Hay-on-Wye (Y Gelli)

La setmana que ve, amb l’autor de Queviures, farem una petita escapada a Hay-on-Wye, Gal·les. Probablement hàgiu sentit a parlar d’aquest poble (Y Gelli en gal·lès), a tocar de la frontera amb Anglaterra, on s’han establert una trentena de llibreries de vell. És un d’aquests pobles de llibres com Montolieu a França o Redu a Bèlgica, però, segons diuen, especialment reeixit. Ja veurem.
L’escapada es tracta, doncs, de gaudir d’aquest paradís dels llibres vells i també, per què no, del paisatge gal·lès i de la vida rural britànica: esmorzar lleuger amb bacon, ous, salsitxes i xampinyons, cerveses tebiones al pub, converses amb els pastors (el d’ovelles i el d’ànimes)... Esperem sentir-nos una mica com Hugh Grant a El inglés que subió una colina pero bajó una montaña.
També tenim intenció d’acostar-nos a Bath, l’elegant ciutat georgiana on Jane Austen va ambientar novel·les com Persusassió o L’abadia de Northanger i, pel camí, ens aturarem a Tintern Abbey, una abadia gòtica en ruïnes, inspiració de Turner i del poeta Wordsworth. A l’autor de Queviures li recorda un vídeo d’Iron Maiden. Què hi farem!
Tot això, en dos dies, una escapada curta però intensa. Ja escriurem alguna crònica.

Dos apunts

1) Sentit ahir a la ràdio diverses vegades: "el partit islamista moderat". Islamista moderat, un oxímoron gairebé perfecte.

2) Josep Pla també se'n va de vacances.

Com si el temps no hagués passat

Ser pare et porta a fer coses que en altres condicions mai faries. Així és com he esdevingut un assidu als actes i festes populars que es fan al meu poble, i he de confessar que de vegades l’experiència resulta positiva.
Ahir al vespre fou el torn d’una exhibició de malabars amb foc a la plaça Major. Tot era molt senzill: dos nois, l’un enfilat en unes xanques, jugant amb unes torxes i caminant per la plaça, barrejant-se entre l’escàs públic. Però l’ambient de tot plegat –els nanos jugant, la llum minvant gradualment fins fer-se de nit, la música que acompanyava els malabaristes, l’entorn de la plaça- resultava molt agradable, amb un punt de nostàlgia i de retorn al passat.
Em deia un amic –un altre pare- que li recordava una pel·lícula francesa, d’aquelles que tenen un punt malenconiós. I realment era ben bé així. Crec que van posar alguna peça de Satie i també aquelles músiques que recorden el circ o les fires dels anys vint, mentre les bitlles enceses volaven pel cel hipnotitzant les mirades com només el foc és capaç de fer. Després els nens van córrer per la plaça, xutant una pilota i van acabar la nit prenent-se un gelat. Com fèiem nosaltres i segurament els nostres pares una nit qualsevol d'estiu. Com si el temps no hagués passat.

Article Javier Marías

Us recomano l'article de Javier Marías No poder con el alma, publicat ahir al suplement de El País.

Contradicció i bellesa

Dos textos literaris. Contradicció evident però bellesa i emoció en tots dos. Potser cal prendre partit però potser no, només gaudir de la veritat de cadascun d'ells.

Boris Vian, Le deserteur:

Monsieur le président
Je vous fais une lettre
Que vous lirez peut-être
Si vous avez le temps

Je viens de recevoir
Mes papiers militaires
Pour partir à la guerre
Avant mercredi soir

Monsieur le président
Je ne veux pas la faire
Je ne suis pas sur terre
Pour tuer des pauvres gens

C'est pas pour vous fâcher
Il faut que je vous dise
Ma décision est prise
Je m'en vais déserter

Depuis que je suis né
J'ai vu mourir mon père
J'ai vu partir mes frères
Et pleurer mes enfants

Ma mère a tant souffert
Elle est dedans sa tombe
Et se moque des bombes
Et se moque des vers

Quand j'étais prisonnier
On m'a volé ma femme
On m'a volé mon âme
Et tout mon cher passé

Demain de bon matin
Je fermerai ma porte
Au nez des années mortes
J'irai sur les chemins

Je mendierai ma vie
Sur les routes de France
De Bretagne en Provence
Et je dirai aux gens:

« Refusez d'obéir
Refusez de la faire
N'allez pas à la guerre
Refusez de partir »

S'il faut donner son sang
Allez donner le vôtre
Vous êtes bon apôtre
Monsieur le président

Si vous me poursuivez
Prévenez vos gendarmes
Que je n'aurai pas d'armes
Et qu'ils pourront tirer


Salvador Sostres, Un soldat és un cor:

El cor d’un soldat mort embolicat en una partitura de Bach. Les taques de sang, les ànsies, el combat. El cor d’un soldat mort al front que els soldats embolicaren en una partitura de Bach. Ni taüts ni espai ni forces per poder moure tot el cos. El cor d’un soldat mort enviat als seus pares, la tendresa i la desesperació, el crit agut i silenciós de les mares que han perdut el fill, i també el progrés d’una nació, la consolidació de la llibertat. El cor d’un soldat mort, d’un soldat de l’exèrcit dels bons. La por i el valor, la temeritat i l’amor, el cor d’un soldat mort i ara els nens juguen a les places i les terrasses estan plenes de gent i de sol. Hi ha la fressa i les corredisses, els gelats i els cambrers, els fanalets que s’encenen quan cau la tarda i arriba el capvesprol. I de fons el cor del soldat mort. El cor del soldat mort i la mare convertida només en plor. El cor d’un soldat mort és el teló de la pau, i la seva conclusió. La penyora, els records. Els souvenirs de la pau són els cors de tots els soldats morts al front. Els seus cors embolicats en música sagrada i retornats als pares. Els seus cors que bategaren perquè poguessin bategar els nostres cors. D’aquells cors en som deutors. Deutors de pau i d'amor. Un soldat és un cor. Si mai en veus caure cap, embolica el seu cor en partitures que recordin l’harmonia del seu bategar preciós. Un soldat és un cor. Un soldat és un gegant d’amor, elit d’una espècie en decadència perquè ja ningú no estaria disposat a combatre en nom de cap Bé, ni contra cap horror: decadència és això. Honorem les tombes dels soldats morts, que una música dolcíssima bressoli el seu repòs. El cor embolicat d’un soldat mort és el sant grial de tota nació assedegada de llibertat i glòria, de destí, de món. Tanta generositat fins a la gota última. El cor d'un soldat embolicat en una partitura de Bach. Gegants d'amor. Un soldat és un cor.

Luis García

A la majoria dels (pocs) lectors d'aquest bloc no els importarà el més mínim el que escriuré ara, però què hi farem.
Resulta que hem venut (o estem a punt de vendre) Luis García. Felicito de tot cor els dirigents de l'Espanyol per la seva gran visió. Segurament Luis García és l'únic jugador que mai hauríem d'haver venut perquè combina qualitat, projecció de futur i sentiment d'equip. Potser no és l'únic de la plantilla amb aquestes característiques, però és sens dubte el més ben posicionat en aquesta tríada d'elements bàsics que ha de tenir un jugador rendible. Els altres pesos forts de l'equip van coixos en algun d'aquests punts: Tamudo i De la Peña en projecció futura i Riera, no cal dir-ho, en sentiment de pertinença.
Ara tindrem dinerons per fitxar, per enèsima vegada, un migcampista mediocre o un davanter fredot. Molt bé. Felicitats de tot cor i, com deia Fernando Fernán Gómez, "a la m...".

Salvem el Pastís (Protegim els sorollosos)

Aquests darrers dies s’està duent a terme una campanya a favor del Bar Pastís, segons sembla amenaçat de tancament per l’Ajuntament de Barcelona a causa del soroll i les molèsties en el veïnat. La música no és soroll, diu un dels lemes de la campanya, impulsada per figures destacades de les arts i les lletres.
Desconec el fons d’aquest cas i segurament no es pot generalitzar a partir d’una particularitat, però no és l’única vegada en què el tancament d’un local per contaminació acústica rep la contestació de personatges d’aquest sector. També va passar, per exemple, amb La Paloma.
Aquesta situació em resulta especialment indignant. Segurament molts dels qui protesten contra aquest tancament, després de gaudir de la música (no ho dubto) i d’immergir-se en la suposada bohèmia del Pastís, tornen als seus pisos insonoritzats i airecondicionats de Sarrià-Sant Gervasi o a les seves masies de l’Empordà, on dormen plàcidament. Mentrestant, els veïns del Raval, amb les finestres obertes per la calor i la humitat d’aquells carrerons insalubres, es desvetllen per tota una gamma de músiques i sorolls. M’agradaria que preguntessin a qui no pot dormir a les quatre del matí si la música no és soroll.
Segurament aquesta situació que dibuixo és una caricatura però no dista tant de la realitat. I per acabar de reblar el clau diré també que molts dels qui s’oposen a prendre mesures contra aquests locals sorollosos tan entranyables són també els que es queixen per les actuacions urbanístiques que pretenen adecentar i modernitzar barris com el Xino. Es perd el color del barri, l’autenticitat...- diuen, mentre la sordidesa de putes, ionquis i camells l’aguanten els altres.

Poca broma

Llegeixo aquesta notícia a La Vanguardia i arribo a les següents conclusions/reflexions/interrogants:

1) Cal tenir molt de compte amb el que es publica als blocs, inclosos comentaris aliens. Jo almenys així ho faré. Potser caldria també que els programes per escriure blocs eliminessin la possibilitat de realitzar comentaris directes (sense moderació de l'autor) o, com a mínim, advertissin dels seus riscos.
2) Quins són els límits de la responsabilitat? Si l'autor del bloc és responsable dels comentaris que s'hi publiquen, també ho és dels continguts dels blocs que té enllaçats en el seu?
3) (Seré molt curós a l'hora d'escriure el que vull expressar a continuació). Darrerament observo en l'SGAE una certa deriva cap a posicions potser excessivament mercantilistes.

Dos flaixos

1) Dimarts vaig anar al tanatori de Sant Gervasi a donar un condol. Eren les tres de la tarda i feia molta calor. La vista sobre Barcelona era magnífica, amb el cementiri a primer pla i la gran massa urbana al fons, desdibuixada només per la calitja i una llum excessiva. L’improvisat mirador estava desert i regnava pertot un gran silenci. Tenint Barcelona als meus peus vaig recordar indefectiblement la cançó de Loquillo, especialment aquell fragment que diu:

y desde esta curva donde estoy parado
me he sorprendido mirando a tu barrio
y me han atrapado luces de ciudad.



2) Avui, a diferència del que faig normalment, he agafat el tren a l’estació d’Aiguafreda (o Sant Martí de Centelles per ser exactes). Eren dos quarts de vuit i feia una fresqueta mot agradable. Els cingles del Puigfred, imponents, es retallaven sobre un cel molt blau i s’imposaven sobre tota la xarxa de cables del tren, la sempre temuda catenària. S’hi estava bé, a l’andana, mirant aquest paisatge i gaudint d’una temperatura de luxe per ser el mes de juliol.

Sobre les baixes laborals

Recordo que fa uns anys vaig llegir una entrevista a la contraportada de La Vanguardia amb una veterana advocada funcionària, crec que de la Generalitat, que es vantava de no haver estat ni un sol dia de baixa en tota la seva llarga carrera professional. Segurament té el seu mèrit no haver faltat mai a la feina per un refredat, una grip, un mal de cap o per qualsevol de les malalties lleus que tots patim al llarg de la nostra vida. Ara bé, quan vaig llegir aquestes afirmacions el que vaig pensar és que aquesta senyora havia tingut molta sort i que no hauria de temptar-la. Segurament si hagués tingut la desgràcia de tractar-se amb quimioteràpia, fer-se la diàlisi o patir un accident greu hauria d’haver estat més d’un dia de baixa.
Això ve al cas perquè moltes vegades es parla de les baixes i de l’absentisme laboral amb molta frivolitat. Tots sabem prou bé que vivim en el país de la picaresca i que hi ha gent que té molta barra. I les empreses i l’administració han de lluitar contra el frau de les falses malalties que ens resten competitivitat i costen diners a les arques públiques. Però ho han de fer amb la cura i el tacte de separar el que és i el que no és, marcant una clara línia vermella, ara que estan tan de moda i no posant-ho tot al mateix sac. És un àmbit en el qual cal ser molt curós.
I dic això perquè aquest és un exemple més d’una tendència que darrerament percebo, segons la qual en la gestió empresarial sembla que tot s’hi valgui a l’hora d’obtenir resultats. I curiosament això és així en un país on les grans escoles de negocis són d’inspiració cristiana. S’hauria d’estudiar a fons si existeix una coherència entre l’ideari humanista cristià i les polítiques de gestió derivades de determinats programes formatius impartits per aquestes escoles. Alguns que potser no som molt cristians però sí que som humanistes tenim els nostres dubtes.

Nick Hornby i el futbol

Mai he estat un gran seguidor del futbol ni un especialista en aquest esport. Malgrat la meva fe blanc-i-blava, mai he estat soci de l’Espanyol ni un assidu al camp. A Sarrià hi anava un parell de cops l’any i a Montjuïc només hi he anat dues vegades, en sengles partits contra el Barça (1-1 i 0-1, respectivament). D’altra banda, sóc cada vegada més escèptic respecte tot el que es mou al voltant del futbol: els traspassos milionaris, les fitxes astronòmiques, els interessos ocults dels dirigents, la manca d’identificació dels jugadors amb els equips, els negocis televisius,... Per no parlar de tota la tabarra dels programes radiofònics i dels diaris especialitzats, autènticament insuportables.
Tanmateix, hi ha alguna cosa del futbol que m’atreu sense que ho pugui evitar. No és el joc, en general cada vegada més avorrit. Ni els jugadors, sobre els quals, i amb alguna honrosa excepció, val més no opinar. Ni tampoc tot el moviment de suport als equips, que em desagrada força. És alguna cosa relacionada amb el caràcter dels clubs i el que acaben representant, que fa que en qualsevol partit que es jugui, encara que no m’interessi gens, sempre m’acabi decantant per algun dels equips. O que tingui fílies i fòbies una mica absurdes. Per què odio tant la selecció alemanya i en canvi m’agrada tant la italiana si són força semblants (joc en general pobre, resultats sempre bons)? Per què li tinc mania al pobre Mallorca i desitjo sempre que guanyi l’Elx, perdut des de fa anys a la segona divisió?
D’altra banda, el futbol pot arribar a ser en alguns casos una metàfora de la vida i establir-se una comunió entre el caràcter d’una persona i el del seu equip. Ningú dubta que l’Espanyol és un equip clarament perdedor i poc estètic però alhora lluitador i irreductible. Els seus seguidors difícilment ens sentiríem còmodes amb ell si no fóssim també una mica així.
De tot això, d’aquesta visió simbòlica del futbol, tracta el llibre de Nick Hornby Pasión en las gradas, editat per Anagrama. És un llibre extraordinàriament divertit però alhora té profunditat, ja que entra a fons en tot allò que pot arribar a representar el futbol per un seguidor acèrrim d’un equip, en el seu cas l’Arsenal. M’està sorprenent gratament i el recomano.
Acabo amb un parell de preguntes que l’autor es formula en el llibre: els seguidors d’un equip de futbol es diverteixen al camp? És possible canviar d’equip? Coincidint amb Hornby respondré que no a les dues preguntes. En general, al futbol es pateix i és materialment impossible canviar d’equip. En la meva infantesa, i després d’una enèsima derrota de l’Espanyol a casa contra el Betis, em vaig emprenyar i vaig decidir abandonar-lo i fer-me d’un altre equip. Lògicament, el Barça no podia ser de cap manera, així que buscant-ne un de més o menys proper, vaig triar el València. Vaig pensar que podria ser seguidor del València, un equip competitiu i que treia resultats decents. Al cap d’una setmana, però, el València no m’interessava el més mínim i estava pendent altre cop de la ràdio a veure què feia l’Espanyol.