La merla, o més ben dit el mascle de la merla, és un dels ocells més elegants que hi ha. El seu bec de color groc semafòric esquinça la solemnitat del seu plumatge immaculadament negre. Malgrat el seu color, no és un ocell fúnebre la merla. No es pot anar de dol amb un bec tan groc. I a diferència de corbs, cornelles, gralles i, fins i tot, garses, la merla és un ocell noble, tot un senyor.
Hi ha qui caça i es menja les merles. No és el meu cas: no he estat mai massa partidari de menjar ocellots (espero que els gastrònoms sàpiguen perdonar-me). A més, penso que les merles són un element decoratiu que enriqueix parcs i jardins. M’agrada veure-les, sempre mig fugisseres. Recordo un text de Josep Pla –una de les seves Cartes de lluny- sobre els squares anglesos que parlava de la merla com a element inherent al paisatge d’aquestes places. Un contrapunt necessari per acabar de vestir el verd dominant d’aquests indrets serens, lliures i elegants.
Doncs bé, aquest matí m’ha sorprès veure una merla caminant per la vorera d’un carrer de l’Eixample barceloní. Si exceptuem els que podem trobar en alguns parcs, els ocells que corren per Barcelona no resulten massa agradables: coloms repulsius, gavines inquietants, lloros invasors i algun pardal amb do d’ubicuïtat.
En aquest context, m’ha sorprès i m’ha agradat veure aquella merla. M’hi he apropat i no ha fugit. No semblava pas ferida ni malalta però no marxava. Ha donat uns quants passos i ha fet unes petites volades, just per allunyar-se un parell de metres de mi. Al final l’he sobrepassat i s’ha quedat posada en el boix mig mort de l’entrada d’un hotel.
Aquesta merla perduda, desorientada i soitària pels carrers de la ciutat ha resultat ser metafòrica.
29.5.09
27.5.09
La vella Copa d'Europa
No és perquè la jugui el Barça (que segurament també hi influeix) però el cert és que tota aquesta bogeria per la final de la Champions League (pronuncïi’s championlij), em fa sentir una certa nostàlgia per la vella Copa d’Europa.
Recordo vagament algunes finals de la dècada del setanta amb el Liverpool, el Nottingham Forest, el Bruges o fins i tot el Saint-Etienne com a protagonistes, que passaven gairebé desapercebudes aquí. Veig perfectament el meu cunyat –un dels pocs que les seguia amb passió- dient-me que estigués atent a la tele i al joc de Kevin Keegan i Kenny Dalglish, els seus jugadors favorits de l’època.
Als vuitanta, el seguiment va començar a créixer i vam viure alegries com la remuntada del Porto davant l’antipàtic Bayern de Munich, amb gol de taló de l’algerià Rabah Madjer als últims minuts, o els penals parats per Duckadam a Sevilla.
La creació de la Lliga de Campions va ser una bona idea per donar major magnitud a la competició, però al mateix temps l’ha mercantilitzat i l’ha convertit en un espectacle d’estil quasi nordamericà. La final comença a semblar la superbowl. També ha canibalitzat la desapareguda Recopa i l’ara irrellevant Copa de la UEFA, que eren somni i estímul de molts equips modestos i no tan modestos (el mateix Barça va començar la seva projecció europea amb el triomf històric a Basilea). I paradoxalment, ara que es diu Lliga de Campions no cal ni ser campió per guanyar aquesta copa. Raons per reivindicar la vella Copa d’Europa, vintage style.
Recordo vagament algunes finals de la dècada del setanta amb el Liverpool, el Nottingham Forest, el Bruges o fins i tot el Saint-Etienne com a protagonistes, que passaven gairebé desapercebudes aquí. Veig perfectament el meu cunyat –un dels pocs que les seguia amb passió- dient-me que estigués atent a la tele i al joc de Kevin Keegan i Kenny Dalglish, els seus jugadors favorits de l’època.
Als vuitanta, el seguiment va començar a créixer i vam viure alegries com la remuntada del Porto davant l’antipàtic Bayern de Munich, amb gol de taló de l’algerià Rabah Madjer als últims minuts, o els penals parats per Duckadam a Sevilla.
La creació de la Lliga de Campions va ser una bona idea per donar major magnitud a la competició, però al mateix temps l’ha mercantilitzat i l’ha convertit en un espectacle d’estil quasi nordamericà. La final comença a semblar la superbowl. També ha canibalitzat la desapareguda Recopa i l’ara irrellevant Copa de la UEFA, que eren somni i estímul de molts equips modestos i no tan modestos (el mateix Barça va començar la seva projecció europea amb el triomf històric a Basilea). I paradoxalment, ara que es diu Lliga de Campions no cal ni ser campió per guanyar aquesta copa. Raons per reivindicar la vella Copa d’Europa, vintage style.
21.5.09
La vida
L’altre dia vaig torbar-me l’X. Venia jo de passejar i vaig veure com em saludava des de l’altre costat de la riera. Va travessar-la amb quatre trampasses i vam fer junts cap al poble.
Amb l’X vam estudiar plegats a l’escola fins als catorze anys. Després la vida ens va separar, com s’acostuma a dir en aquests casos. Ara el veig només per casualitat, quan me’l trobo, un cop cada tres o quatre anys.
Hi ha aquella cançó que diu que a la vida hi ha tres coses: salud, dinero y amor. Doncs bé, l’X ha rebut per tots tres costats. Malgrat això segueix conservant un aire alegre i no se li nota cap rastre d’amargor. El blanc va tenyint cada cop més els seus cabells, però mirant-lo hom segueix veient aquell nen lleial, sense malícia, amb massa bona fe per afrontar la vida. Em va dir que estava bé. Sol, però bé.
Va explicar-me que aquest any la seva filla feia la primera comunió. Això l’il·lusionava, va sortir dues vegades a la conversa, i vaig recordar haver-lo vist, anys enrere, acompanyant la nena a l’escola. Era la viva imatge del pare abnegat.
En arribar al poble ens vam acomiadar. Vaig seguir caminant pensant en els diferents traços que marca la vida. Als catorze anys alguns van haver de començar a afrontar els seus cops, sense cap cuirassa, mentre d’altres vam seguir als llims una colla d’anys, jugant a ser estudiants. No vaig poder escapar-me d’un cert sentiment de vergonya.
Amb l’X vam estudiar plegats a l’escola fins als catorze anys. Després la vida ens va separar, com s’acostuma a dir en aquests casos. Ara el veig només per casualitat, quan me’l trobo, un cop cada tres o quatre anys.
Hi ha aquella cançó que diu que a la vida hi ha tres coses: salud, dinero y amor. Doncs bé, l’X ha rebut per tots tres costats. Malgrat això segueix conservant un aire alegre i no se li nota cap rastre d’amargor. El blanc va tenyint cada cop més els seus cabells, però mirant-lo hom segueix veient aquell nen lleial, sense malícia, amb massa bona fe per afrontar la vida. Em va dir que estava bé. Sol, però bé.
Va explicar-me que aquest any la seva filla feia la primera comunió. Això l’il·lusionava, va sortir dues vegades a la conversa, i vaig recordar haver-lo vist, anys enrere, acompanyant la nena a l’escola. Era la viva imatge del pare abnegat.
En arribar al poble ens vam acomiadar. Vaig seguir caminant pensant en els diferents traços que marca la vida. Als catorze anys alguns van haver de començar a afrontar els seus cops, sense cap cuirassa, mentre d’altres vam seguir als llims una colla d’anys, jugant a ser estudiants. No vaig poder escapar-me d’un cert sentiment de vergonya.
19.5.09
Catalunya i el tovalló de paper
Article publicat al Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol:
Un anunci d’una marca de cervesa ven la imatge de Catalunya (tot i que utilitza sempre l’eufemisme aquí) com aquell país on els tractes es tanquen en un bar, deixant-los escrits en un tovalló de paper.
El creatiu de la campanya ha volgut transmetre la imatge d’un país mediterrani, obert, amb molta vida al carrer i on, com s’acostuma a dir, hi ha molt bon rotllo. Ja hi havia un espot anterior d’aquest producte que anava en la mateixa línia, identificant tots aquests arguments com a raons perquè un futbolista d’elit volgués viure aquí. I sí, tenim sol, mar, llum i ens agrada gaudir entre amics dels fantàstics capvespres d’estiu.
Però durant dècades Catalunya ha estat coneguda també arreu com un país de gent seriosa, rigorosa, treballadora, de confiança. Amb una certa simplificació –però sense equivocar-nos gaire- podríem dir que aquest prestigi és el fruit de l’esforç continuat de generacions per fer les coses ben fetes. A això cal sumar-hi una voluntat de la societat civil i del Govern de treballar per tal de consolidar aquesta posició de Catalunya com a referent a Espanya i a Europa.
Per això, la imatge del bar i el tovalló de paper no em convenç en absolut. He sentit dir a moltes persones que ara ja són grans que en la seva vida mai havien signat cap contracte, que amb la seva paraula n’hi havia prou. Doncs bé, això ja m’agrada més: la paraula dels nostres avis o el contracte signat i segellat amb totes les garanties. Però el tovalló de paper en un bar, de cap manera.
Catalunya hauria de reforçar la seva posició i poder ser reconeguda pel seu potencial econòmic (allò dels quatre motors d’Europa de què es parlava abans), per la seva activitat en recerca biomèdica, pel prestigi dels seus centres sanitaris, pels seus valors culturals o per la qualitat dels seus productes agroalimentaris, per citar només alguns exemples. Aquesta hauria de ser la nostra principal imatge exterior.
Tot això no vol dir renunciar al nostre caràcter de nació mediterrània. Al contrari, la manera llatina d’entendre l’oci és una característica essencial de la nostra forma de ser, que complementa altres trets definitoris de la identitat catalana. Però hi ha imatges que són molt simbòliques i el tovalló de paper ho és. Un símbol que ens apropa perillosament a allò que es coneix com a república bananera.
La campanya publicitària és extraordinària: ha creat un símbol. Però, des del meu punt de vista, equivocat.
Un anunci d’una marca de cervesa ven la imatge de Catalunya (tot i que utilitza sempre l’eufemisme aquí) com aquell país on els tractes es tanquen en un bar, deixant-los escrits en un tovalló de paper.
El creatiu de la campanya ha volgut transmetre la imatge d’un país mediterrani, obert, amb molta vida al carrer i on, com s’acostuma a dir, hi ha molt bon rotllo. Ja hi havia un espot anterior d’aquest producte que anava en la mateixa línia, identificant tots aquests arguments com a raons perquè un futbolista d’elit volgués viure aquí. I sí, tenim sol, mar, llum i ens agrada gaudir entre amics dels fantàstics capvespres d’estiu.
Però durant dècades Catalunya ha estat coneguda també arreu com un país de gent seriosa, rigorosa, treballadora, de confiança. Amb una certa simplificació –però sense equivocar-nos gaire- podríem dir que aquest prestigi és el fruit de l’esforç continuat de generacions per fer les coses ben fetes. A això cal sumar-hi una voluntat de la societat civil i del Govern de treballar per tal de consolidar aquesta posició de Catalunya com a referent a Espanya i a Europa.
Per això, la imatge del bar i el tovalló de paper no em convenç en absolut. He sentit dir a moltes persones que ara ja són grans que en la seva vida mai havien signat cap contracte, que amb la seva paraula n’hi havia prou. Doncs bé, això ja m’agrada més: la paraula dels nostres avis o el contracte signat i segellat amb totes les garanties. Però el tovalló de paper en un bar, de cap manera.
Catalunya hauria de reforçar la seva posició i poder ser reconeguda pel seu potencial econòmic (allò dels quatre motors d’Europa de què es parlava abans), per la seva activitat en recerca biomèdica, pel prestigi dels seus centres sanitaris, pels seus valors culturals o per la qualitat dels seus productes agroalimentaris, per citar només alguns exemples. Aquesta hauria de ser la nostra principal imatge exterior.
Tot això no vol dir renunciar al nostre caràcter de nació mediterrània. Al contrari, la manera llatina d’entendre l’oci és una característica essencial de la nostra forma de ser, que complementa altres trets definitoris de la identitat catalana. Però hi ha imatges que són molt simbòliques i el tovalló de paper ho és. Un símbol que ens apropa perillosament a allò que es coneix com a república bananera.
La campanya publicitària és extraordinària: ha creat un símbol. Però, des del meu punt de vista, equivocat.
13.5.09
Descansa, Antonio
He llegit moltes necrològiques d’Antonio Vega als diaris d’avui. Signades per Loquillo, Nacho García Vega, Nacho Cano o Agustín Fernández Mallo. Sense conèixer-lo més que a través de la seva música, difícilment podria afegir-hi res de nou. Però sí que voldria deixar constància de la meva admiració per Antonio Vega. Ha estat un dels grans de la música de la meva generació. Gran músic i poeta extraordinari. Poeta maleït fins a l’extrem, però amb un maleïtisme autèntic, intens i inherent a la seva personalitat. Sense estridències ni ostentacions. Això l’apropava a l’altre gran poeta musical de l'època: Enrique Urquijo.
Els hem perdut als dos, però hi ha morts que no són tan dolentes. Segur que ara Antonio Vega podrà descansar, per fi. Portar vides al límit i carregar caràcters de sensibilitat extrema com el seu ha de ser molt dur. Descansa en pau, Antonio Vega.
Els hem perdut als dos, però hi ha morts que no són tan dolentes. Segur que ara Antonio Vega podrà descansar, per fi. Portar vides al límit i carregar caràcters de sensibilitat extrema com el seu ha de ser molt dur. Descansa en pau, Antonio Vega.
11.5.09
Entrevista a Andrés Trapiello
Entrevista a Andrés Trapiello al diari Hoy d'Extremadura. Com sempre, parla força clar.
6.5.09
Des del tren
Aquest matí, mentre el tren estava aturat a l’estació de Granollers, he vist de reüll uns moviments que m’han distret de la lectura. Era un grup d’orenetes que volaven arran dels cotxes aparcats a l’estació. Anaven fent passades a tocar dels cotxes i del terra, anant i tornant, talment avions en una ràtzia aèria. Però no deixaven anar bombes, només aquells crits que fan quan es diverteixen amb aquest estrany joc. Realment, els crits no els he sentit però me’ls he imaginat perfectament. No sé a què responia aquest enjogassament, ja que no hi havia aigua ni insectes per enlloc.
Llavors el tren ha engegat i amb voluntat perequiana d’inventariar tot el que veia ho he anat anotant mentalment. Primer les grans sitges metàl·liques, al costat d’unes vies mortes i rovellades. Després el dipòsit d’aigua que alimentava els vells trens de vapor. Igual que el que hi ha a Aiguafreda, és una agradable relíquia del passat. Seguidament han començat a aparèixer algunes cases, de gust infecte, que s’han anat alternant amb camps i camins, canyissars i ginestars, arbres fruiters i bosquets de pins. I he pensat que, malgrat la seva aparença infame, la vida en aquelles cases deu ser agradable, fins i tot feliç. Tenen el seu hortet, el seu jardí sense pretensions, estan a tocar d’una natura suau, no massa feréstega. M’agrada aquell vers -l’he citat algun cop aquí- de l’heterònim pessoà Álvaro de Campos que, referint-se a una casa que veu tot conduint un Chevrolet per la carretera de Sintra, diu Allí la vida deu ser feliç, només perquè no és la meva. Tots veiem més fàcilment assolible la felicitat si ens posem en el lloc dels altres. No sé què deu fer-ho.
Doncs bé, sigui per recordar Pessoa, sigui per la placidesa que s’albirava en aquell entorn tan ben disfressat per la primavera, aquell indret m’ha resultat atractiu. Darrerament estic sentint una creixent estima per aquests paisatges amb minúscula, encabits en peces cada cop més petites d’un trencaclosques delimitat per carreteres i més carreteres. No només hi ha bellesa a la natura o als paisatges majestàtics de la Vall d’en Bas, l’Empordanet, el Montseny o la Cerdanya. A redós de cada poble i en els racons més inimaginables de les comarques més urbanitzades hi ha petits espais de vida humil i antiga. Per això m’emprenyen massacres com la de la MAT entre la falda del Montseny i els primers camps de la Plana de Vic, prop de Sant Jaume de Viladrover. O projectes com el Quart Cinturó que es carregarà una de les últimes zones verges del Vallès, al voltant de Marata.
Però continuem amb l’inventari. Aquestes cases d’arquitectura suburbial s’han anat espaiant i fins i tot ha aparegut alguna masia. L’una amb un cert aire indià, amb les seves arcades a la façana i una palmera altíssima al davant. Una altra, poc proporcionada (semblava que algú l’hagués aixafat) i mig abandonada. Després ha aparegut el Circuit de Catalunya, amb tota la seva grandiositat. A aquelles hores tot semblava quiet, malgrat l’activitat que es deu generar pel Gran Premi de diumenge. No m’he deixat endur pels cants de sirena de les màquines i el futurisme –ben al contrari que el citat Álvaro de Campos- i la mola del circuit m’ha deixat indiferent. El tren ha creuat llavors carreteres, fàbriques i rius i s’ha endinsat en la foscor que acompanya sempre l’estació de Parets. He reprès la lectura.
Llavors el tren ha engegat i amb voluntat perequiana d’inventariar tot el que veia ho he anat anotant mentalment. Primer les grans sitges metàl·liques, al costat d’unes vies mortes i rovellades. Després el dipòsit d’aigua que alimentava els vells trens de vapor. Igual que el que hi ha a Aiguafreda, és una agradable relíquia del passat. Seguidament han començat a aparèixer algunes cases, de gust infecte, que s’han anat alternant amb camps i camins, canyissars i ginestars, arbres fruiters i bosquets de pins. I he pensat que, malgrat la seva aparença infame, la vida en aquelles cases deu ser agradable, fins i tot feliç. Tenen el seu hortet, el seu jardí sense pretensions, estan a tocar d’una natura suau, no massa feréstega. M’agrada aquell vers -l’he citat algun cop aquí- de l’heterònim pessoà Álvaro de Campos que, referint-se a una casa que veu tot conduint un Chevrolet per la carretera de Sintra, diu Allí la vida deu ser feliç, només perquè no és la meva. Tots veiem més fàcilment assolible la felicitat si ens posem en el lloc dels altres. No sé què deu fer-ho.
Doncs bé, sigui per recordar Pessoa, sigui per la placidesa que s’albirava en aquell entorn tan ben disfressat per la primavera, aquell indret m’ha resultat atractiu. Darrerament estic sentint una creixent estima per aquests paisatges amb minúscula, encabits en peces cada cop més petites d’un trencaclosques delimitat per carreteres i més carreteres. No només hi ha bellesa a la natura o als paisatges majestàtics de la Vall d’en Bas, l’Empordanet, el Montseny o la Cerdanya. A redós de cada poble i en els racons més inimaginables de les comarques més urbanitzades hi ha petits espais de vida humil i antiga. Per això m’emprenyen massacres com la de la MAT entre la falda del Montseny i els primers camps de la Plana de Vic, prop de Sant Jaume de Viladrover. O projectes com el Quart Cinturó que es carregarà una de les últimes zones verges del Vallès, al voltant de Marata.
Però continuem amb l’inventari. Aquestes cases d’arquitectura suburbial s’han anat espaiant i fins i tot ha aparegut alguna masia. L’una amb un cert aire indià, amb les seves arcades a la façana i una palmera altíssima al davant. Una altra, poc proporcionada (semblava que algú l’hagués aixafat) i mig abandonada. Després ha aparegut el Circuit de Catalunya, amb tota la seva grandiositat. A aquelles hores tot semblava quiet, malgrat l’activitat que es deu generar pel Gran Premi de diumenge. No m’he deixat endur pels cants de sirena de les màquines i el futurisme –ben al contrari que el citat Álvaro de Campos- i la mola del circuit m’ha deixat indiferent. El tren ha creuat llavors carreteres, fàbriques i rius i s’ha endinsat en la foscor que acompanya sempre l’estació de Parets. He reprès la lectura.
Més Pla
De El quadern gris, un d'aquests fragments que, amb quatre ratlles, desvelen la intimitat del personatge i la seva posició davant la vida. Sempre he pensat que la grandesa dels bons diaris rau en la sinceritat, en la capacitat de despullar-se. I Pla té la valentia de fer-ho.
En aquesta cambra de la dispesa, no sé pas el que m'angunia més: aquests llibrots de la carrera, desenquadernats i grapejats, i el rastre que semblen arrossegar aquests llibres: aquest cendrer ple a vessar d'infectes puntes de cigarret, la tassa buida de cafè amb un rotllo al platet sobre la qual vola una mosca persistent, l'olor de fum de tabac refredat que flota a la cambra, etc.
Seria, és clar, molt agradable de deixar-ho tot i anar-se'n a passeig. Seria molt agradable, però no sé pas si jo ho sabria fer. Ho diré amb una paraula que s'ha posat de moda a Barcelona i que trobo horrible: no sé pas si tindria prou penques. En aquesta falta de penques, hi intervé, de molt, és clar, el record de la situació de la família. Ara bé: sento una vegada més que mantenir-se en una situació correcta produeix un autèntic plaer --una satisfacció literalment física. Això li treu molt de mèrit, evidentment.
Però aquest no és pas ben bé el problema. És un altre: vaig descobrir de molt jove la importància enorme que tenen els diners en la vida. La importància de tenir, simplement, un mínim de diners. Paral·lelament se'm reforça cada dia la convicció de la meva absoluta incapacitat per a guanyar diners. Aquest contrast és una de les meves més persistents obsessions --una obsessió d'un pes tan persistent que estic segur que deixarà rastre --desviació (?)-- en la meva vida. Tinc la impressió que tindré sempre por davant de la vida.
En aquesta cambra de la dispesa, no sé pas el que m'angunia més: aquests llibrots de la carrera, desenquadernats i grapejats, i el rastre que semblen arrossegar aquests llibres: aquest cendrer ple a vessar d'infectes puntes de cigarret, la tassa buida de cafè amb un rotllo al platet sobre la qual vola una mosca persistent, l'olor de fum de tabac refredat que flota a la cambra, etc.
Seria, és clar, molt agradable de deixar-ho tot i anar-se'n a passeig. Seria molt agradable, però no sé pas si jo ho sabria fer. Ho diré amb una paraula que s'ha posat de moda a Barcelona i que trobo horrible: no sé pas si tindria prou penques. En aquesta falta de penques, hi intervé, de molt, és clar, el record de la situació de la família. Ara bé: sento una vegada més que mantenir-se en una situació correcta produeix un autèntic plaer --una satisfacció literalment física. Això li treu molt de mèrit, evidentment.
Però aquest no és pas ben bé el problema. És un altre: vaig descobrir de molt jove la importància enorme que tenen els diners en la vida. La importància de tenir, simplement, un mínim de diners. Paral·lelament se'm reforça cada dia la convicció de la meva absoluta incapacitat per a guanyar diners. Aquest contrast és una de les meves més persistents obsessions --una obsessió d'un pes tan persistent que estic segur que deixarà rastre --desviació (?)-- en la meva vida. Tinc la impressió que tindré sempre por davant de la vida.
4.5.09
Una casa
Aquesta casa la vaig descobrir no fa gaire. És increïble: des de fa molts anys hi passo pel davant dues vegades cada dia i no m’hi havia fixat mai. Això que és una casa bellíssima.
Tot i que aviat està descrita, em costa de definir-la. Està a mig camí d’una masia i un casalot de poble. La façana és de pedra vulgar amb algunes restes d’arrebossat blanc, ple de dibuixos fets per la humitat i el pas del temps. Té tres portals de volta rodona i al pis de dalt s’hi obren algunes finestres. Una parra s’hi enfila.
La façana dóna a una mena de pati –això que a Mallorca en diuen clastra- amb un plataner vell, de branques recargolades. És aquesta combinació de casa, pati i arbre el que dóna al conjunt una gran harmonia. És una autèntica imatge de postal en blanc i negre. Només hi falta una dona asseguda en un pedrís triant pèsols i un parell de nanos jugant per terra.
Però el més curiós de tot plegat és la ubicació de la casa. Al costat mateix de l’autovia, a l’alçada de Parets, i enmig d’un paisatge de vials, naus industrials i bars de carretera. Això fa que quedi mig oculta i que descobrir-la sigui com trobar un bri d’or entre un grapat de sorra. Sembla mentida que s’hagi pogut conservar; és gairebé un miracle.
Només l’he vista passant amb el cotxe i tinc ganes d’aturar-m’hi un dia per poder veure-la amb detall. Aquest pati, amb el plataner al bell mig i la casa al fons, transmet una gran tranquil·litat i tinc curiositat de saber si aquesta força és capaç de vèncer el brogit i el ritme frenètic del món que l’envolta. Si asseure’s a redós d’aquest arbre llegint un llibre podria ser tan agradable com sembla. O si, per contra, els sorolls de l’inevitable progrés envaeixen aquest espai de calma. No ho sé, serà qüestió d’esbrinar-ho.
Tot i que aviat està descrita, em costa de definir-la. Està a mig camí d’una masia i un casalot de poble. La façana és de pedra vulgar amb algunes restes d’arrebossat blanc, ple de dibuixos fets per la humitat i el pas del temps. Té tres portals de volta rodona i al pis de dalt s’hi obren algunes finestres. Una parra s’hi enfila.
La façana dóna a una mena de pati –això que a Mallorca en diuen clastra- amb un plataner vell, de branques recargolades. És aquesta combinació de casa, pati i arbre el que dóna al conjunt una gran harmonia. És una autèntica imatge de postal en blanc i negre. Només hi falta una dona asseguda en un pedrís triant pèsols i un parell de nanos jugant per terra.
Però el més curiós de tot plegat és la ubicació de la casa. Al costat mateix de l’autovia, a l’alçada de Parets, i enmig d’un paisatge de vials, naus industrials i bars de carretera. Això fa que quedi mig oculta i que descobrir-la sigui com trobar un bri d’or entre un grapat de sorra. Sembla mentida que s’hagi pogut conservar; és gairebé un miracle.
Només l’he vista passant amb el cotxe i tinc ganes d’aturar-m’hi un dia per poder veure-la amb detall. Aquest pati, amb el plataner al bell mig i la casa al fons, transmet una gran tranquil·litat i tinc curiositat de saber si aquesta força és capaç de vèncer el brogit i el ritme frenètic del món que l’envolta. Si asseure’s a redós d’aquest arbre llegint un llibre podria ser tan agradable com sembla. O si, per contra, els sorolls de l’inevitable progrés envaeixen aquest espai de calma. No ho sé, serà qüestió d’esbrinar-ho.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)