èxit, que promocionen màsters i cursos amb fotografies somrients i textos del tipus: Aquest curs em va permetre explotar les meves potencialitats i consolidar la meva carrera professional. Sense comentaris. Em direu que la notícia en qüestió fa referència a un cas aïllat i que una flor no fa estiu, però sempre he pensat que aquestes escoles de negocis haurien d’incloure continguts d’ètica i humanitats. Fa un temps ja vaig escriure alguna cosa sobre això.
A l’Espanyol estem ara entretinguts amb el cas Tamudo. És una notícia que m’entristeix enormement. Quan no es disposa de tota la informació és molt difícil emetre una opinió sòlida, més enllà del que ens dicta el cor, però està clar que el jugador és un emblema de l’equip, la clau de molts èxits, i no pot sortir per la porta falsa (quants tòpics en una frase però això és futbol!). No em crec la imatge que transmeten d’ell la premsa amiga culé i certs programes suposadament humorístics. Em sembla que encara cou aquell 2-2 de l’últim minut al Camp Nou. En qualsevol cas, el més trist és que no sapiguem conservar els nostres valors, que siguem pocs i mal avinguts, que sempre estiguem destruint en lloc de construir, que ens perdem en conflictes inútils (com la nova guerra de les banderes). L’ombra del xiprer veí és molt allargada però, al capdavall, som nosaltres mateixos els que fem erma la terra en la qual hauríem de créixer. Quina pena de club!
Trobo aquesta notícia a El Punt. Sempre m’han fet una certa gràcia aquests alumnes, suposadament professionals d’èxit, que promocionen màsters i cursos amb fotografies somrients i textos del tipus: Aquest curs em va permetre explotar les meves potencialitats i consolidar la meva carrera professional. Sense comentaris. Em direu que la notícia en qüestió fa referència a un cas aïllat i que una flor no fa estiu, però sempre he pensat que aquestes escoles de negocis haurien d’incloure continguts d’ètica i humanitats. Fa un temps ja vaig escriure alguna cosa sobre això.
A l’Espanyol estem ara entretinguts amb el cas Tamudo. És una notícia que m’entristeix enormement. Quan no es disposa de tota la informació és molt difícil emetre una opinió sòlida, més enllà del que ens dicta el cor, però està clar que el jugador és un emblema de l’equip, la clau de molts èxits, i no pot sortir per la porta falsa (quants tòpics en una frase però això és futbol!). No em crec la imatge que transmeten d’ell la premsa amiga culé i certs programes suposadament humorístics. Em sembla que encara cou aquell 2-2 de l’últim minut al Camp Nou. En qualsevol cas, el més trist és que no sapiguem conservar els nostres valors, que siguem pocs i mal avinguts, que sempre estiguem destruint en lloc de construir, que ens perdem en conflictes inútils (com la nova guerra de les banderes). L’ombra del xiprer veí és molt allargada però, al capdavall, som nosaltres mateixos els que fem erma la terra en la qual hauríem de créixer. Quina pena de club!
14.10.09
L'abadia de Fontcaude
L’abadia de Fontcaude es troba enmig d’un paisatge de vinya i garriga. La recent verema s’ha endut ja els fruits de la vinya i el fred s’emportarà aviat les fulles, que tot just comencen a daurar-se. Ens rep un vent rabiós, inhumà, literalment insuportable. L’aldea on es troba l’abadia -quatre cases desmanegades al voltant d’una plaçola de terra- és deserta. Ningú vol conviure amb aquell clima inclement.
Buscant el recer de les parets ens aventurem cap a l’entrada del monestir. Amb prou feines podem fixar-nos en la façana, d’una senzillesa extrema, mentre esperem amb impaciència que ens obrin la porta. Ens obre un noi d’uns trenta anys, que ens cobra l’entrada i ens dóna uns fulls explicatius en castellà anacrònicament escrits amb màquina d’escriure. Torna a tancar amb clau la porta i ens deixa que fem la nostra. L’església, romànica i austera, és de dimensions reduïdes però de gran bellesa. Salvant tots els estils i les distàncies, recorda algunes capelles dels colleges de Cambridge o Oxford. Al costat té un oratori, una sola nau encara més petita i acollidora.
Baixem uns esglaons i arribem al claustre, del qual només queda una arcada i el jardí central. Ens observa un gos bonifaci que deixa anar un lladruc, content de tenir companyia. Ens va seguint entre la ventada. Amb alleujament entrem en un edifici, l’antiga foneria de campanes, que acull una mena de museu. Les peces són restes d’escultures –fonamentalment capitells- que han anat trobant. La pedra és d’un color molt clar i algunes de les obres són admirables. Hi ha sants, reis, cavallers, animals, curiosament molt ben conservats. A l’À. li criden l’atenció els Reis de l’Orient d’un capitell. El noi de les entrades està netejant amb parsimònia les lleixes d’una vitrina. Un home –potser el seu pare- restaura unes pedres enganxant-les amb una mena de cola, seguint un mètode potser no gaire ortodox. Tot té un aire molt familiar –l’home, el noi, el gos- que resulta proper i agradable. M’imagino la mare preparant el dinar en les estances que llinden l’abadia. Els veig d’aquí una estona asseguts a taula al voltant d’una olla fumejant, mentre el sol entra amb força pels finestrals imperfectes d’un vidre antic. És una autèntica estampa de Millet.
Una porta de fusta s’obre a l’exterior per poder veure els murs i l’absis de l’esglesiola. Un cartell avisa que no deixem sortir el gos i això ho fem, tancant-li al pobre la porta als morros. En l’espai obert el mestral fa una demostració de força i neutralitza la calidesa del sol. Els nens corren en aquell món arcaic i inhòspit, gairebé lunar.Tornem a entrar i ens acomiadem interiorment d’aquella trinitat d’aspecte monacal –home, noi, gos- a qui deixem, no sense una certa enveja, en el seu món extemporani i confortable. Ens espera el cotxe, que aquí gairebé resulta futurista, com a refugi davant la climatologia desfermada i ferotge. Fem cap a Narbona.
Buscant el recer de les parets ens aventurem cap a l’entrada del monestir. Amb prou feines podem fixar-nos en la façana, d’una senzillesa extrema, mentre esperem amb impaciència que ens obrin la porta. Ens obre un noi d’uns trenta anys, que ens cobra l’entrada i ens dóna uns fulls explicatius en castellà anacrònicament escrits amb màquina d’escriure. Torna a tancar amb clau la porta i ens deixa que fem la nostra. L’església, romànica i austera, és de dimensions reduïdes però de gran bellesa. Salvant tots els estils i les distàncies, recorda algunes capelles dels colleges de Cambridge o Oxford. Al costat té un oratori, una sola nau encara més petita i acollidora.
Baixem uns esglaons i arribem al claustre, del qual només queda una arcada i el jardí central. Ens observa un gos bonifaci que deixa anar un lladruc, content de tenir companyia. Ens va seguint entre la ventada. Amb alleujament entrem en un edifici, l’antiga foneria de campanes, que acull una mena de museu. Les peces són restes d’escultures –fonamentalment capitells- que han anat trobant. La pedra és d’un color molt clar i algunes de les obres són admirables. Hi ha sants, reis, cavallers, animals, curiosament molt ben conservats. A l’À. li criden l’atenció els Reis de l’Orient d’un capitell. El noi de les entrades està netejant amb parsimònia les lleixes d’una vitrina. Un home –potser el seu pare- restaura unes pedres enganxant-les amb una mena de cola, seguint un mètode potser no gaire ortodox. Tot té un aire molt familiar –l’home, el noi, el gos- que resulta proper i agradable. M’imagino la mare preparant el dinar en les estances que llinden l’abadia. Els veig d’aquí una estona asseguts a taula al voltant d’una olla fumejant, mentre el sol entra amb força pels finestrals imperfectes d’un vidre antic. És una autèntica estampa de Millet.
Una porta de fusta s’obre a l’exterior per poder veure els murs i l’absis de l’esglesiola. Un cartell avisa que no deixem sortir el gos i això ho fem, tancant-li al pobre la porta als morros. En l’espai obert el mestral fa una demostració de força i neutralitza la calidesa del sol. Els nens corren en aquell món arcaic i inhòspit, gairebé lunar.Tornem a entrar i ens acomiadem interiorment d’aquella trinitat d’aspecte monacal –home, noi, gos- a qui deixem, no sense una certa enveja, en el seu món extemporani i confortable. Ens espera el cotxe, que aquí gairebé resulta futurista, com a refugi davant la climatologia desfermada i ferotge. Fem cap a Narbona.
8.10.09
Reflexions d'estar per casa sobre l'Estat, el govern i els partits
Hi ha una tendència, força estesa, a criticar sistemàticament el que fa l’administració. Gairebé a criticar l’existència de l’administració i, sobretot, dels funcionaris. L’administració ens costa molts diners, que en gran part ens podríem estalviar- proclamen els teòrics de cafè d’aquesta escola de tendència més populista que liberal.
Aquesta és una opció de societat –menys Estat- que podríem portar a la pràctica, sent conseqüents però, dels seus efectes. I això és el que, amb diferents nivells de gradació, proclama el liberalisme: menys administració i més autoregulació. Però, curiosament, el populisme és el primer en posar el crit el cel quan quelcom no està sota control. Vivim en una societat que demana risc zero però que no vol assumir els costos que això suposa. Demanem que res s’escapi de la regulació de l’Estat però no volem pagar el que costa aquest control. Volem una mainadera que no cobri.
Alguna cosa semblant passa quan tractem sobre els mecanismes de control a què estan sotmesos els governs. Exigim als governs la màxima transparència, amb un ferri control parlamentari per part de l’oposició i amb una important pressió dels mitjans de comunicació. Però llavors ens queixem del cost dels assessors que s’encarreguen de fer aquesta feina: donar informació i transparència. No cal ser gaire perspicaç per aventurar que el famós cas dels informes inútils encarregats per l’actual Govern de la Generalitat és en el fons una argúcia per pagar algunes d’aquestes feines, escapant de l’encotillat marc legal que les regula. Es justifiquen com a elaboració d’informes altres tipus de feina. Això és barroer, poc ètic, antiestètic i no sé si il·legal però no deixa de ser contradictori demanar transparència -d’altra banda molt necessària en un estat democràtic- i no donar eines per aplicar-la.
Jo crec que l’administració s’hauria de poder aprimar, fent-la més eficient, i que hauríem de buscar fórmules per evitar qualsevol tipus d’amiguisme o malversació de fons, però també penso que hauríem de ser prou madurs per decidir a què volem jugar i saber què ens costa el joc. No s’hi val voler jugar a golf amb pressupostos de futbolí.
I posats a replantejar el sistema, hi ha un serrell pendent que tothom coneix prou bé: el finançament dels partits. Sóc dels que pensen que els partits –encara més que l’Estat- haurien de perdre greix i, sobretot, poder. Però això no vol dir que no s’hagin de poder finançar de forma suficient amb mecanismes clars i transparents. Si no és així, continuarà el degoteig d’informacions sobre corrupteles al qual ens estem acostumant.
Aquesta és una opció de societat –menys Estat- que podríem portar a la pràctica, sent conseqüents però, dels seus efectes. I això és el que, amb diferents nivells de gradació, proclama el liberalisme: menys administració i més autoregulació. Però, curiosament, el populisme és el primer en posar el crit el cel quan quelcom no està sota control. Vivim en una societat que demana risc zero però que no vol assumir els costos que això suposa. Demanem que res s’escapi de la regulació de l’Estat però no volem pagar el que costa aquest control. Volem una mainadera que no cobri.
Alguna cosa semblant passa quan tractem sobre els mecanismes de control a què estan sotmesos els governs. Exigim als governs la màxima transparència, amb un ferri control parlamentari per part de l’oposició i amb una important pressió dels mitjans de comunicació. Però llavors ens queixem del cost dels assessors que s’encarreguen de fer aquesta feina: donar informació i transparència. No cal ser gaire perspicaç per aventurar que el famós cas dels informes inútils encarregats per l’actual Govern de la Generalitat és en el fons una argúcia per pagar algunes d’aquestes feines, escapant de l’encotillat marc legal que les regula. Es justifiquen com a elaboració d’informes altres tipus de feina. Això és barroer, poc ètic, antiestètic i no sé si il·legal però no deixa de ser contradictori demanar transparència -d’altra banda molt necessària en un estat democràtic- i no donar eines per aplicar-la.
Jo crec que l’administració s’hauria de poder aprimar, fent-la més eficient, i que hauríem de buscar fórmules per evitar qualsevol tipus d’amiguisme o malversació de fons, però també penso que hauríem de ser prou madurs per decidir a què volem jugar i saber què ens costa el joc. No s’hi val voler jugar a golf amb pressupostos de futbolí.
I posats a replantejar el sistema, hi ha un serrell pendent que tothom coneix prou bé: el finançament dels partits. Sóc dels que pensen que els partits –encara més que l’Estat- haurien de perdre greix i, sobretot, poder. Però això no vol dir que no s’hagin de poder finançar de forma suficient amb mecanismes clars i transparents. Si no és així, continuarà el degoteig d’informacions sobre corrupteles al qual ens estem acostumant.
2.10.09
L'ortografia
Per a mi l’ortografia és com la higiene. O com el valor dels soldats, que es dóna per descomptat.
Això no vol dir que haguem de ser infalibles. Segur que aquest text té faltes. I segur que, a la guerra, els soldats tenen por. I, per desgràcia, quan fa molta calor se’ns fan taques de suor sota l’aixella (i perdoneu la imatge desagradable).
Però, en qualsevol cas, l’actitud és el que importa. Podem equivocar-nos. Podem creure –de vegades ho sembla- que determinades regles estan fetes per tocar allò que no sona. Però el que em molesta és un cert corrent –força estès- de pensar que l’ortografia no té cap importància. Que no cal que tenir-ne cura. Que no s’ha d’estar per romanços. Si el que es vol dir ja s’entén!
No em refereixo ara a una actitud de rebel·lia envers les normes –en aquest cas les normes ortogràfiques- que es dóna especialment entre la joventut. És més aviat una certa suficiència molt present en alguns àmbits professionals. Jo sóc un gran executiu, no em vinguis amb accents- et venen a dir. O, jo salvo vides, què m’importen les majúscules. Sumem-hi els dissenys mudernillus (fora accents, fora majúscules) i el suposat nou llenguatge alternatiu i megaguai dels SMS i això és xauxa.
Es comença així i s’acaba prescindint també de les normes elementals d’educació i cortesia. I, malauradament, n’hi ha que ja estan en aquest camí.
(Un altre dia parlarem de “Jo no vaig estudiar català a l’escola”. I anirem fent amics).
Això no vol dir que haguem de ser infalibles. Segur que aquest text té faltes. I segur que, a la guerra, els soldats tenen por. I, per desgràcia, quan fa molta calor se’ns fan taques de suor sota l’aixella (i perdoneu la imatge desagradable).
Però, en qualsevol cas, l’actitud és el que importa. Podem equivocar-nos. Podem creure –de vegades ho sembla- que determinades regles estan fetes per tocar allò que no sona. Però el que em molesta és un cert corrent –força estès- de pensar que l’ortografia no té cap importància. Que no cal que tenir-ne cura. Que no s’ha d’estar per romanços. Si el que es vol dir ja s’entén!
No em refereixo ara a una actitud de rebel·lia envers les normes –en aquest cas les normes ortogràfiques- que es dóna especialment entre la joventut. És més aviat una certa suficiència molt present en alguns àmbits professionals. Jo sóc un gran executiu, no em vinguis amb accents- et venen a dir. O, jo salvo vides, què m’importen les majúscules. Sumem-hi els dissenys mudernillus (fora accents, fora majúscules) i el suposat nou llenguatge alternatiu i megaguai dels SMS i això és xauxa.
Es comença així i s’acaba prescindint també de les normes elementals d’educació i cortesia. I, malauradament, n’hi ha que ja estan en aquest camí.
(Un altre dia parlarem de “Jo no vaig estudiar català a l’escola”. I anirem fent amics).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)