Llegeixo a Queviures la breu i precisa crònica sobre l’illa veneciana de Torcello. L’autor parla d’un lloc erm, fred i abandonat. I efectivament deu ser així. Només que la meva percepció és la d’un indret efectivament erm i abandonat però bestialment calorós. Amb una calitja que no deixa passar els raigs del sol però que n’amplifica l’efecte. Un hivernacle d’aigües estancades i males herbes. Quaranta graus de temperatura. El paradís dels mosquits i de la malària. Això és Torcello per a mi, tot i reconèixer la seva bellesa desolada.
És curiós com canvia el nostre món per l’efecte del clima i del pas de les estacions. Sabem que és un fenomen cíclic i inevitable, però en ple hivern em resulta inconcebible que algun dia pugui ser estiu. Emmig de la boira gèlida vigatana és inimaginable que, sis mesos més tard, puguem rostir-nos de calor en aquell mateix indret. Cada any és el mateix, però és impensable. Sabina dibuixa Madrid com el lloc donde el mar no se puede concebir. Doncs això, ara mateix l’estiu em resulta inconcebible. Maniga curta i espardenyes d’espart, va home va.
I si és un lloc on només hem estat una vegada, la imatge queda per sempre lligada a aquell instant, almenys per a mi. Fred a Torcello? Però què dius home!
1 comentari:
Molt fred! I boira, i neu! Tens raó que passa, això. De fet potser és un error qualificar un lloc de fred quan s'és conscient que el mes d'agost també hi ha de passar, per allà, però per mi ja sempre serà fred, Torcello. M'ho puc arribar a imaginar calorós i ple de mosquits, però segur que perd!
Publica un comentari a l'entrada