La vida

L’altre dia vaig torbar-me l’X. Venia jo de passejar i vaig veure com em saludava des de l’altre costat de la riera. Va travessar-la amb quatre trampasses i vam fer junts cap al poble.
Amb l’X vam estudiar plegats a l’escola fins als catorze anys. Després la vida ens va separar, com s’acostuma a dir en aquests casos. Ara el veig només per casualitat, quan me’l trobo, un cop cada tres o quatre anys.
Hi ha aquella cançó que diu que a la vida hi ha tres coses: salud, dinero y amor. Doncs bé, l’X ha rebut per tots tres costats. Malgrat això segueix conservant un aire alegre i no se li nota cap rastre d’amargor. El blanc va tenyint cada cop més els seus cabells, però mirant-lo hom segueix veient aquell nen lleial, sense malícia, amb massa bona fe per afrontar la vida. Em va dir que estava bé. Sol, però bé.
Va explicar-me que aquest any la seva filla feia la primera comunió. Això l’il·lusionava, va sortir dues vegades a la conversa, i vaig recordar haver-lo vist, anys enrere, acompanyant la nena a l’escola. Era la viva imatge del pare abnegat.
En arribar al poble ens vam acomiadar. Vaig seguir caminant pensant en els diferents traços que marca la vida. Als catorze anys alguns van haver de començar a afrontar els seus cops, sense cap cuirassa, mentre d’altres vam seguir als llims una colla d’anys, jugant a ser estudiants. No vaig poder escapar-me d’un cert sentiment de vergonya.