Una casa

Aquesta casa la vaig descobrir no fa gaire. És increïble: des de fa molts anys hi passo pel davant dues vegades cada dia i no m’hi havia fixat mai. Això que és una casa bellíssima.
Tot i que aviat està descrita, em costa de definir-la. Està a mig camí d’una masia i un casalot de poble. La façana és de pedra vulgar amb algunes restes d’arrebossat blanc, ple de dibuixos fets per la humitat i el pas del temps. Té tres portals de volta rodona i al pis de dalt s’hi obren algunes finestres. Una parra s’hi enfila.
La façana dóna a una mena de pati –això que a Mallorca en diuen clastra- amb un plataner vell, de branques recargolades. És aquesta combinació de casa, pati i arbre el que dóna al conjunt una gran harmonia. És una autèntica imatge de postal en blanc i negre. Només hi falta una dona asseguda en un pedrís triant pèsols i un parell de nanos jugant per terra.
Però el més curiós de tot plegat és la ubicació de la casa. Al costat mateix de l’autovia, a l’alçada de Parets, i enmig d’un paisatge de vials, naus industrials i bars de carretera. Això fa que quedi mig oculta i que descobrir-la sigui com trobar un bri d’or entre un grapat de sorra. Sembla mentida que s’hagi pogut conservar; és gairebé un miracle.
Només l’he vista passant amb el cotxe i tinc ganes d’aturar-m’hi un dia per poder veure-la amb detall. Aquest pati, amb el plataner al bell mig i la casa al fons, transmet una gran tranquil·litat i tinc curiositat de saber si aquesta força és capaç de vèncer el brogit i el ritme frenètic del món que l’envolta. Si asseure’s a redós d’aquest arbre llegint un llibre podria ser tan agradable com sembla. O si, per contra, els sorolls de l’inevitable progrés envaeixen aquest espai de calma. No ho sé, serà qüestió d’esbrinar-ho.