Article publicat a El 9 Nou el 5 d'abril de 2007:
En el seu llibre Elogio de la lentitud, Carl Honoré fa una crítica de la velocitat i el ritme vertiginós que imposa la vida moderna. Honoré, impulsor del moviment Slow life (Vida lenta), ens fa reflexionar sobre els inconvenients d’anar sempre tan de pressa. Explica Honoré que es va replantejar la vida quan es va trobar fullejant un llibre que portava per títol El conte per abans d’anar a dormir que només dura un minut. Llavors va meditar sobre el que suposava racionar d’aquesta manera el temps que dedicava al seu fill i com això era extrapolable a altres aspectes de la seva manera de viure. Encara que mai m’han agradat aquest tipus de llibres, penso que Elogio de la lentitud és interessant i recomanable, tot i que el dia a dia faci molt difícil seguir-ne els postulats. En qualsevol cas, crec que moviments com Slow food (Menjar lent) i Slow cities (Ciutats lentes), nascuts a Itàlia, van fent taca d’oli i tenen un futur esperançador.
Seguint una mica aquesta línia, jo voldria fer un elogi de la simplicitat. M’esgarrifa el grau de complexitat que està adquirint la nostra vida. Posaré un exemple. L’altre dia em comentava una persona que s’havia passat un dia sencer desinstal·lant un Home cinema espatllat i instal·lant-ne un de nou, trafiquejant amb multitud de cables i llegint alhora els inintel·ligibles manuals d’instruccions del televisor, del DVD i del mateix Home cinema. Això em va fer pensar. Evidentment, sempre hi ha hagut persones interessades en la tecnologia, a qui agraden totes aquestes coses però per a la resta dels mortals, val la pena tanta complicació? Francament jo mai em complicaria tant la l’existència per un Home cinema. Si fan alguna cosa que m’interessa per la televisió, fet força inusual, em dono per satisfet amb els altaveus convencionals. Davant la complexitat dels dispositius tecnològics d’última generació, sempre dic que el meu model és la nevera: l’endolles i funciona; fa la seva feina i si s’espatlla truques el tècnic o en compres una de nova. Una nevera no necessita baixar-se actualitzacions ni pateix apagades analògiques ni té el morro tan fi com els seus parents electrònics més evolucionats.
La tecnologia és un àmbit paradigmàtic de la complexitat que ens envolta, però n’hi ha molts més. Posaré un altre exemple. L’opulència de la nostra societat fa que avui en dia sigui molt difícil fer regals. Tothom té de tot. Això fa que el mercat creï productes per cobrir suposades necessitats, que alhora permeten donar resposta a les ànsies de comprar. I això fa que apareguin articles tan sorprenents com ara màquines d’afaitar jerseis, tasses per infusió amb connexió USB a l’ordinador, guies de cases encantades del món, sillons per a telèfons mòbils,... Personalment, prefereixo que em regalin un dibuix, una samarreta per l’hivern, un poema, una llonganissa, un bon dinar o uns mitjons.
El teixit productiu se sustenta també i es retroalimenta d’aquesta complexitat. Cada vegada menys negocis es basen en cobrir les necessitats bàsiques de les persones. Tenim cada cop feines més estranyes i, des del punt de vista de la realitat (autèntica no fictícia), menys útils. Prefereixo no citar exemples, només cal que hi pensem.
L’activitat laboral diària està sotmesa també a aquesta creixent complexitat. Cada vegada hi ha més especialistes en àrees més i més concretes i fins i tot es fa la broma que si es continua incrementant el nivell de coneixement dels experts i es va reduint el seu camp d’actuació aviat tindrem especialistes que ho sabran tot sobre res. Tot això fa que avui en dia, en l’àmbit laboral, a una persona li resulti molt difícil resoldre per si sola un problema. Necessitem interaccionar contínuament, necessitem eines complexes que ens ajudin, creem circuits de treball molt enrevessats.
Segurament tot això és un efecte secundari del progrés i un signe de l’alt nivell d’evolució que ha adquirit la nostra societat però tot plegat ens fa el dia a dia bastant difícil. No sóc partidari de la involució ni tinc vel·leïtats neohippies però de vegades penso que viuríem més feliços si no ens compliquéssim tant la vida. Davant de situacions com ara intentar escollir la tarifa de telèfon mòbil més adequada a les pròpies necessitats, enyoro la simplicitat d’altres temps.
Seguint una mica aquesta línia, jo voldria fer un elogi de la simplicitat. M’esgarrifa el grau de complexitat que està adquirint la nostra vida. Posaré un exemple. L’altre dia em comentava una persona que s’havia passat un dia sencer desinstal·lant un Home cinema espatllat i instal·lant-ne un de nou, trafiquejant amb multitud de cables i llegint alhora els inintel·ligibles manuals d’instruccions del televisor, del DVD i del mateix Home cinema. Això em va fer pensar. Evidentment, sempre hi ha hagut persones interessades en la tecnologia, a qui agraden totes aquestes coses però per a la resta dels mortals, val la pena tanta complicació? Francament jo mai em complicaria tant la l’existència per un Home cinema. Si fan alguna cosa que m’interessa per la televisió, fet força inusual, em dono per satisfet amb els altaveus convencionals. Davant la complexitat dels dispositius tecnològics d’última generació, sempre dic que el meu model és la nevera: l’endolles i funciona; fa la seva feina i si s’espatlla truques el tècnic o en compres una de nova. Una nevera no necessita baixar-se actualitzacions ni pateix apagades analògiques ni té el morro tan fi com els seus parents electrònics més evolucionats.
La tecnologia és un àmbit paradigmàtic de la complexitat que ens envolta, però n’hi ha molts més. Posaré un altre exemple. L’opulència de la nostra societat fa que avui en dia sigui molt difícil fer regals. Tothom té de tot. Això fa que el mercat creï productes per cobrir suposades necessitats, que alhora permeten donar resposta a les ànsies de comprar. I això fa que apareguin articles tan sorprenents com ara màquines d’afaitar jerseis, tasses per infusió amb connexió USB a l’ordinador, guies de cases encantades del món, sillons per a telèfons mòbils,... Personalment, prefereixo que em regalin un dibuix, una samarreta per l’hivern, un poema, una llonganissa, un bon dinar o uns mitjons.
El teixit productiu se sustenta també i es retroalimenta d’aquesta complexitat. Cada vegada menys negocis es basen en cobrir les necessitats bàsiques de les persones. Tenim cada cop feines més estranyes i, des del punt de vista de la realitat (autèntica no fictícia), menys útils. Prefereixo no citar exemples, només cal que hi pensem.
L’activitat laboral diària està sotmesa també a aquesta creixent complexitat. Cada vegada hi ha més especialistes en àrees més i més concretes i fins i tot es fa la broma que si es continua incrementant el nivell de coneixement dels experts i es va reduint el seu camp d’actuació aviat tindrem especialistes que ho sabran tot sobre res. Tot això fa que avui en dia, en l’àmbit laboral, a una persona li resulti molt difícil resoldre per si sola un problema. Necessitem interaccionar contínuament, necessitem eines complexes que ens ajudin, creem circuits de treball molt enrevessats.
Segurament tot això és un efecte secundari del progrés i un signe de l’alt nivell d’evolució que ha adquirit la nostra societat però tot plegat ens fa el dia a dia bastant difícil. No sóc partidari de la involució ni tinc vel·leïtats neohippies però de vegades penso que viuríem més feliços si no ens compliquéssim tant la vida. Davant de situacions com ara intentar escollir la tarifa de telèfon mòbil més adequada a les pròpies necessitats, enyoro la simplicitat d’altres temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada