Sobre els graffiti

No m’agraden els graffiti. En general els trobo agressius a la vista i no combrego amb la seva estètica. Reconec que alguns d’ells requereixen el seu esforç i tenen el seu mèrit. Però és un mèrit semblant al de construir una rèplica de la Torre Eiffel amb escuradents o de la Sagrada Família amb pedretes de riu, tal com fan algunes persones. Molta feina per un resultat que no valia la pena. Però esclar, no és el mateix ser un jubilat de Sant Fruitós del Bages que un artista contracultural de Brooklyn. No és el mateix guardar les teves maquetes a casa que exposar unes pintades a la vista de tothom. I no és el mateix dir que l’avi perd el temps que no que t’agraden més les parets blanques que plenes de dibuixots generalment horrorosos.
Segurament no hauria escrit aquesta entrada si no m’hagués trobat amb la situació d’haver de viatjar en el vagó d’un tren de rodalies absolutament pintat de graffiti. I quan dic absolutament vull dir del tot, vidres inclosos. M’agrada viatjar en tren amb un mínim de comoditat. No demano massa, només seure, llegir i poder mirar per la finestra, com feia Machado en els seus vagons de tercera. L’estructural incapacitat i menfotisme de Renfe a l’hora de dimensionar els trens a la demanda, m’obliga moltes vegades a viatjar dret i apretat, i això ja m’emprenya bastant ja que m’impedeix llegir. Només em faltava que uns senyors artistes del graffiti acabessin amb la transparència de les finestres i ens neguessin el bé bàsic de la llum del sol i el gaudi del paisatge. Segurament ens volen redimir i ens posen noves dificultats perquè ens alliberem de les nostres cadenes i trenquem amb el sistema, no viatjant mai més amb mitjans opressius. Els agraeixo l’esforç però, com a individu independent, preferiria decidir per mi mateix i, a aquests pintors de trens, els suggeriria que fessin gala del seu perfil contracultural d’altres formes. Per exemple, disparant els seus esprais cap a una determinada part de la seva anatomia.
Òbviament, no tots els graffiters són així però n’hi ha uns quants que fan pagar justos per pecadors.

Els horts de la vida

Molts dies quan vaig amb tren cap a Barcelona em fixo en una mena d’horts que algú cultiva a les vores de la via. Són uns horts mísers, petits, amb una terra seca i polsosa, poc procliu a la fertilitat. No obstant això, en aquests espais diminuts, enclaustrats entre la mateixa via, alguna casa de raval i camins que no duen enlloc, algú hi fa créixer bledes, cebes i alguna tomaquera. Al costat d’aquestes plantes no hi falten els bidons d’aigua per regar ni alguna cadira per seure a mirar no se sap què. No són com aquests horts de barraques que creixen als marges de certs rius i d’alguna autopista; són una cosa més modesta, ínfima. Em fan pensar en alguns paisatges marginals que retratava Ricardo Baroja en els seus gravats.
Per a mi, el gran miracle és que algú sigui capaç de fer un hort allí. Aquests horts no neixen de la pobresa ni de la necessitat, són el resultat de l’amor a la vida. S’ha d’estimar molt la vida per treure profit d’uns espais com aquests.

El pla de la Calma, repòs de poetes

Arran de l'escrit d'ahir sobre la paraula calma, rescato aquest article publicat ja fa temps a El 9 Nou i que vaig titular El pla de la Calma, repòs de poetes.

La Figuera, aclareixo per a qui no ho sàpiga, és una magnífica casa de pagès situada al pla de la Calma, en ple Parc Natural del Montseny. A més de nou-cents metres d’altitud, disposa d’una vista privilegiada sobre la Vall del Congost i els Cingles del Bertí i, els dies de boira baixa sobre la plana, reposa plàcidament sobre un mar d’escuma blanca, gaudint d’un sol esplendorós mentre nosaltres tremolem entre humides tenebres. Aquesta imatge del mar de cotó fluix vist des de la Calma és un dels records més vius de la meva infantesa. I ara, d’adult, tinc com un dels paisatges de la meva vida el que es veu des de la Perera, una altra de les masies del Pla, a la llum daurada de l’horabaixa: unes velles alzines en primer terme, la Figuera a continuació i el Bertí i tota la plana al fons. Darrera nostre ens guarden els sòlids murs de pedra vermella de la Perera i el bell pou que donava aigua a aquest mas. Al nivell d’aquesta vista jo només puc situar-hi alguns paisatges simples i meravellosos de l’Empordà, la Provença o la Toscana. Què voleu que us digui, com a en Josep Pla, m’agraden els paisatges suaus, tocats per la llum de la Mediterrània, amb una intervenció lleu i civilitzada de la mà de l’home.
Doncs bé, la Figuera, que ha estat sempre una de les cases amb més pes del pla de la Calma, té una història amb un important component literari. Ara fa un segle, al tombant del XIX al XX, aquest mas fou lloc de repòs d’intel·lectuals, lletraferits i músics de la talla de Joan Maragall, Josep Pijoan, Lluís Millet,... Aquest personatges trobaven en aquest punt del Montseny la inspiració i, mai més ben dit, la calma que necessitaven per a les seves creacions. Escrivia Maragall a Pijoan aquesta nota sobre el Pla de la Calma:

De les serres sobiranes
m’ha corprès altra cop la majestat,
l’estesa immobilitat
dels grans plans que hi ha dalt de les muntanyes.

Fruit d’aquestes estades va sorgir també una intensa relació amb els propietaris, especialment amb la nena de la casa, la Lola, que és evocada en diversos poemes de Maragall i que va mantenir correspondència amb el poeta.
El treball dels il·lustres visitants de la Figuera també es va veure enriquit pel saber i la cultura popular de pagesos, pastors o carboners que es guanyaven la vida durament per aquestes contrades. En són una mostra les cançons i versos populars que va recollir Pijoan. Ara, tota aquesta relació d’intel·lectuals i escriptors amb la Figuera ha quedat il·lustrada en l’exposició La Lola de la Figuera, organitzada pel Patronat d’Estudis Osonencs, que va circulant per diferents pobles de la rodalia del Montseny. És una exposició molt recomanable ja que recull materials que testimonien i documenten uns lligams no massa coneguts. Tanmateix, per sobre de l’exposició en si, jo recomanaria que tots ens esforcéssim per conèixer millor, i d’aquesta manera apreciar més, totes aquestes cases de pagès que, com la Figuera, formen part del nostre patrimoni comú. Moltes masies de la Calma i de totes les nostres muntanyes són ja irrecuperables i els propietaris ho tenen gairebé impossible per conservar les que queden però, com a mínim, coneixent-les, recordant el seu nom, les seves històries, la seva situació, estarem fent que visquin i perdurin en la nostra memòria. No hem d’oblidar que aquest és el nostre veritable patrimoni, que no hem de deixar morir ofegat sota la pressió d’una globalització cultural de nivell ínfim ni de l’imaginari tan pobre que ens ofereixen dia a dia alguns mitjans de comunicació.

Calma

Fa un temps van preguntar a una sèrie de personatges públics quina era la seva paraula preferida. No sé d’on va sortir aquesta iniciativa ni quan temps fa. En tinc un record molt vague.
De vegades, m’he preguntat què respondria jo si algú em fes aquesta pregunta. Crec que escolliria la paraula calma. M’agrada. D’una banda, la relaciono amb un indret proper a casa, el pla de la Calma, que és un dels paisatges més bells i tranquils que he conegut. De l’altra, em porta al cap aquells versos de Màrius Torres tan ben musicats per Lluís Llach: “No podem acostar les nostres vides calmes: / entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.” Finalment, moltes vegades, davant l’agitació del nostre viure diari, el que més enyoro és la calma. Així doncs, triaria la paraula calma, amb aquesta sonoritat lenta que és calma en si mateixa.

Els mals de la política

Gran article d'en Jordi Graupera a El Singular Digital. Amb un exemple, el de la nova ministra Aído, posa el dit a la nafra dels grans mals que afecten la política espanyola (i catalana): partitocràcia, mediocritat, igualtat de quota, endogàmia, promoció de la disciplina i la submissió com a valors màxims, etc. Val la pena llegir-lo.

Records a ritme de swing

Banda sonora recomanada per aquesta entrada: Orquestra de Tommy Dorsey 1947, Marie




Aquest matí, al cotxe, escoltava com cada dia els programes de notícies i m’he sentit definitivament cansat. Cansat de les picabaralles de sempre, de transvasaments que no es poden dir transvasaments, dels mateixos personatges, de les informacions que es retroalimenten en el si d’una endogàmia patològica.
He posat un cd i ha resultat ser de swing. Ha actuat com una magdalena proustiana, traslladant-me a dos escenaris del passat.
Fa uns anys, amb la meva dona -se’m fa estranya aquesta expressió però no en trobo cap de millor (esposa, senyora, parella,...ni parlar-ne)- vam anar a passar un cap de setmana a Londres. Era el mes de gener, feia fred i plovia. Només va sortir el sol, diumenge al migdia, quan ja havíem de marxar. A l’hotel vam demanar un taxi que ens portés a l’estació de Victoria. Ens va recollir un taxista d’un altre temps. Era un home d’uns setanta anys, vestit amb un jersei gruixut de llana. Portava una gorra de quadres i unes ulleres de pasta dels anys cinquanta. Vam pujar al taxi i sonava una música de swing, amb unes trompetes una mica afòniques. Des de Kensington a Victoria, el taxi va recórrer carrerons de cases georgianes i victorianes i squares verds i plàcids, gairebé secrets. Aquest paisatge, juntament amb l’estètica anacrònica de taxi i xofer, banyat tot plegat amb la música de swing, ens van transportar a un Londres de fa molts anys. La nostàlgia que s’acostuma a sentir quan un viatge arriba a la seva fi va ajudar-nos a assolir aquell estat d’ànim. Hores d’ara és el que més recordo d’aquella escapada londinenca: aquell viatge al Londres de Churchill i del 84, Charing Cross Road de Helene Hanff.
El swing fou també la música que va acompanyar la lectura d’un dels llibres que m’han deixat un millor record, potser per circumstàncies extraliteràries. Quan va néixer el nostre fill Àlex, vam passar uns mesos difícils. Érem pares primerencs, el nen plorava i plorava; no sabíem per què. Jo no treballava i estàvem tot el dia tancats a casa. Feia molt fred i gairebé no sortíem. Després va estar malalt i vam haver d’ingressar-lo a l’hospital. Per sort, no va ser res greu i al cap de poc tot es va anar solucionant. Durant aquest procés de normalització, vaig començar a llegir Ventanas de Manhattan, d’Antonio Muñoz Molina. Era un autor que mai m’havia atret però aquest llibre, una mena de dietari de l’estada de l’autor a Nova York, em va captivar ràpidament. Al llarg de les pàgines, Muñoz Molina parla molt de música, de jazz concretament. A mi em costa una mica d’entrar en cert jazz i per això la banda sonora que posava de fons a la lectura era un recull de swing o un cd de Frank Sinatra acompanyat de Tommy Dorsey que em va recomanar el barber. Per això, la música de swing em porta sempre a recordar aquells temps en què vaig llegir Ventanas de Manhattan.
I avui de la mà de Glenn Miller, Artie Shaw o Ella Fitgerald m’he sentit bé, en un estadi una mica irreal, lluny de les notícies de sempre que enverinen les ones.

Ella torna

Parafrassejant el lema d'aquella campanya que ens sembla ja llunyana, podríem dir que:

Si tu te'ls creus, ella torna.

Votar a Itàlia

Votar a Itàlia em resultaria complicat. És ben coneguda l’eterna inestabilitat de la política italiana, amb governs que cauen i tornen a aixecar-se per art de màgia, coalicions impensables, interessos inconfessables i sessions parlamentàries pròpies de l’òpera buffa.
Si no recordo malament, va ser cap a principis dels noranta que es va produir una autèntica revolució en la política d’aquell país, motivada per processos judicials que van destapar una corrupció generalitzada. Això va suposar la caiguda o transformació dels partits tradicionals com la Democràcia Cristiana, el Partit Socialista o el PCI. Fou la mort del famós pentapartit i la defenestració de líders com Andreotti o Craxi, imputats per diferents corrupteles.
Van néixer llavors noves formacions polítiques que van ocupar l’espai deixat per les forces tradicionals. És el cas de la Forza Italia de Berlusconi o del Partit dels Demòcrates d’Esquerra, una evolució del PCI. Aquestes formacions s’han anat transformant també a base de fusions i coalicions i hem tingut oliveres, margarides, pols de la llibertat o partits democràtics. A la llarga, però, els problemes clàssics d’inestabilitat i d’atomització en múltiples grups polítics s’han mantingut.
Malgrat tots aquests problemes, que han passat factura amb major mesura al centresquerra, i a pesar dels mals endèmics del país, Itàlia és un país que ha progressat i sempre està al capdavant. Enlloc he notat una sensació tan clara de riquesa com en ciutats del nord d’Itàlia com ara Vicenza. Després hi ha al sud, esclar, però quan des del Govern de Zapatero es va apuntar que Espanya superava a Itàlia en PIB, els números van demostrar ràpidament que es tractava d’una broma (vaja, com quan els pericos creiem que aquest any a la lliga podríem fer el sorpasso al Barça). Potser és un país que funciona tot sol.
D’altra banda, i a pesar de totes les seves disfuncions a nivell polític, Itàlia ha donat també en els últims temps alguns polítics que mereixen ser valorats. Curiosament són tots figures del centresquerra: l’exprimer ministre Massimo d’Alema, l’alcalde de Venècia Massimo Cacciari, l’actual candidat Walter Veltroni o fins i tot il professore Romano Prodi. Són polítics molt diferents als que ens té acostumats l’esquerra del nostre país, amb voluntat de sumar i no de dividir, allunyats de la demagògia i del sectarisme i amb sòlides conviccions morals, en alguns casos properes a l'humanisme cristià. Quina enveja! No obstant això, els executius d’esquerra han estat en general ingovernables, possiblement per la seva dependència, per aritmètica parlamentària, de petits grupuscles o de rèmores del pensament totalitari com ara Refundació Comunista.
Per contra, el centredreta ha aportat un major grau d’estabilitat al país, malgrat la difícil conjunció entre el populisme de Berlusconi, el secessionisme de Bossi i el neofeixisme reconvertit de Fini. I aquí cal dir que difícilment es poden trobar virtuts com les que esmentàvem anteriorment entre aquests polítics de la dreta italiana, amb il cavaliere com a màxim exponent. Que no té gaire de cavaller, per cert.
Així doncs, l’elecció a Itàlia ha de ser difícil ja que poden aparèixer contradiccions entre els diferents aspectes a tenir en compte a l’hora d’anar a votar: ideologia, capacitat de lideratge, necessitat de pragmatisme i perfil personal dels líders. Veurem què passa aquest cap de setmana.

Sobre el Roine i la geografia francesa

La portaveu parlamentària d’ERC, Anna Simó, ha acusat de temerari el govern de l’Estat Espanyol pel seu compromís d’estudiar el transvasament d’aigua del Roine, tal com es demana des de fa molts anys des de CiU i diferents sectors de Catalunya. La diputada en qüestió ha aventurat que el Govern espanyol ha fet aquesta proposta sense plantejar-la als dirigents de la regió francesa Roine-Alps.
Doncs bé, sembla que l’exconsellera de Benestar Social (o Acció Social i Ciutadania o com es digués a la seva època) ha errat el tret.
En primer lloc, perquè l’administració de l’Estat té un cert bagatge en diplomàcia i relacions internacionals i va transmetre al Govern francès la proposta abans que Zapatero l’anunciés en el seu discurs d’investidura. Qüestió de formes.
En segon lloc, perquè coneixent el model jacobí de l’Estat francès, en una qüestió d’aquest tipus, difícilment els governs regionals tenen gaire marge de decisió i el més lògic es adreçar-se al govern de París. I més, si es fa d’estat a estat.
I, last but not least, perquè el transvasament que es planteja es faria, sembla ser, des de prop de Nimes, que no pertany a la regió de Roine-Alps sinó a la del Llenguadoc-Rosselló. En la seva desembocadura al Mediterrani, el Roine, dividit en diversos braços i formant el delta conegut com la Camarga, separa dues regions: Llenguadoc-Rosselló i Provença-Alps-Costa Blava. Nimes pertany a la primera i Arles o Avinyó (a l’altre marge del riu) a la segona. El transvasament es faria des d'aquesta zona i no des de la regió de Roine-Alps (un dels famosos quatre motors d’Europa i que potser no s’ha calat com ha fet algun altre), que està més al nord i té la capital a Lió. És important informar-se, senyora diputada. A no ser que el Govern tripartit, en la mateixa línia que en el cas del Segre, aposti per fer sempre els transvasaments des dels cursos alts dels rius; una proposta, com és ben sabut, altament ecològica i sostenible.

El populisme no té sentit de l'humor

Primer va ser l'histrió Chávez, que va manifestar el seu malestar per aquesta instantània de l'agència Reuters:



Els mitjans veneçolans oficials van arribar a parlar de conspiració, amb la participació de la CIA i el pentàgon. Com si Chávez necessités conxorxes internacionals per ridiculitzar-lo. Ell sol ho fa perfectament. Francament, jo em quedo amb el Mickey Mouse original.

Ara és Cristina Kirchner (dels Kirchner de la casa rosada de tota la vida), qui s'enfada per una caricatura publicada al diari Clarín:



En la seva curta trajectòria com a presidenta, hem vist com la nova Evita tampoc accepta cap mena de crítica i perd els papers amb freqüència.

Està vist, aquests dirigents populistes sudamericans no tenen sentit de l'humor. Llàstima que aquest no sigui el seu únic defecte.

Encara més Brassens

Una nova versió lliure d'una de les cançons més conegudes de Brassens:

Aquesta és la lletra original:

Le parapluie

Il pleuvait fort sur la grand-route
Ell' cheminait sans parapluie
J'en avais un, volé, sans doute
Le matin même à un ami
Courant alors à sa rescousse
Je lui propose un peu d'abri
En séchant l'eau de sa frimousse
D'un air très doux, ell' m'a dit " oui "

Un p'tit coin d'parapluie
Contre un coin d'paradis
Elle avait quelque chos' d'un ange
Un p'tit coin d'paradis
Contre un coin d'parapluie
Je n'perdais pas au chang', pardi

Chemin faisant, que ce fut tendre
D'ouïr à deux le chant joli
Que l'eau du ciel faisait entendre
Sur le toit de mon parapluie
J'aurais voulu, comme au déluge
Voir sans arrêt tomber la pluie
Pour la garder, sous mon refuge
Quarante jours, quarante nuits

Un p'tit coin d'parapluie
Contre un coin d'paradis
Elle avait quelque chos' d'un ange
Un p'tit coin d'paradis
Contre un coin d'parapluie
Je n'perdais pas au chang', pardi

Mais bêtement, même en orage
Les routes vont vers des pays
Bientôt le sien fit un barrage
A l'horizon de ma folie
Il a fallu qu'elle me quitte
Après m'avoir dit grand merci
Et je l'ai vue toute petite
Partir gaiement vers mon oubli

Un p'tit coin d'parapluie
Contre un coin d'paradis
Elle avait quelque chos' d'un ange
Un p'tit coin d'paradis
Contre un coin d'parapluie
Je n'perdais pas au chang', pardi

I aquesta és la meva versió:

El paraigua

Plovia fort a la gran plaça
Ella venia sense paraigua
Jo en tenia un de bona raça
Que em guardava de tota aigua
Corrent gentil al seu rescat
Vaig proposar-li de venir amb mi
Tot assecant-se i de bon grat
Amb veu ben dolça em va dir “sí”

Un paraigua feliç
Esdevingué un paradís
Ella tenia tot l’aire d’un àngel
Esdevingué un paradís
El meu paraigua feliç
Semblava que el temps em fugís

Tot fent camí, amb gran tendresa
Sentíem junts el gran brogit
De caure l’aigua amb tota fermesa
Sobre el paraigua beneït
Hagués volgut, com al diluvi
Viure una pluja fins l’infinit
Per protegir-la com un bon nuvi
Quaranta dies, quaranta nits

Un paraigua feliç
Esdevingué un paradís
Ella tenia tot l’aire d’un àngel
Esdevingué un paradís
El meu paraigua feliç
Semblava que el temps em fugís

Però és ben sabut, de nit o dia
Tot té un destí molt ben escrit
El seu camí també el tenia
Amb gust amarg en el meu pit
Ella ha marxat qui sap a on
Després d’haver-m’ho agraït
I jo m’he vist tot sol al món
Fugint ella cap a l’oblit

Un paraigua feliç
Esdevingué un paradís
Ella tenia tot l’aire d’un àngel
Esdevingué un paradís
El meu paraigua feliç
Semblava que el temps em fugís