Segueixo plenament immers en la meva fascinació pel París d’entreguerres i per l’ebullició literària de l’època. És una atracció que m’ha acompanyat sempre i que determinades lectures, com és el cas de les memòries de Sylvia Beach, aguditzen.
Un dels centres de gravetat d’aquest paisatge literari fou sens dubte el carrer de l’Odéon, on es trobaven (ho he escrit tantes vegades que m’arribo a fer molt pesat, però les obsessions són així) la llibreria
Shakespeare and Company, regentada per la citada Sylvia Beach i que oferia llibres en anglès, i la llibreria francesa homòloga
La maison des amis des livres, propietat d’Adrienne Monnier.
Aquestes dues dones, tal com es retrata en una interessant pel·lícula estrenada fa deu o dotze anys titulada
Paris was a woman, foren alguna cosa més que llibreteres i, si el terme no em resultés tan antipàtic, les qualificaria d’
agitadores culturals.
No entraré en el detall de la peripècia editorial amb què es va enfrontar Beach quan va decidir publicar l’
Ulises de Joyce o el volum de poemes del mateix autor
Pomes penyeach, però sí que voldria remarcar el paper de mecenatge, uns cops econòmic, altres de caràcter més emocional o fins i tot logístic, que va portar a terme amb el mateix Joyce o amb escriptors americans de l’anomenada
generació perduda que trobaven en Shakespeare and Company una mena de refugi on no es sentien tan perduts.
A l’altra banda del carrer, Monnier no va restar al marge d’aquesta activitat protectora i va organitzar conferències, va ajudar escriptors, va recolzar iniciatives que titllaria també de solidàries si aquest mot no em fes hores d’ara arrufar el nas i va editar una revista literària de gran qualitat,
Le Navire d’Argent.
Aquesta nau de plata no va tenir una singladura massa llarga (dotze números en poc més d'un any) però sí que va remoure les aigües de l'oceà de la literatura francesa i hi va deixar un rastre d'escuma important. A banda d'autors francesos (Larbaud, Saint-Exupéry, Claudel, Prévost), la revista de Monnier va publicar també traduccions d'escriptors britànics o americans de la talla de T.S. Eliot, Hemingway o el mateix Joyce. En el cas de Joyce, va publicar de forma pionera i en anglès -ja que no hi havia cap revista anglesa ni americana disposada a fer-ho- un extracte del
Work in progress, que esdevindria finalment
Finnegans wake, referent de la literatura innovadora i experimental i obra inintel·ligible per a molts lectors entre els quals em compto. (I penso que és una llàstima, encara que pugui ser crucificat per escriure això, que el Joyce de
Dublinesos o dels fragments més realistes i lúcids de l'
Ulises seguís aquest camí).
Tot això ve al cas per explicar que alguns bojos de la literatura (o més aviat d'allò que l'envolta) no en tenim prou amb la lectura i necessitem anar més enllà, buscant traslladar-nos a l'època en què les obres van ser escrites, en una mena de viatge fetitxista en el temps. Per això, busquem primeres edicions o publicacions de l'època que ens fan sentir més a prop dels autors i ens fan viure una mica allò que ells van viure. És un sentiment una mica pueril però en molts casos inevitable. I és així que dissabte passat vaig anar decidit a l'oficina de correus d'Aiguafreda on m'esperava un paquet procedent d'una llibreria de vell de Goteborg (!). A dins hi havia tres números (entre ells el núm. 5 que inclou el Work in progress) de Le Navire d'Argent, que curiosament havia trobat per internet a un preu força raonable en aquesta llibreria sueca.
Mentre escric això, els tinc al meu costat. De tant en tant observo el disseny senzill i elegant de les portades, em pregunto a qui pertanyien i com van anar a parar a Suècia, passo amb compte pàgines, en llegeixo algun fragment i em sento més proper al carrer de l'Odéon, vuitanta anys enrere. Il·lusions...
La Fundació Josep Pla m’envia el catàleg de l’exposició Pla, l’Hermós i companyia, que han organitzat. El llibre és bàsicament un recull de fotografies d’un seguit de personatges lliures i un punt estrafolaris que poblaren els pobles i viles de l’Empordà i tingueren contacte i influència en Pla. Les imatges s’acompanyen de textos de Pla al voltant d’uns individus –el més representatiu dels quals va ser Sebastià Puig, conegut com l’Hermós- d’un gènere ja extingit.
