Sempre m’han agradat les històries de justícia amb un cert punt venjatiu. Les revenges justes que se serveixen fredes. El temps que acaba posant les coses al seu lloc.
En aquesta història no hi ha ni bons ni dolents, ni blanc ni negre, tot es mou en un món de grisos tirant a foscos però sí que s’acaba fent una certa justícia. El destí, amagat en un revolt, apareix inesperat i esbossa un somriure malèfic.
Tot va començar fa anys però alguns encara ho recordem. Corria l’any 1994. L’aleshores govern socialista espanyol navegava a la deriva en un mar de casos de corrupció que l’afectaven a tort i a dret. Un dels exemples més paradigmàtics d’aquest degoteig d’escàndols era l’afer que implicava el Governador del Banc d’Espanya, Mariano Rubio.
Rubio va haver de comparèixer al Congrés dels Diputats per donar explicacions. La sessió era esperada i va sortir a totes les televisions. Curiosament, l’atac més ferotge que va patir el governador no va venir de l’oposició sinó de les mateixes files socialistes. Sembla que encara ho vegi. Volent-se mostrar com el primer ofès i erigir-se en exemple d’honestedat, el diputat Juan Pedro Hernández Moltó va començar la seva intervenció adreçant-se, desafiant, a Mariano Rubio amb les següents paraules: "Señor Rubio, ¡míreme a la cara! ¡De frente! Me recuerda, ¿no?". I va continuar interpel·lant-lo amb gran duresa, amb un to gairebé de linxament públic. El fins feia poc totpoderós Rubio, àngel caigut, se’l mirava amb expressió mig d’odi, mig de sorpresa, mig de tedi. Sense sentir cap simpatia envers el comportament delictiu de Mariano Rubio, molts vàrem creure excessiva i hipòcrita la crueltat del diputat Moltó.
Doncs bé, quinze anys després tenim al Banc d’Espanya (i, per tant, als hereus de Mariano Rubio) intervenint la Caja de Castilla-La Mancha presidida per... Juan Pedro Hernández Moltó. Gestió nefasta i forat econòmic. Alguns parlen fins i tot de responsabilitats penals del ja expresident i aleshores diputat modèlic.
És un tòpic, però, el món dóna moltes voltes.
30.3.09
26.3.09
Cares noves, aire fresc
S’ha parlat molt de la necessitat d’una certa alternança en els governs i dirigents polítics d’un país com a clau per al bon funcionament del sistema democràtic. Per contra, rarament es parla de la importància de la renovació en altres estructures representatives d’un país i essencials per al seu desenvolupament i projecció. Parlo d’institucions com ara patronals, cambres de comerç, cercles econòmics, fundacions i consorcis empresarials, institucions corporatives, ens semipúblics, caixes d’estalvi, grans empreses (molt interelacionades entre si), etcètera. Tots sabem de quines institucions i estaments es tracta i, sense necessitat de citar-los, de seguida ens venen al cap una sèrie de noms.
Fa unes setmanes coincidien als diaris diferents notícies (creació d’una certa fundació i presència del món empresarial i institucional del país en una conferència del President de la Generalitat) que, en comptes d’aportar vigor i ànim a la societat en uns moments de crisi, produïen una sensació d’un cert desencant i déjà vu. Perquè tornàvem a veure les cares de sempre. Segurament el fet que estiguem en un país petit evidencia més aquesta endogàmia, però resulta poc engrescador per a les bases trobar sempre les mateixes persones en els centres de decisió. Ja no es tracta que els dirigents d’aquests estaments pertanyin al mateix segment social i a les elits capitalines –fet difícilment evitable per definició- sinó que es perpetuïn determinats noms any rere any, dècada rere dècada.
En aquest sentit, tot i les mancances del sistema de partits, el món polític va un pas per endavant ja que, per elecció ciutadana, les majories van canviant i, fins i tot, la pròpia militància dels partits té capacitat (limitada) de treure i posar els seus dirigents.
No es tracta de caure en el parany bonista de voler democratitzar el món empresarial: les majories dels consells d’administració es constitueixen a base de tants per cents. Això és indiscutible. Però hi ha institucions i centres de poder que no es regeixen per ciències tan exactes i és en aquests estaments on crec que cal obrir les portes a nous emprenedors amb capacitat de lideratge -que n’hi ha- capaços d’aportar aires nous per als nous temps. La presidència de Spanair és una oportunitat en aquest sentit.
Fa unes setmanes coincidien als diaris diferents notícies (creació d’una certa fundació i presència del món empresarial i institucional del país en una conferència del President de la Generalitat) que, en comptes d’aportar vigor i ànim a la societat en uns moments de crisi, produïen una sensació d’un cert desencant i déjà vu. Perquè tornàvem a veure les cares de sempre. Segurament el fet que estiguem en un país petit evidencia més aquesta endogàmia, però resulta poc engrescador per a les bases trobar sempre les mateixes persones en els centres de decisió. Ja no es tracta que els dirigents d’aquests estaments pertanyin al mateix segment social i a les elits capitalines –fet difícilment evitable per definició- sinó que es perpetuïn determinats noms any rere any, dècada rere dècada.
En aquest sentit, tot i les mancances del sistema de partits, el món polític va un pas per endavant ja que, per elecció ciutadana, les majories van canviant i, fins i tot, la pròpia militància dels partits té capacitat (limitada) de treure i posar els seus dirigents.
No es tracta de caure en el parany bonista de voler democratitzar el món empresarial: les majories dels consells d’administració es constitueixen a base de tants per cents. Això és indiscutible. Però hi ha institucions i centres de poder que no es regeixen per ciències tan exactes i és en aquests estaments on crec que cal obrir les portes a nous emprenedors amb capacitat de lideratge -que n’hi ha- capaços d’aportar aires nous per als nous temps. La presidència de Spanair és una oportunitat en aquest sentit.
24.3.09
17.3.09
Estampes franceses: pinzellades tolosanes
Sortim divendres a la tarda. Un incident amb una autèntica dement just abans de marxar, juntament amb alguna trucada de la feina que rebo durant el viatge, m’impedeixen assolir l’estat d’ànim adient. A més, encara que hàgim marxat només per un dia i malgrat l’agradable companyia, també trobo a faltar la família. Els darrers dies han estat molt intensos, a casa i a la feina, i no aconsegueixo evadir el pensament. Tinc l’ànim certament enterbolit. A la nit dormo malament.
El dissabte es lleva radiant. Des de la finestra del curiós Hotel Etap tenim a tocar el coet i el planetari de la Cité de l’Espace, que es retallen sobre un cel blavíssim. Agafem el cotxe i anem cap al centre. Esmorzem a la terrassa d’un cafè a la plaça del Capitoli. Encara no són les nou i la temperatura ja és molt suau, impròpia d'un matí de març. Abans d’anar a la fira donem una volta pels encants que envolten l’església de Saint Sernin. Anem de pressa. Quan tens poc temps i vols fer moltes coses no n’acabes de gaudir. Tornem a agafar el cotxe. Especialistes com som en girs prohibits per la ciutat de Toulouse i en circular pel carril bus no ens costa creuar el riu i arribar a l’Hôtel-Dieu.
El dissabte es lleva radiant. Des de la finestra del curiós Hotel Etap tenim a tocar el coet i el planetari de la Cité de l’Espace, que es retallen sobre un cel blavíssim. Agafem el cotxe i anem cap al centre. Esmorzem a la terrassa d’un cafè a la plaça del Capitoli. Encara no són les nou i la temperatura ja és molt suau, impròpia d'un matí de març. Abans d’anar a la fira donem una volta pels encants que envolten l’església de Saint Sernin. Anem de pressa. Quan tens poc temps i vols fer moltes coses no n’acabes de gaudir. Tornem a agafar el cotxe. Especialistes com som en girs prohibits per la ciutat de Toulouse i en circular pel carril bus no ens costa creuar el riu i arribar a l’Hôtel-Dieu.
Sota el sol de la primavera prematura, la ciutat està esplèndida. Des de l’altra riba de la Garona, els edificis vermells de la place de la Daurade resplendeixen. La gent es comença a aplegar a les vores del riu. A llegir, prendre el sol, vagarejar. Toulouse ha de ser una bona ciutat per viure-hi.
L’antic hospital on se celebra la fira ens rep amb el seu jardí hospitalari -ho és en les dues accepcions de l’adjectiu-, els seus curiosos arbres de branques curtes com monyons i els seus murs imponents. Passem el matí remenant llibres –encara a preus d’època de vaques grasses- i sortim a l’hora de dinar.
Pels carrers s’hi passeja molta gent. Com si després d’un llarg i fred hivern tothom tingués ànsia de sol i de vida. Com la nit anterior, comencem a mirar restaurants i a llegir menús. En aquesta matèria som una mica perepunyetes. El dia abans, però, vam acabar encertant-la. Vam sopar en una mena de petit bistrot amb taules juntes i llum difusa que servia bones viandes. L’amo es mostrava extraordinàriament amable i la seva efusivitat anava in crecendo, possiblement a causa de les copes de vi que anava bevent a la cuina. La gran perla fou quan ens va dir que el filet i el foie que configuraven la base del Rossini (pronunciat a la francesa amb accent agut) feien une bonne musique. L'home tenia tota la raó.
Per dinar, acabem també en un bistrot. Som als Carmes, a un dels barris de moda. Les terrasses són totes plenes. Necessitaríem dies i dies per gaudir de tot el que ofereix la ciutat. Al restaurant els ulls se'ns en van cap als plats que van passant. L'elecció se'ns fa difícil i pren un aire gairebé transcendent. Jo no demano vi: tinc por d'ensonyar-me conduint, però el veí de la taula del costat em serveix una copa de la seva ampolla, tot parlant-me en castellà. Aquesta amabilitat ens sorprèn. Anteriorment, en un pàrquing, un senyor ens ha parat i ens ha indicat on hi havia una plaça lliure. Això seria impensable a Barcelona. A la capital de la solidaritat i la sostenibilitat, la gent va molt a la seva.
L’antic hospital on se celebra la fira ens rep amb el seu jardí hospitalari -ho és en les dues accepcions de l’adjectiu-, els seus curiosos arbres de branques curtes com monyons i els seus murs imponents. Passem el matí remenant llibres –encara a preus d’època de vaques grasses- i sortim a l’hora de dinar.
Pels carrers s’hi passeja molta gent. Com si després d’un llarg i fred hivern tothom tingués ànsia de sol i de vida. Com la nit anterior, comencem a mirar restaurants i a llegir menús. En aquesta matèria som una mica perepunyetes. El dia abans, però, vam acabar encertant-la. Vam sopar en una mena de petit bistrot amb taules juntes i llum difusa que servia bones viandes. L’amo es mostrava extraordinàriament amable i la seva efusivitat anava in crecendo, possiblement a causa de les copes de vi que anava bevent a la cuina. La gran perla fou quan ens va dir que el filet i el foie que configuraven la base del Rossini (pronunciat a la francesa amb accent agut) feien une bonne musique. L'home tenia tota la raó.
Per dinar, acabem també en un bistrot. Som als Carmes, a un dels barris de moda. Les terrasses són totes plenes. Necessitaríem dies i dies per gaudir de tot el que ofereix la ciutat. Al restaurant els ulls se'ns en van cap als plats que van passant. L'elecció se'ns fa difícil i pren un aire gairebé transcendent. Jo no demano vi: tinc por d'ensonyar-me conduint, però el veí de la taula del costat em serveix una copa de la seva ampolla, tot parlant-me en castellà. Aquesta amabilitat ens sorprèn. Anteriorment, en un pàrquing, un senyor ens ha parat i ens ha indicat on hi havia una plaça lliure. Això seria impensable a Barcelona. A la capital de la solidaritat i la sostenibilitat, la gent va molt a la seva.
Havent dinat, donem un petit passeig, amb parada inclosa al petit mercat de llibres de la plaça de Saint-Etienne. Allà veig marcat a set euros un llibre que he comprat a la fira per vint. Gran ràbia. Ens entretenim una estona en una llibreria on també venen discos i anem a buscar al cotxe per marxar. La sensació és d'un pas molt fugaç per aquesta ciutat cada vegada més estimada. Toulouse ha esdevingut ja un lloc on cal anar tot sovint.
La foto és de l'Àlex de fa dos anys.(Aquest any no duia càmera).
Postfaci futbolístic:
La foto és de l'Àlex de fa dos anys.(Aquest any no duia càmera).
Postfaci futbolístic:
L'Espanyol és com un moribund que es resisteix a morir. Hi ha moments, com diumenge amb l'1 a 3, en què sembla estar ja a les últimes però miraculosament aguanta. Alguns arbitres semblen voler aplicar-li l'eutanàsia activa però no ho acaben d'aconseguir. El malalt té alguns òrgans (De la Peña) especialment valents, fins i tot hipertrofiats. D'altres òrgans vitals (Tamudo, Kameni) estan tocats. Magrat tot, mantinc vives les esperances de sortir de la UCI. A veure si aquest diumenge, a la Clínica Universitaria de Navarra...
11.3.09
Sobre portes
De vegades penso que el que escric en aquest bloc –o el simple fet d’escriure aquest bloc- pot haver-me tancat algunes portes. Això em genera un cert malestar però ràpidament reacciono amb una reflexió. Si aquestes portes s’han tancat a causa d’això, és que eren portes que no mereixien ser obertes i el que hi havia al darrera no podia tenir cap mena d’interès.
9.3.09
Raducanu, on ets?
Diumenge passat un bon amic culé em reptava a escriure també al bloc després de la derrota amb el Madrid. Vaig contestar-li amb un pujolià “avui això no toca”. Era l’única opció que em quedava. I bé, una setmana després, segueix sense tocar però...Fa una colla d’anys, amb Luis Fernández a la banqueta, l’Espanyol -always walking on the wild side- estava a nou punts de la salvació. Tocava partit a Vila-Real i Raducanu, un d’aquells jugadors fugaços que caracteritzen el nostre equip, va marcar un gol històric que ens va donar els tres punts. Recordo que en la celebració es va enfonsar una tanca i hi va haver algun ferit.
Dissabte passat no hi va haver miracle a la Plana, tot i l’apel a l’esperit de Raducanu i el suport massiu de tres mil pericos. Resulta increïble veure tres mil persones desplaçant-se per animar un equip que va penúltim (ara últim) i cridant Espanyol alè al pas d’uns jugadors que s’han passat mitja temporada a la lluna (per utilitzar una expressió benèvola) i que ara que volen no tenen la fortuna necessària.
Ara estem a menys set. No és la nostra mínima històrica i arriba la primavera, però tinc poques esperances que comenci el desglaç i ens situem en temperatures positives. Efectivament, hay demasiados corazones sin consuelo.
4.3.09
Estampa italiana: Don Vincenzo
Era a mitjans d’agost de l’any 2003. Un estiu terriblement calorós. Havíem fet el viatge fins a la Toscana amb el Volkswagen Polo de la Gemma, que va arribar exhaust. Però va valer la pena. Els cinc primers dies els vam passar hostatjats en un indret meravellós enmig dels turons del Chianti. Era una casa de camp restaurada, aïllada entre els boscos. S’hi arribava per un camí pedregós i ple de sotracs que ens feia patir per l’embaràs de la Gemma. Però tenia una recompensa. La casa gaudia d'una de les vistes més boniques que hagi vist mai: les cases i l’església de l’aldea de Volpaia, retallades damunt d’una carena i acabades amb una filera de xiprers. Camps de vinyes i, a la llunyania, Radda in Chianti.
El territori del Chianti és més agrest que el típic paisatge toscà de les postals, camps ondulats de cereals i ara una capella, ara un xiprer. Aquestes terres suaus es troben més al sud, a la banda de Pienza i de la Val d’Orcia. Però el Chianti, més incòmode de recórrer, té també una gran bellesa.
Sopàvem a la mateixa casa i des de la terrassa, sota l'emparrat, vèiem com la llum s’anava fonent i com s’enfosquia la silueta de Volpaia. Apareixien els estels, l’aire es refrescava i les converses s’escalfaven. Guido, l’amfitrió, treia la grappa i el limoncello i l’anglès començava a fluir amb més facilitat. Guido havia treballat a la banca i havia canviat Milà per la Toscana.
L’últim dia, quan la recança de deixar un lloc on has estat feliç ens començava a vèncer, el vam veure arribar. Vell i taciturn, amb unes ulleres anacròniques de pasta, semblava un autèntic capo. Els italians quan són seriosos tenen un aire especialment transcendent. Ell el tenia. Anava acompanyat d’algunes dones, que estaven sempre per ell. Una era gran i semblava la dona, les altres una mena d’ajudants. No parlaven gaire.
Guido ens ho va explicar. Cada any, a mitjans d’agost, els propietaris del castell i de mig poble de Volpaia, productors de vi, organitzaven la Festa di San Lorenzo. Convidaven amics que hostatjaven aquí i allà i per això la mateixa casa on estàvem restava ocupada a partir d’aquella data. Era una celebració molt exclusiva, amb un castell de focs d’artifici, però al final, amb el Chianti rajant a dojo, s’acabava barrejant amb la festa popular de la gent de Volpaia. Guido era un amant d’aquesta revetlla popular.
L’home de les ulleres i el posat recte era l’encarregat d’organitzar la festa selecta. Ara sóc incapaç de recordar-ne el nom i això em fa una certa ràbia. Diguem-li Don Vincenzo. Sembla que Don Vincenzo era un autèntic mestre en l’organització d’aquest tipus de cerimònies i ell fou l’artífex de les noces de Carolina de Mònaco i el malaguanyat Stefano Casiraghi. Puc imaginar-me a Don Vincenzo –discret, impecable, impertèrrit- donant indicacions i controlant-ho absolutament tot. El veig.
El territori del Chianti és més agrest que el típic paisatge toscà de les postals, camps ondulats de cereals i ara una capella, ara un xiprer. Aquestes terres suaus es troben més al sud, a la banda de Pienza i de la Val d’Orcia. Però el Chianti, més incòmode de recórrer, té també una gran bellesa.
Sopàvem a la mateixa casa i des de la terrassa, sota l'emparrat, vèiem com la llum s’anava fonent i com s’enfosquia la silueta de Volpaia. Apareixien els estels, l’aire es refrescava i les converses s’escalfaven. Guido, l’amfitrió, treia la grappa i el limoncello i l’anglès començava a fluir amb més facilitat. Guido havia treballat a la banca i havia canviat Milà per la Toscana.
L’últim dia, quan la recança de deixar un lloc on has estat feliç ens començava a vèncer, el vam veure arribar. Vell i taciturn, amb unes ulleres anacròniques de pasta, semblava un autèntic capo. Els italians quan són seriosos tenen un aire especialment transcendent. Ell el tenia. Anava acompanyat d’algunes dones, que estaven sempre per ell. Una era gran i semblava la dona, les altres una mena d’ajudants. No parlaven gaire.
Guido ens ho va explicar. Cada any, a mitjans d’agost, els propietaris del castell i de mig poble de Volpaia, productors de vi, organitzaven la Festa di San Lorenzo. Convidaven amics que hostatjaven aquí i allà i per això la mateixa casa on estàvem restava ocupada a partir d’aquella data. Era una celebració molt exclusiva, amb un castell de focs d’artifici, però al final, amb el Chianti rajant a dojo, s’acabava barrejant amb la festa popular de la gent de Volpaia. Guido era un amant d’aquesta revetlla popular.
L’home de les ulleres i el posat recte era l’encarregat d’organitzar la festa selecta. Ara sóc incapaç de recordar-ne el nom i això em fa una certa ràbia. Diguem-li Don Vincenzo. Sembla que Don Vincenzo era un autèntic mestre en l’organització d’aquest tipus de cerimònies i ell fou l’artífex de les noces de Carolina de Mònaco i el malaguanyat Stefano Casiraghi. Puc imaginar-me a Don Vincenzo –discret, impecable, impertèrrit- donant indicacions i controlant-ho absolutament tot. El veig.
I així vam marxar cap a Pienza, deixant a Don Vicenzo amb els seus treballs i fent el propòsit de tornar algun dia i, qui ho sap, potser poder viure la nit de San Lorenzo a Volpaia. Per mi, aquesta festa ha adquirit dimensions mítiques.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)