L’altre dia vaig torbar-me l’X. Venia jo de passejar i vaig veure com em saludava des de l’altre costat de la riera. Va travessar-la amb quatre trampasses i vam fer junts cap al poble.
Amb l’X vam estudiar plegats a l’escola fins als catorze anys. Després la vida ens va separar, com s’acostuma a dir en aquests casos. Ara el veig només per casualitat, quan me’l trobo, un cop cada tres o quatre anys.
Hi ha aquella cançó que diu que a la vida hi ha tres coses: salud, dinero y amor. Doncs bé, l’X ha rebut per tots tres costats. Malgrat això segueix conservant un aire alegre i no se li nota cap rastre d’amargor. El blanc va tenyint cada cop més els seus cabells, però mirant-lo hom segueix veient aquell nen lleial, sense malícia, amb massa bona fe per afrontar la vida. Em va dir que estava bé. Sol, però bé.
Va explicar-me que aquest any la seva filla feia la primera comunió. Això l’il·lusionava, va sortir dues vegades a la conversa, i vaig recordar haver-lo vist, anys enrere, acompanyant la nena a l’escola. Era la viva imatge del pare abnegat.
En arribar al poble ens vam acomiadar. Vaig seguir caminant pensant en els diferents traços que marca la vida. Als catorze anys alguns van haver de començar a afrontar els seus cops, sense cap cuirassa, mentre d’altres vam seguir als llims una colla d’anys, jugant a ser estudiants. No vaig poder escapar-me d’un cert sentiment de vergonya.
3 comentaris:
M'ha agradat molt aquest text,com també em va agrdar molt el del tovalló de paper encara que prefereixo aquest perquè és molt més emotiu,sobretot per lo dels cabells blancs,la melangia del pas del temps,la mateixa bondad de l'adolescent de 14 anys reflexada en els seus ulls ...més per això que no pas pel final.En aquesta vida,TOTHOM(o gairebé tothom),pateix a la seva manera.
Ja sé que no és ni molt menys aquest cas però jo em pijo a la cara dels que venen a donar lliçons de que ells han tingut que traballar per pagar-se la carrera,que ells han portat una vida molt dura,que si els pijos i nens de papá aquests,que si bla,bla,bla.Me'n ric i m'hi pijo a sobre!
Molt bon apunt i molt emocionant. Jo he sentit la mateixa vergonya més d'una vegada.
Ja ho teniu els pericos, us quedeu a Primera. La Moreneta us ha donat un cop de mà.
Me n´alegro molt, així com
Copa, Lliga i Champions
Imma
Publica un comentari a l'entrada